Un any més tenim a sobre la campanya del Banc dels aliments de
Catalunya, el Gran Recapte d’Aliments. Enguany tindrà lloc els dies 30 de novembre i
1 de desembre, i novament els blocs ens unim per donar-hi suport i fer més
ressò de la campanya i animar a tothom que aquests dos dies s’apropin als
mercats i supermercats de tot Catalunya a fer el seu donatiu d’aliments bàsics (pasta,
llegums secs, oli, llet i llaunes de conserva de peix) per a les persones més
necessitades de casa nostra, que malauradament cada cop en són més.
La meva aportació d’enguany a Blogs contra la fam és un senzill arròs
blanc, amb un toc diferent.
Cal tenir present la importància que té aquest cereal en l’alimentació
de la població mundial, i per això us faig un recordatori d’un text que fa
temps vaig publicar en aquest bloc:
Diversos documents testimonien
que fa més de 4000 anys que els xinesos ja es dedicaven al conreu de l’arròs. A
poc a poc fou conegut a altres zones més càlides del planeta, començant per les
regions monsòniques d’Àsia com la vall del Ganges, Indoxina i Japó, i
esdevenint el segon cereal més important després del blat. Sembla que foren els
àrabs qui introduïren l’arròs a la regió mediterrània. Nacions tan habitades
com la Xina i la Índia basen fonamentalment la seva alimentació en aquest
cereal, i es pot dir que quasi la meitat de la població mundial depèn d’aquest
cereal.
Tots contra la fam!
INGREDIENTS
½ quilo d’arròs
Aigua abundant
50 grs de
mantega
Sal
ELABORACIÓ
Posar l’aigua al foc sense sal i quan bulli s’hi afegeix l’arròs i es
remena amb una cullera de fusta. Es deixa coure a foc viu de 12 a 15 minuts.
Transcorregut aquest temps es cola i s’hi tira un bon raig d’aigua freda per
sobre, fent-lo saltar perquè quedi solt. Es reserva fins el moment de servir. Quan
el vulguem portar a taula, en un cassó apart
es posa la mantega a fondre, s’hi afegeix l’arròs i es sala, donant-li
voltes amb una cullera de fusta. I ja estarà llest per portar a taula.
- Sonríe. - No.
- Sonríe.
- No tengo motivos
para sonreír.
- Esta bien, dentro
de 7 segundos voy a pedirte que te cases conmigo.
Notting Hill
Les pel·lícules nord-americanes han fet molt de mal en el
meu imaginari del que seria una vida perfectament ensucrada, a l’estil Love Actually, Notting Hill, Sense and
Sensibility, the Holiday..., algunes d’elles ambientades durant el Nadal,
Nadals de vides perfectes, d’històries d’amor perfectes, de feines perfectes,
fins hi tot les discussions són ensucrades, i si hi ha alguna cosa imperfecta
al final acaba sent perfecta, com no pot ser d’altra manera. Quasi tothom n’ha vist alguna
i suposo que sabeu a què em refereixo... una vida de pel·lícula amb un Hugh Grant al costat, no? A qui no li
agradaria!Aquest tipus de
pel·lícules m’agraden en bogeria, no me’n canso de veure-les una vegada i una altra, de fet moltes d’elles ens han deixat gravades en la nostra memòria
escenes realment de pel·lícula, quasi bé irreals per a persones de peu com
nosaltres.
I parlant dels Estats Units i de Nadals ensucrats, fins fa
poc, fins que la Mon me’n va parlar, jo situava el Thanksgiving day durant les festes de Nadal, de fet es pot equiparar
en importància al nostre Nadal, però aquest dia a Estats Units té lloc cada
quart dijous del mes de novembre, i és un dia molt i molt especial!
Aquest dia es commemora la supervivència dels colonitzadors
amb el suport dels amerindins nord-americans, oficialitzada el 1863 per Abraham
Lincoln durant la Guerra Civil. Es diu que els seus orígens és una barreja de
tradicions europees i aborígens, en què a Europa es celebrava abans i després
de les collites per agrair una bona collita i la fi del dur treball dut a terme
per tota la comunitat, i els nadius nord-americans també celebraven la fi de la collita en aquella época.
Doncs bé, tot això ‘ve
a cuentu’ de que la Mon m’ha reptat a participar al concurs que ha
organitzat el bloc la cocina de Tesa,
on cal fer una recepta típica nord-americana. Ella sap que no soc massa de cuines
de fora les nostres fronteres, ja sigui per qüestió de gustos, per por a que no
agradi a casa i acabi passant-me quatre dies menjant el mateix, o perquè
senzillament soc persona molt conservadora, no m’agrada arriscar massa, encara
que diuen que qui no arrisca no pisca,
no? I com que qui em busca em troba, aquí estic, participant al concurs de la cocina de Tesa amb aquest New England clam chowder. Gràcies Mon!
El clam chowder és
un tipus de sopa espessa, quasi sempre de peix i marisc, lligada amb llet i
nata i espesseïda amb farina, tipus beixamel. Com a productes bàsics porta
ceba, patata i bacó, encara que hi han moltes variants en tota la geografia
nord-americana, com la New England clam
chowder, Manhattan clam chowder, Rhode
island clam chowder, Outer Banks clam chowder.
L’origen d’aquesta recepta es remunta al segle XVIII, quan
pescadors francesos feinejaven a les costes de Terranova i ocasionalment
atracaven als ports de Boston, Providence i Nantucket. Aquests preparaven
bullabesses, sopa de peix calent, d’aquí el seu nom chowder, que derivà de la paraula francesa chaud (calent), i que aviat hi incorporaren a la recepta cloïsses,
i en menys mesura musclos, molt abundants a la zona, i creant així la versió
local de la recepta.
INGREDIENTS
Un quilo de cloïsses
150 grs de bacó tallat a daus petits
Dues tasses i mitja de patata tallada a daus petits
Una tassa de ceba tallada petita
¼ de culleradeta de farigola seca
1/8de culleradeta de pebre blanc
Dues tasses de llet
Una tassa de crema de llet
Dues cullerades de farina
ELABORACIÓ
Començarem per obrir les cloïsses, posant una mica d’aigua
en una olla i les cloïsses dins. Tapar i coure al vapor fins que s’hagin obert
completament. Tot seguit separar la carn de la closca i reservar el suc de la
cocció. És necessari obtenir-ne una tassa, i sinó n’obtenim prou afegir-hi
aigua.
En una altra olla posar un rajolí d’oli i coure els daus de
bacó, fins que s’hagin enrossit. Reservar en un plat sobre un paper de cuina
absorbent.
En la mateixa olla mesclarem el suc de coure les cloïsses,
la patata, la ceba, la farigola seca i el pebre blanc. Porta a ebullició,
reduir el foc i coure durant 10 minuts o fins que les patates siguin cuites.
Tot seguit aixafarem lleugerament les patates amb el dors de la forquilla
contra la paret de l’olla.
En un bol a part mesclar la llet, la crema de llet i la
farina, sense que hi quedin grumolls. Afegir a l’olla i quan comenci a bullir
reduir el foc i coure fins que s’espesseeixi una mica, sense deixar de remenar,
ja que actua com una beixamel, se’ns pot enganxar al fons de l’olla amb molta
facilitat. Tot seguit afegir les cloïsses i coure 1 o 2 minuts més.
Servir en tasses, bols o plats amb una mica de bacó espolsat
per sobre. En surten 7 racions petites o 4 racions com a plat principal.
- Tots en som, d'únics, el que passa és
que mai ho som en el sentit que ens imaginem.
El jardí oblidat
Kate Morton
Hi ha dies que escrius amb una facilitat frenètica, les
paraules surten soles, quasi bé s’avancen a la ment, però en d’altres ocasions
els mots són fugissers, juguen a fet i amagar, saps el què però no trobes el
com, i fins hi tot el quan, perquè vols que el missatge sigui especial. Passen
els dies i el full resta en blanc. He aprés amb el temps que a l’escriure sobre
els propis sentiments és millor fer-ho sense masses revolts, buidar per
tornar-se a emplenar, sobretot quan hi ha quelcom que et fa mal, però que no és
el cas el que ara em té davant la pantalla.
Aviat farà un any que vaig localitzar el seu bloc a la xarxa,
i tot just coneixe’ns, amb les maletes fetes apunt de marxar, em va proposar
rebre el seu quadern de bitàcores, diari d’una blogger a la ciutat del vent.
Des de llavors l’intercanvi de missatges ha sigut quasi diari, fins que el mes
de setembre la vàrem conèixer en persona. Llavors ja ens semblà com si la
persona que teníem davant l’haguéssim conegut molt abans, com en aquelles situacions
on lo viscut sembla un remake de
quelcom succeït anteriorment.
Amb ella, en tot aquest temps, hem aprés una mica més de les
vides i les costums dels que viuen lluny, davant la meva visió local de les
coses he descobert nous colors, nous sabors, una forma diferent de veure i
viure la vida. Quan s’està amb ella t’omples, sempre suma, i no hi ha millor
baròmetre que els nens per constatar tot el que dic, els nens l’adoren.
Fa pocs dies vam repetir trobada, vam tenir la sort de ser
els seus convidats, i els que coneixeu la seva cuina ja us podeu imaginar que
no hi ha cosa millor! Gràcies Mon, gràcies per la teva calidesa.
En la nostra visita a casa seva li vàrem portar aquestes
magdalenes de canyella. Vam obrir el blog i clicant a la pestanya de magdalenes
vam dir, -quines són les millors? Les
de canyella, no hi ha dubte! Repetim recepta.
INGREDIENTS
3 ous mitjans
175 grs de sucre
60 ml de llet
190 ml d’oli
l’oliva verge extra suau
210 grs de farina
de reposteria
7 grs de
llevadura de pastisseria
Una culleradeta
de canyella molta
Ratlladura de
llimona
Un pessic de sal
ELABORACIÓ
Es baten els ous
juntament amb el sucre enèrgicament, fins que la barreja dobli el seu volum.
Tot seguit s’abaixa el ritme de batuda i s’hi afegeix la llet i, sense deixar
de batre, l’oli molt a poc a poc. Es barreja la farina tamissada, la llevadura,
la canyella i la ratlladura de llimona i es va incorporant a poc a poc a la
mescla anterior, fins aconseguir una massa homogènia.
En aquest moment
es tapa el bol amb un drap de cuina i es deixa reposar a la nevera almenys
durant una hora. Passat aquest temps de repòs es torna a batre enèrgicament la
massa amb un batedor manual.
Per acabar
s’omplenen les càpsules de paper arrissat o silicona dues terceres parts de la
seva capacitat i es couen al forn, molt calent, durant uns 15 minuts. Font: Las recetas de mamá
Aquest escrit el tenia programat pel dilluns passat, però quan la Mon em va piular que avui era el seu aniversari em va faltar temps per retardar la seva publicació.
Moltes felicitats, guapa, que tinguis un dia molt i molt feliç!
I per acabar d'arrodonir el plat, aprofito l'avinentesa per participar amb aquestes magdalenes al repte d'aquest mes de Memòries d'una cuinera! Aquest mes m'ho han posat bén senzill ;-)
Directo al paladar i La Lechera premien les millors receptes de
postres amb llet condensada. No sóc massa de concursos, sempre penso que les
meses receptes són massa normals perquè surtin premiades en un concurs, però
aquesta vegada el repte m’agradava: llet condensada!!! De petita me’n vaig fer
un fart de menjar entrepans amb llet condensada, era dels que més m’agradava,
en canvi jo als meus fills els n’hi he preparat en vegades comptades i no ser
dir-vos perquè. Modes de l’època?
Per si us animeu a concursar-hi hi ha dues rondes de participació, una
el mes de novembre i una altra el mes de desembre, i cadascuna de les rondes amb
dos premis molt suculents, 1000€ a la millor recepta segons el jurat de Nestlé
i 1000€ a la recepta que aconsegueixi major número de vots del jurat popular, o
sigui, tots nosaltres.
Jo ja he enviat la meva recepta i si us agrada podeu votar-me aquí! Moltes gràcies a tots!
INGREDIENTES
Masa brisée:
150 g. de harina
75 g. de mantequilla
1 cucharada de agua
1 yema de huevo
Un poco de sal
Relleno:
1 yoghourt de limón
2 tarrinas de mascarpone
1 bote de leche condensada La Lechera (740
g.)
3 huevos
3 limones
50 g. de mantequilla
ELABORACIÓN
Poned la harina formando un
volcán sobre el mármol y todos los ingredientes en medio. Idla trabajando entrecruzando los dedos, procurando que no se
junte, al contrario, idla rompiendo y desmenuzando, hasta al punto que la
harina quede húmeda y se vaya juntando por si sola con facilidad, sin forzarla.
Un vez unida y casi sin trabajarla, se aprieta 3 o 4 veces formando una bola. Dejadla
reposar 5 o 10 minutos. A continuación se pone un poco de harina sobre el
mármol y se extiende la masa con el rodillo, para luego forrar un molde de
tarta de 22 cm de diámetro untado solo por la base. Con un tenedor pinchad la
base de la masa. Reservad.
Para preparar el relleno de
la tarta exprimir los limones y reservad el zumo. En un bol mezclad los huevos
y el yoghourt de limón, añadid el mascarpone, el bote de leche condensada La
Lechera, el zumo de limón y batid hasta que se convierta en una crema espesa y
esponjosa. A continuación, rellenad con la mezcla el molde de tarta forrado con
la masa brisée y hornear a 180º durante 45 minutos.
Avui us volia presentar aquesta recepta, una massa de crestes que fa
unes setmanes vaig fer per dinar i que ahir vam repetit per sopar. Però la qüestió era
que no tenia massa res per explicar-vos, la vida segueix igual, amb la nostra
estimada absoluta normalitat. Però de visita a La cuina violeta m’hi he trobar la causa de la Paula, una nena que ha aconseguit engrescar a tota la planta d’oncologia
de l’Hospital Sant Joan de Déu per gravar un vídeo per recaptar fons per a la
investigació i, sobretot, ensenyar l'altra cara amable de la malaltia. Doncs m'han vingut ganes de compartir-ho amb tots vosaltres.
Ah! i que
els dies 30 de novembre i 1 de desembre torna el Gran recapte d’Aliments del
Banc d’Aliments de Catalunya. Fem-ho corre!
Moltes gràcies Nani!
INGREDIENTS
300 grs de
farina + 4 cullerades soperes per empolsar la taula
25 grs de
mantega
3 cullerades
soperes d’oli fi
1 ou
1 got no del
tot ple d’aigua
Sal
PREPARACIÓ
En un cassó hi posarem l’aigua, la sal, la mantega i l’oli a escalfar.
Quan comenci a bullir s’aparta del foc i s’hi afegeix la farina i després l’ou.
S’amassa en el cassó i llavors s’empolsa el marbre amb farina; allí
s’amassa una estona (si fes falta s’hi podria afegir una mica de farina a la
massa).
Un cop feta es tapa la massa amb un drap i es deixa reposar almenys ½
hora.
Transcorregut aquest temps s’empolsa el marbre amb la farina i
s’estira la massa amb un corró fins a deixar-la ben fina. Tot seguit es talla a rodones amb un tallapastes i es
posa farcit damunt de cadascuna. Es dobleguen en forma de mitja lluna i
s’apreten bé les vores amb una forquilla perquè no surti el farcit al fregir
les crestes.
Malgrat que era gairebé mitjanit, Londres no estava a les fosques. La Cassandra sospitava que les ciutats com Londres no ho estan mai; ja no. El món modern havia acabat amb la nit. Temps enrere devia haver estat diferent, una ciutat a mercè de la naturalesa, una ciutat on la caiguda de la nit deixava els carrers foscos com el petroli i convertia l'aire en boira: la Londres de Jack l'Esbudellador.
El jardí oblidat
Kate Morton
No ser si heu vist mai un programa d’entreteniment que fan a Tele5 que es diu La Voz. Als meus fills els hi encanta i jo sempre m’hi quedo
encantada. D’acoooooord! Ho confesso, jo amb qui em quedo encantada és amb en Menlendi
(les meves dues veuetes sempre em diuen el mateix, no diguis mentides perquè sinó
et cauran totes les dents!). Un dia mentre veiem la repetició, perquè aquest
programa acaba a l’hora de les bruixes i no són hores d’anar a dormir, en
Guillem (10) va fer el comentari que en Melendi sempre es feia molt el xulu, i
jo li vaig dir –si, però és un xulu guai!
I així va continuar la conversa entre exemples de xulus guais i xulus no guais! Llavors, que a mi
també m’agrada fer-me una mica la xula davant d’ells, perquè això de veurem tot
el dia amb davantal i amb cabells de bruixa els hi distorsiona una mica la
realitat, va i els hi dic: -jo tinc
agregat en Melendi al facebook! Jeje, els ulls se’ls hi van sortir de
l’òrbita! –Bé, el seu facebook és com el
meu, que hi pots dir ‘m’agrada’, no ha d’acceptar la meva amistat... i tampoc cal!
Hi ha gent que titlla aquests programes de frívols, però moments com aquest ens ajuda a sortir una mica de la realitat, i, ara per ara, com que la realitat que ens volen fer creure algunes cadenes de televisió no és tal, prefereixo aquests tipus de frivolitats.
El bescuit d’avui és d’aquells que el primer dia dius -no està malament, el segon -és bo, eh?, i el tercer -és genial!!!!, encara que al tercer dia
no hi sol arribar. Per això és millor que quan el feu l’amagueu ben amagat,
almenys un dia, perquè els sabors s’assenten i és molt més bo si ha reposat.
INGREDIENTS
3 ous grans
El seu
mateix pes de mantega o margarina
El seu
mateix pes de farina
El seu
mateix pes de sucre
Ratlladura
d’una llimona o un pessic de vainilla en pols
Una mica de
mantega o oli per untar el motlle
Una mica de
farina per empolsar el motlle
Sal
Una
cullerada de les de cafè de llevat en pols
ELABORACIÓ
Es treballa la mantega fins aconseguir consistència pomada. Es munten
les clares a punt de neu i se’ls hi afegeixen els rovells d’un en un, després
el sucre, la mantega o la margarina, la ratlladura de llimona o la vainilla i
la farina barrejada amb el llevat. Es va incorporant tot molt a poc a poc i
remenant molt suaument.
S’unta un motlle rectangular amb oli o mantega i s’empolsa amb farina.
S’aboca la massa en el motlle i es cou al forn a temperatura regular durant uns
50 minuts (en el meu cas 30 minuts).
Es treu del forn, després de comprovar amb una agulla si està cuit, i
es deixa refredar sobre una reixa fins que sigui ben fred, moment en què ja el
podrem desemmotllar i gaudir d’un bescuit que sempre és molt millor mejar-lo
d’un dia per l’altre, ja que el sabor de la mantega s’assenta i és molt més bo.
El tercer dia encara ho és més, però segurament no tindrà la sort d’arribar-hi.
Bon profit!
El seu passat era com una matrioixca, una pregunta dins d'una pregunta dins d'una pregunta.
El jardí oblidat
Kate Morton
Per les contrades on vivim és típic fer els bunyols per Setmana Santa,
però cada cop descobreixo més llocs on els bunyols també es mengen per Tots
Sants.
La festa de Tots Sants prové d’un període anterior al procés de
cristianització de la península, durant els primers segles dels nostres temps,
concretament d’una festa cèltica anomenada Samhain, l’any nou celta. Pels pobles celtes l’any estava dividit en dos períodes,
el temps clar i el temps fosc. El temps clar comprenia la primavera i l’estiu
on el sol es pon cada vegada més lent, hi ha més llum i fa més calor, i el
temps fosc comprenia la tardor i l’hivern on els dies s’escucen cada cop més,
fa més fred i la foscor s’apropia d’una part del dia. Els dies de la festa del
Samhain estaven fora d’aquests dos períodes, donava la benvinguda al període
d’obscuritat i això possibilitava que les portes de l’altre món restessin
obertes i els morts poguessin contactar amb els vius. La festa del Samhain
també coincidia quan els camps i les terres estaven igual d’esmorteïdes que el
món del difunts, ha passat el temps de collita, de la verema i els camps es
submergeixen en un estat de letargia fins a la primavera següent que tornin de
nou la vida.
Nosaltres ja hem fet els nostres bunyols, sembla que un any més hem
traslladat aquesta tradició tan de Setmana Santa a Girona a aquestes dates. El matí de diumenge volia fer alguna cosa per les postres del dinar i els meus
fills ho van tenir clar, volien els seus bunyols de Tots Sants!
INGREDIENTS
250 grs de
farina
15 grs de
llevat de forner
10 grs de
sal
25 grs de
mantega
1 ou
30 grs de
sucre
1 llimona
3 cullerades
de llet
½ copeta
d’anís (en el meu cas ratafia)
ELABORACIÓ
En un recipient desfeu el llevat amb la llet i la sal, i afegiu-hi
farina fins que pugueu formar una bola tova. Tapeu-ho amb un drap de cuina i
deixeu-ho prop de l’escalfor, fins que augmenti el doble del seu volum
primitiu.
Poseu la resta de la farina sobre el taulell, en cercle, i al mig la
mantega, la ratafia, les raspadures de llimona, el sucre i l’ou sencer.
Barregeu-ho amb una forquilla i, a mig fer, afegiu-hi el llevat fermentat;
treballeu-ho amb les mans fins que la pasta quedi ben unida i fina, i ja podeu
formar els bunyols en forma de rosquilles. Feu primer una bola petita i
introduïu-hi el dit, fent-hi un foradet, que eixamplareu ajudant-vos amb els
altres dits. Col·loqueu els bunyols sobre una plata empolsimada amb farina;
quan ja els tingueu tots fets, tapeu-los amb un drap i deixeu-los reposar en un
lloc calent, fins que hagin augmentat de volum (en el meu cas dues hores).
Després, amb l’ajuda d’una espàtula de metall passada per farina, aneu-los
agafant amb molt de compte (són molt tous) i aneu-los tirant a una fregidora o
paella amb força oli calent. A mesura que els aneu traient, deixeu-los escórrer
un moment sobre una reixeta i tot seguit passeu-los per sucre.
Aquests bunyols han de quedar d’un color bastant fosc, perquè si no
fos així, voldria dir que són crus. Es couen molt de pressa.
Font: Cuinar és senzill. Montserrat Seguí de Queralt.
Pels vols de Tots Sants són les Fires de Sant Narcís de Girona. Heu
visitat mai Girona? Doncs feu-ne un tast a Rera la càmera!
Aquestes galetes les he fet desenes de vegades, sense exagerar, i la
recepta ja corre per aquest blog des de fa molt de temps. Però la setmana passada en
Marc va venir de l’institut amb la nova que havia de gravar un vídeo parlat en
anglès confeccionant una recepta, o sigui, a l’estil Cuines. Ja us podeu imaginar lo contenta que em vaig posar, seria
divertit, però també us podeu fer el càrrec què vol dir fer qualsevol cosa amb
un nen de 13 anys, i més quan es tracta d’un vídeo que ha de veure tota la seva
classe de l’institut. Bé, de condicions (les seves condicions) n’hi ha hagut
per donar i vendre, començant perquè el vídeo havia de ser molt curt, molt, com
menys duri l’agonia millor! Jo li deia, -noi,
els passos són els passos, això semblaran galetes express! Hem retallat
anant i tornant, ara que està de moda. I
a qui se li pot acudir posar un encapçalament i un peu? Si home, a més a més
amb música? Bé, al final vam arribar a un consens i el vídeo ha satisfet a
totes les parts. Ara esperem que també agradi a la professora.
Doncs amb tot plegat, aquesta és la meva aportació al repte d’aquest
mes de Memòries d’una cuina, que ens
convidaven a fer galetes. Desitjo que us agradin!
INGREDIENTS
100 grs de sucre
100 grs de mantega
300 grs de farina
3 cullerades de llet
Vainilla en pols
1 ou
1 cullerada de llevat en pols
Un pessic de sal
ELABORACIÓ
Poseu la farina a sobre el taulell en forma de
corona i al mig tots els altres ingredients. Ajunteu-ho, treballant-ho primer
amb una forquilla i després seguiu amb les mans, fins que us quedi una pasta
fina i tova. A continuació estireu-la amb el corró, no pas massa prima, i
talleu-la en diferents formes (amb el tallapastes). Aneu-les col·locant en una
plata de forn untada, i aleshores pinteu-les amb rovell d’ou, barrejat amb unes
gotes d’aigua. Coeu-les al forn, a temperatura regular, uns 15 o 20 minuts. Si
passats 12 minuts no s’han començat a daurar, apagueu el forn i enceneu el
gratinador perquè us agafi color.
Font: Cuinar és senzill. Montserrat Seguí de Queralt.
No ser si teniu fills en l’adolescència, o s’han fet grans i ja heu
viscut aquesta etapa de les nostres vides. Nosaltres tot just comencem. Aquests
dies m’ha vingut a la ment una de les paraules que els pot definir
perfectament: insatisfacció! Sempre es senten insatisfets, insatisfacció
absolutament amb tot, fins al punt que tot
no els hi és suficient. Aquesta actitud m’esgota, acaba absorbint la poca
energia que em pugui quedar després de la seva infància. Assumeixo el mea culpa, com l’hem d'assumir tota la
societat en general. Aquest tot el
vull extrapolar al menjar. Ja us podeu fer la idea que a casa no escatimo
esforços per portar a taula allò que més els hi agrada, variat, saludable,...
Sempre que puc faig quelcom casolà que ser que els hi agrada, com crema catalana, magdalenes,
alguna coca o pastís, però no sempre és possible, tot i que no hi maca mai
fruita, fruits secs, làctics, galetes. A la meva manera d'entendre aquí també
tenen massa per triar, més que el que moltes famílies poden tenir.
Les postres són el punt de controvèrsia. – Mama, què hi ha per postres? I jo faig el recital de cada dia fent
una llarga llista de tot i de més, i que a vegades es tradueix amb un –El de sempre! I llavors bé allò del –I no hi ha res més? Res més??????? Bé,
espero que amb el temps això també passi, perquè sinó...
Les magdalenes sempre tenen èxit, com tot no duren gens. La
recepta d'avui és del llibre 1080 recetas
de cocina, però amb el toc dels secrets màgics per aconseguir un bon
barret. Desitjo que us agradi!
INGREDIENTS
3 ous
250 grs de
sucre
300-350 grs
de farina de reposteria
1/4 l de oli
suau
1/8 l de
llet
Una
culleradeta de llevat en pols
Ratlladura
d’una llimona
1 pessic de
sal
ELABORACIÓ
Primer de tot es munten les clares a punt de neu amb un pessic de sal;
a continuació s’hi afegeixen els rovells, després el sucre, l’oli, la llet, la
ratlladura de llimona i finalment la farina tamisada barrejada amb el llevat.
Tots els ingredients s’hi afegeixen a poc a poc, un rere l’altre, remenant amb
molta suavitat, just perquè tot quedi tot ben integrat.
Per tal d’aconseguir el típic barret que tenen les magdalenes que
veiem a les fleques i pastisseries, i que a casa no acaba de sortir mai, és
molt important tenir en compte tres aspectes. Primer, deixar reposar la massa a
la nevera tapada amb un drap de cuina almenys durant una hora. Passat aquest temps de repòs es torna a batre enèrgicament la
massa amb un batedor manual. Segon, posar els motlles de paper arrissat, que
untarem prèviament amb mantega, dins uns altres motlles, o bé de silicona o bé dins
la típica safata per a muffins i magdalens, això permetrar que en coure’s les
magdalenes els motlles de paper no s’aixamplin i així la massa creixi en alçada
i no en amplada. Cal omplir-los dos terceres parts. I tercer i últim,
tenir el forn molt i molt calent en el moment que hi posem la massa dins. Coure
durant uns 12-15 minuts.
Aquesta última fotografia és una de les meves aportacions al grup de Flickr La vuelta al mundo. Aquest mes d'octubre estem fent moltes fotografies sota el tema {a les mans}. Aquí hi podeu veure el meu àlbum fins a data d'avui.
La vida no es la que uno vivió, sino la que uno recuerda y cómo la recuerda para contarla.
Gabriel García Márquez
Hem començat la temporada dels fruits de tardor amb força.
Aquest any hem descobert les figues. Si, si, ja ho ser! no té perdó no haver
menjat mai figues! però d’això us en prometo parlar en una propera entrada. Els
moniatos també han fet acte de presència a la nostra cuina. Recordeu els
bunyols de monyaco que vaig fer l’any passat? I les carbasses? Ja he perdut el
compte de quantes carbasses he comprat aquest any. Sortim de l’estiu, una
estació amb una gran varietat de fruits de tots els gustos i colors, per entrar als mesos més
freds de l’any, que si hi prenem una mica d’atenció també hi trobarem una gran
varietat de fruits ben saborosos. Durant aquests mesos és quan la natura ens
dóna més fruits silvestres, dels quals, cada cop menys, encara en podem gaudir:
bolets, castanyes, espàrrecs, cireres d’arboç ...
El producte estrella de La recepta del 15 d’aquest mes és la
carbassa. La primera idea era presentar un cake de carbassa i nous que vaig fer
no fa gaires dies però, tot i que va sortir molt bo, s’engrunava massa, així
que he preferit esperar i penjar-vos la recepta quan el resultat sigui més
satisfactori. Doncs en substitució, avui us porto aquesta
crema de carbassa rostida al forn, una nova adquisició de la nostra cuina.
Desitjo que us agradi!
INGREDIENTS
Una carbassa d’un quilo, aproximadament
2 cebes petites
1300 ml de brou de pollastre
Sal
Pebre blanc
Oli d’oliva
ELABORACIÓ
En una safata de forn posar una mica d’oli al fons i
col·locar-hi la carbassa tallada en 8 o 10 trossos i les dues cebes tallades
per la meitat. Salpebreu-ho i torneu-hi a tirar un rajolí d’oli per sobre. Jo
aquest any estic comprant unes carbasses no massa grosses, d’un quilo a un
quilo i mig cadascuna, que la seva pell és molt tendre i la puc aprofitar tota
sencera, pell i polpa; mai les pelo. Coure al forn a temperatura regular fins
que sigui tendra. Escalfar el brou en un cassó, posar-hi la carbassa i la ceba
rostida i passar pel turmix. Si ho desitgeu, perquè la crema us quedi molt més
fina, la podeu passar pel colador xinés.
Aquesta vegada m'ha sigut molt difícil triar les fotos, és que totes m'agradaven, amb aquest color tan bonic que ens dóna la carbassa es tornen irresistibles!
Aquesta última fotografia és una de les meves aportacions al grup de Flickr La vuelta al mundo. Aquest mes d'octubre estem fent moltes fotografies sota el tema {a les mans}. Aquí hi podeu veure el meu àlbum fins a data d'avui. No us el perdeu, crec que val la pena ;-)
Fa uns dies, al blog de fotografia Rere la càmera, deia que darrera cada fotografia sempre hi havia una història
que explicar, per petita per fos. A la cuina passa el mateix, cada plat que
portem a taula sempre té un què, un qui i
un com.
El què d’aquest arròs
podrien ser molts, però la seva senzillesa el fa ideal pels temps que estem vivint, on la diversitat
d’històries particulars que ens està
donant aquesta crisi es multipliquen cada dia per mil, històries que silenciosament
es viuen dins de cada llar, rere parets confidents, històries que quan surten
al carrer es vesteixen amb les millors gales, perquè mai les unes sospitin de
les altres.
Abans de fer l’arròs tingueu apunt un brou de verdures que podeu fer una
estona abans o, com jo, aprofitar el dia que feu una crema de verdures per
guardar el brou restant. Normalment quan fem crema de verdures sempre sobre una
mica de líquid de coure-les, que retiro perquè la crema quedi una mica més
espessa. Llavors aquest brou restant el podeu utilitzar per fer aquest arròs o
es pot congelar per alguna altra ocasió.
INGREDIENTS (per a 4 persones)
1 ceba
1 pebrot
vermell petit
1 petxuga de pollastre
4 cullerades de tomàquet fet puré
1 all
Uns brins de safrà (si en teniu a mà, sinó se’n pot prescindir)
Una mica de julivert
300 grs d’arròs
750 ml de brou de verdures
Sal
Pebre blanc
ELABORACIÓ
Tallem el pollastre a trossets petits i el salpebrem. En una cassola
amb oli fregim el pollastre fins que sigui ros. A la mateixa cassola hi afegirem
una mica d’oli i sofregim la ceba tallada petita juntament amb el pebrot
vermell tallat a tires. Quan tot el conjunt sigui d’un color daurat, com
caramel·litzat, hi afegim el pollastre, li donem uns tombs i hi incorporarem
les quatre cullerades de tomàquet fet puré. Deixar coure tot el conjunt fins que
s’hagi reduït el tomàquet. Tingueu el brou de verdures ben calent apunt. Tot
seguit afegim l’arròs a la cassola, el rossegem donant-li uns tombs i hi afegim
el líquid. Penseu que la quantitat de líquid dependrà de la varietat i qualitat
de l’arròs, però la proporció cinc de líquid per dos d’arròs en aquest plat la
vaig trobar perfecte. Queda un arròs sense suc però molt melós. Quan l’arròs
comenci a fer la xup-xup, prepararem una picada amb l’all, el julivert, els
brins de safrà i un polsim de sal, hi posarem una mica del brou de verdures per
diluir-la i l’incorporarem a l’arròs. Salar al punt. Tingueu present que
segurament el brou ja serà salat, o sigui que aneu amb molt de compte amb la
sal. Coure uns 20 minuts, més o menys. Si cal afegir una mica més de brou, perquè
aquí també dependrà del tipus i la qualitat de l’arròs. Un cop sigui cuit,
sempre procurant que en el moment de tancar el fogó encara quedi una mica de
suc a la cassola, retirar del foc, tapar i deixar reposar 5 minuts sobre un
drap humit.
Quan ja no quedava ni un gra
d’arròs ni als plats ni a la cassola, després de gaudir d’un arròs deliciós,
vaig pensar que aquest plat tenia tots els ingredients per obrir una nova
etiqueta al bloc amb el nom fem-ho
econòmic! Què us sembla?
El campus de
l’Institut estava situat en un paratge realment bonic, en plena vall del riu
Hudson. Abans que el tren no arribés a Poughkeepsie la Claudine es va menjar el
sandvitx de rosbif que s’havia preparat amb les restes del sopar del dia abans,
doncs tenia l’entrevista amb el director al cap d’una hora i anava amb el temps
just per agafar un taxi que la portés fins a Hyde Park i no arribar tard a la seva
cita. Després que el taxista la deixés davant les portes de l’Institut, i quan
es disposava a travessar el pati per accedir al hall del campus, un jove
policia del comptat de Dutchess li barrà el pas i li demanà que s’identifiqués.
La Claudine li ensenyà el seu passaport i la carta on li confirmaven una
entrevista a les tres de la tarda d’aquell mateix dia amb el senyor Smith,
director de The Culinary Institute of America. D’un cop d’ull se’n va adonar
que tota la zona estava acordonada amb cintes de color groc de la policia de
l’estat de Nova York, i un anar i venir de policies i senyors de negre de
seguida va fer pensar a la Claudine que allí n’havia passat una de grossa.
-Senyoreta
Garnier, em sap greu haver-li de dir però avui s’ha cancel·lat tota la
activitat al campus. Seria millor que truqués d’aquí uns dies per tornar a
concertar una nova cita. Gràcies
El policia va
fer el gest de retornar-li el passaport i la carta, al mateix temps que es
dirigia cap a un home que també pretenia accedir al campus.
{sense títol}
Gemma Vilabrú
Avui us porto una recepta de Jamie Oliver, roast beef. Aquesta recepta la
vaig traduir ja fa temps de JamieOliver.com (amb l’ajut incondicional de la
Mon). La carpeta de pendents s’anava omplint, buidant i omplint de nou, però
aquesta continuava allí, per la posteritat, així que no fa gaire vaig decidir
que havia arribat el moment de donar-li sortida. Jo i les carns no és que
siguem gaire amics, cada cop menys, però sempre hi ha qui corre per un bon tros
de vedella, i com que era un bon tros, molt tendre, em vaig decidir a fer-la.
He de dir que em van agradar més les verduretes, però els amants de les
bones carns en van fer un bon àpat.
INGREDIENTS
1 quilo i mig de mitjana de vedella en una sola peça (jo vaig comprar
llata)
2 cebes mitjanes
2 pastanagues
2 tiges d’api
1 cabeça d’alls
1 grapat petit de farigola fresca, romaní, llorer o sàlvia o una barreja
d’elles
Oli d’oliva
Sal marina i pebre negre acabat de moldre
ELABORACIÓ
Aquí he utilitzat un tros d’espatlla (jo llata) perquè
generalment és molt més fàcil de rostir, pèro també pots utilitzar costella de vedella. La carn ha de reposar
després de coure com a mínim mitja hora per tallar a rodanxes fines i gaudir de
la seva tendresa. Els temps indicats són només de guia, poden ser diferents
depenent del tipus de forn que tinguis o la mida de la peça.
Per preparar la carn de vedella:
Poseu la carn dins la nevera 30 minuts abans de introduir-la al forn.
Preescalfeu el vostre forn a 240ºC/475ºF/gas 9
Aquí no és necessari pelar les verdures – només fe’ls-hi una rentada i
trossejar-les.
Separar la cabeça d’alls en dents, deixant-los sense
pelar.
Apilonar totes les verdures, l’all i les herbes en el
centre d’una safata de rostir gran i amanir amb oli d’oliva.
Amanir la carn de vedella amb oli d’oliva i assaonar
bé amb sal i pebre, fregant totes les
parts de la carn.
Col·loqueu la carn a sobre les verdures.
Per cuinar la carn vedella:
Col·loqueu la safata de rostir en el forn prescalfat.
Tot seguit abaixar la temperatura a 200ºC/400ºF/gas 6
i coure durant una hora la carn de vedella al punt.
Si la prefereixes poc feta, treu-la 5 o 10 minuts
abans.
I per més feta, deixar-la dins uns 10 o 15 minuts més.
Si estàs fent patates rostides i verdures, aquest és
el moment de posar-les – introdueix-les dins el forn els últims 45 minuts de la
cocció.
Ruixar la carn de vedella a meitat de cocció i si veus
la verdura seca, afegeix una mica d’aigua a la safata per aturar la cocció.
Quan la carn està cuita al vostre gust, treu la safata
de dins el forn i passa la carn a una fusta per reposar durant uns 15 minuts.
Cobreixo amb una capa de paper d’alumini i un drap de
cuina i guardar mentre fas la seva salsa, salsa de rave picant i púdings
Yorkshire.
I per acabar, una passejada per la Costa Brava des del meu blog Rera la càmera. Us hi espero! 'La meva terra està plena de racons com aquests, la Costa Brava, i tot i que diuen que la costa de més cap al nord del país és molt més bonica, que conserva racons més verges, la Costa Brava sudestà plena de paratges i llocs realment especials. Heu visitat mai Tossa de Mar? No he viatjat mai a Itàlia, m’agradaria, però sempre que veig reportatges i fotografies dels pobles de les costes italianes m’ho recorden. De fet tots som mediterranis, no? Fa uns dies, veient el capítol de Viena de Españoles en el mundo, de La1, una noia va dir que allí has d’anar en compte que no se’t pari el cor, aquí, amb el nostre Mar Mediterrani davant el cor mai deixa de bategar a bon ritme, es viu amb tots els sentits ben desperts. Molts dies el mar passa desapercebut davant meu, però mai m’oblido de la gran sort que tinc de viure-hi a prop.'
Quasi cada setmana faig macarrons i aquests es fan en un plis-plas. Doncs,
com no podia participar aquest mes a la proposta de Memòries d’una cuinera? És
una proposta ben senzilla, que pot salvar la situació d’un dia d’oblit de la
carn, o no, perquè senzillament els voleu fer diferents, trencar l’avorriment dels
típics macarrons amb carn picada, sortits de les cuines de les nostres mares i
àvies. Desitjo que us agradin, i espero que aquest sigui un nou retorn als reptes
de la Moni i la Judith.
INGREDIENTS
300 grs de
macarrons
1 ceba
5 o 6
tomaques o tomacons en conserva
1 llauna de
tonyina de les més grosses
Oli
Sal
100 de
formatge ratllat
Mantega
ELABORACIÓ
Es bull la pasta, s’escorre, es remulla i s’unta d’oli. A part, es fa
un sofregit de ceba fosquet. Seguidament, s’hi posa la tomaca més o menys fina,
segons el gust. Es fregeix bé, i quan tot el conjunt és tou i lluent, s’hi
incorpora la tonyina una mica aixafada. S’hi barregen els macarrons i es remena
tot. Es passa a una plàtera de forn, s’espolsa amb formatge i trossets de
mantega i es gratina.
Font: La cuina de cada
dia. PASTES, FER I MENJAR. Mariona Quadrada.
Feia quinze dies que era a la
ciutat i aquell matí tenia una entrevista a The Culinary Institute of America.
Plovia amb insistència i, ja només sortir de l’apartament, el vestit vintage de
l’àvia que portava posat començava a quedar xop, així que a l’alçada de
Bleecker Street, mentre es dirigia a l’estació de metro Christopher St-Sheridan
Sq, va decidir entrar a Café Angelique a
fer un mos i una mica de temps a veure si parava de ploure. Va mirar la carta i
es va decidir per uns mini pancakes amb confitura de nabius. Café Angelique,
situat a Bleecker Street cantonada Grove Street, de seguida va ser un dels seus
llocs preferits per esmorzar. Quan seia en aquelles taules sempre s’imaginava a
ella d’aquí uns anys vivint en aquella ciutat i regentant un local com aquell, cuinant
i servint cafès, bagels i pancakes als passejants. Aquell matí el local no
estava especialment ple. A la taula del costat una parella compartien Coca-Cola
i sandvitx, dues taules més enllà, al seu lloc de sempre, el senyor de la
jaqueta de quadres llegia el New York Times i esgotava el seu cafè per llavors sortir
al carrer i cridar un taxi, al fons del local una parella ocupava una taula
més, que en aquell moment la cambrera els hi oferia si volien més cafè, i ella,
xopa com un ànec, i encara preguntant-se què carai hi feia allí, en aquella
ciutat.
{sense títol}
Gemma Vilabrú
Mai havíem provat els pancakes, m’imaginava que seria una d’aquelles
receptes que faria una vegada i prou, però hem repetit, han tornat a demanar
pancakes per berenar!
Aquesta entrada la vaig programar el dia 31 d’agost, tinc varies
receptes pendents de l’estiu i no vull deixar-les per la posteritat, ni tampoc
que aquest bloc entri en una mena letàrgia hivernal, ja forma part del meu dia
a dia i en part és on he abocat tota la creativitat que en altres llocs no he pogut
trobar. Tot i que crec que continuaré connectada als blocs, el meu entorn de
treball és la xarxa, a hores d’ara no ser quina serà la meva sort, el món
universitari m’espanta, por escènic a allò desconegut, un munt de preguntes per
respondre, fins on podré arribar, fins on em deixaran arribar. Sigui com sigui, espero que després d’aquesta recepta en vingui una altra, i una altra, i una
altra, i ens podem retrobar sempre aquí (i al meu altre bloc de fotografia,
Rere la càmera).
Moltes gràcies per ser-hi!
INGREDIENTS
(per a 14 pancakes)
200 grs de
farina
1 ½
culleradetes (de les de moka) de sal
3
culleradetes (de les de moka) de llevat
1 cullerada
sopera de sucre
1 cullerada
sopera d’oli
2 ous
1 got (dels
d’aigua) de llet freda
ELABORACIÓ
Es posa la farina en un plat, passant-la abans per un sedàs o colador
de tela metàl·lica perquè s’airegi, amb la sal, el sucre i el llevat.
En un bol es baten lleugerament els ous. S’hi afegeix l’oli i la llet.
Al líquid s’hi afegeix la mescla de farina, sucre, sal i llevat. Es bat de
pressa i poc temps, sense preocupar-se si hi queden grumolls, es dissoldran sol
al fer els pancakes. És millor passar el líquid espès en una gerra per fer els
pancakes.
S’aboca el volum d’una cullerada sopera de líquid, o una mica més,
sobre una planxa o paella antiadherent calenta. Quan comencen a sortir
bombolles se’ls hi dóna la volta amb una espàtula perquè es coguin de l’altra
costat. Han de quedar daurades.
S’ha de procurar servir-les de seguida. Si s’ha d’esperar una mica es
deixen en un lloc calent unes sobre les altres.
Serviu-les acompanyades de nata o maple syrup, xocolata o melmelada.
També es poden menjar senzillament untades amb mantega.
Font: 1080 recetas de cocina. Simone Ortega.
Edició: Mon, tenies raó, feia nou dies que no publicava, jeje!, o sigui que aquesta te la dedico a tu ;-)
1-crop.JPG)
1.jpg)
