Escalivada

De l’escalivada, de la qual se n’ha adjudicat la seva paternitat a la cuina catalana, si en busquem els seus orígens els trobarem segurament en l’almodrote d’albergínies, plat d’origen sefardita cuit al caliu i cendres, o sobre una graella, però en tot cas amb llenya perquè les albergínies  agafin sabor a fum. S’escalivaven a poc a poc, fins que estiguessin toves, per llavors pelar i tallar a tires. També s’escalivava ceba, i es mesclava tot plegat amb ou dur picat, hòsties de pa àzim i formatge de cabra engrunat, amanit tot amb oli, sal i comí. Però l’almodrote original era una salsa que es feia en un morter, a mode de maionesa, mesclant pacientment alls, formatge curat en sal i oli d’oliva, afegint altres ingredients com herbes aromàtiques i ou, cuit o cru (segons el llibre de Sent Soví).

Però l’escalivada, possiblement el plat més semblant a aquell almodrote que podem trobar avui en dia, es fa amb pebrots, albergínies, cebes i de vegades patates, tot escalivat i pelat, i acompanyat ocasionalment amb bacallà salat.

Els pebrots van arribar a la Península Ibèrica portats d’Amèrica en la primera expedició de Cristòfol Colom, concretament del Carib. Originàriament eren picants, d’aquí el seu nom, perquè el seu sabor recordava al pebre negre europeu, fins que a principis del segle XX gràcies a l’agricultura extensiva se’n van aconseguir varietats més suaus. Amb una destacada quantitat de vitamines antioxidants, el 92% del seu pes és aigua, és baix en calories i proteïnes, quasi sense greixos i una bona font de fibra. Juntament amb l’albergínia, les patates i els tomàquets, té un contingut destacable en solanina, substància que se n’ha de restringir el seu consum si es pateix inflamació a les articulacions o problemes d’ossos. La raó és que aquesta substància extreu el calci dels ossos i l’acumula en forma de cristalls que contribueixen encara més a la descalcificació i inflamació.

En canvi l’albergínia es considera originària de l’Índia. S’introdueix a Europa durant l’edat mitjana a través de comerciants àrabs de la Península Ibèrica, i se li atribuïa la capacitat de provocar bogeria. És en un 92% aigua, té un contingut baix en proteïnes, hidrats de carboni i cap greix, i tot i que el seu contingut en vitamines és més baix que la resta d’hortalises, conté potents antioxidants, com l’àcid clorogènic, un dels més potents que produeixen les plantes per protegir-se d’infeccions.

La ceba es considera una de les primeres plantes cultivades i el seu origen es situa cap a l’Àsia central (entorn al Pakistan). La seva entrada a Europa es fa a través dels romans, i va ser Cristòfol Colom el responsable de la seva expansió al nou continent. Força rica en hidrats,  vitamines i també en aminoàcids.

Fonts: Nueva cocina marroquí, Enciclopedia de gastronomia, Ets el que menges.

A principis de maig, la Bet del blog Tasta Rutes ens convidava a celebrar amb ella el segon aniversari del seu blog amb un concurs. Durant temps vaig pensar-hi, però no va sorgir l’ocasió, ni la idea, de presentar una recepta. Normalment acostumo a tenir receptes pendents de publicar al blog i fa temps vaig fer fotografies a l’escalivada. Ahir li va arribar el seu torn i mentre escrivia aquest text me’n vaig adonar lo burra que he sigut perquè... quina recepta hi ha més típicament catalana que una escalivada? ;) Doncs bé, ja està, però com que no vull deixar de felicitar a la Bet per aquesta meravellosa tasca que fa des de Tasta Rutes, li dedico aquesta recepta, amb tot l’efecte del món. Moltes felicitats, guapa, continua així!

INGREDIENTS

2 pebrots verds grans

1 pebrot vermell gran

3 albergínies mitjanes (750 g)

2 tomàquets (250 g)

1 ceba gran (250 g)

4 patates mitjanes (750 g)

6 cullerades soperes de vinagre

2 gots (dels de vi) d’oli

1 gra d’all

Sal i pebre

ELABORACIÓ

Amb el forn ben calent es rosteixen els pebrots, les albergínies, els tomàquets, la ceba sencera i les patates amb pela (rentades i ben secades). Una vegades estiguin cuites les hortalisses es pelen menys les patates. Tallar a tires els pebrots i les albergínies, trossejar els tomàquets i tallar a grills la ceba.

Assaonar per separat cada cosa amb sal, pebre, oli i vinagre. Tallar per la meitat les patates, buidar-les, trossejar-les, assaonar-les i tornar a omplir.

Es pot servir l’escalivada en una sola safata gran o en 4 plats individuals, col·locant les mitges patates al centre i les verdures de forma bonica al voltant de la safata o dels plats. Tornar a amanir amb una vinagreta igual que abans però afegint un gra d’all ben picadet.

Font recepta: 1080 recetas de cocina.

Crêpes

Cósima, del blog Las cosas de Cósima, a u de gener ens enviava el seu somriure com a missatge d’un any nou en positiu, per mantenir una actitud optimista durant tot l’any, malgrat els entrebancs i les ensopegades a la vida, i alhora ens proposava que li enviéssim una fotografia d’algun dels nostres somriures més especials. No ser si per falta de temps o mandra a buscar entre els meus arxius al final no en vaig enviar cap, i ara em sap greu, tot i que he de confessar que a les fotos sempre tinc un posar bastant seriós i potser vaig interioritzar massa el missatge que no tenia cap fotografia rient (llàstima!). El mosaic amb tots els somriures junts ha quedat preciós, i com que la Cósima i la seva amiga Kuki, del blog CocinaPrêt-à-Porter, no volen que se’ns esborri aquest somriu dels llavis durant tot l’any, continuen amb aquesta cadena d’actitud positiva davant l’adversitat i en previsió de que ‘la cuesta de Enero’ durarà una mica més del compte, ens proposen que aquest mes de febrer enviem frases divertides, ocurrents i carinyoses dels nostres fills, i d’aquestes ja sabeu que els pares en fem col·lecció.

En Guillem, un fantàstic noiet que fa deu anys que corre per casa volent sempre guanyar totes les batalles, el diumenge, en un dels seus intents d’escaquejar-se de les tasques domèstiques, quan la discussió ja estava al més alt nivell, jo va i li dic: -li penso explicar tot a la Maite! (la seva professora), i ell, com si res, va i em deixa anar: -doncs jo penso trucar a la teva feina i els hi diré que crides! Ups! i qué li dic jo ara a aquest nen? Jeje, continuu pensant que sempre ens acaben guanyant a totes les batalles.

Avui una recepta per a petits i grans. Fa un temps ja vaig penjar una recepta de crêpes al bloc, però en aquella ocasió no van agradar, em vaig quedar sola a taula. Aquesta vegada no ha estat així, l’èxit ha sigut rotund. La diferència principal, que l’altra recepta portava mantega i aquesta no. Proveu-les, surten boníssimes!

Crêpes (en surten unes 15 o 20)

INGREDIENTS

250 grs de farina

2 ous

1 cullerada sopera d’oli fi

1 cullerada sopera de ron o conyac

1 pessic de sal

1 cullerada de les de cafè ben plena de sucre

1 got dels d’aigua meitat llet i meitat aigua

Oli per la paella

ELABORACIÓ

En un bol s’hi posa la farina amb la sal i el sucre; en el centre s’hi tiren els ous, l’oli i el conyac. Es mou amb una cullera de fusta per formar una massa sense grumolls. S’hi afegeix a poc a poc el got amb la mescla de llet i aigua. A vegades s’hi ha d’afegir una mica més de líquid, depèn de la classe de farina. La massa de les crêpes ha de quedar com unes natilles espesses. Es pot colar amb un passapurés o un colador xinés de forats gruixuts per assegurar-se que a la massa no hi queden grumolls.

Es cobreix la massa amb un drap de cuina i es deixa reposar almenys una hora; si és més, millor.

Quan es vagin a fer les crêpes, si s’ha espesseït molt la massa, es torna a aclarir una mica amb llet i aigua barrejades.

En una paella petita s’hi aboca un rajolí d’oli, s’escalfa molt i es reparteix bé fins que en quedi tot el fons banyat.

S’escorre en una tassa l’oli sobrant (es tornarà a utilitzar per la crêpe següent), amb un cassó s’hi aboca una mica de massa i s’inclina la paella una altra vegada perquè quedi ben repartida pel fons. Es deixa que es cogui, sense deixar de moure quan la crema estigui quallada, perquè no s’enganxi, i se li dóna la volta agafant la paella pel mànec, portant la crêpe a la vora de la paella, i donant un moviment brusc perquè salti enlaire i doni la volta.

En un cassola es posa aigua molt calenta a foc baix (només perquè conservi el calor de l’aigua). S’hi posa a sobre un plat pla, sobre aquest una fulla de paper d’alumini i sobre aquest s’hin van col·locant les crêpes a mesura que estiguin fetes.  Al final es doblega el paper d’alumini i s’hi tanquen les crêpes. Així es conservaran calentes i tendres bastant de temps.

Font: 1080 recetas de cocina de Simone Ortega

Crema de porros amb llet + {un lloc on s'hi està bé}

Cuando el sol se eclipsa para desaparecer, se ve mejor su grandeza.

Séneca

El meu món s’ha tornat tan reduït! Suposo que és el que toca pels temps que corren, no?

-Almenys nevés!, reclamen els nens.  –No, la neu a la muntanya, que a la plana només dóna que problemes!, dic. (Ai, Gemma, ja sembles la teva àvia!). Però... potser donaria un toc de color al nostre dia a dia, no? Per ells seria un regal llevar-se un matí i veure tot el fora cobert per la neu, una altra cosa seria per nosaltres, que hem d’agafar el cotxe per anar a treballar, els que tenim la sort de poder-hi anar, clar. Però tot sigui dit, també m’agradaria! (Sembla mentida, Gemma! que no te’n recordes del 8 de març de 2010 lo malament que ho vam passar tots plegats?). Us en recordeu? Segur que tothom té la seva història d’aquell dia.

Bé, doncs mentre esperem la neu haurem de gaudir del paisatge que ens ofereix ara la natura, i d’un lloc que avui us en volia ensenyar unes quantes fotografies, llocs del meu poble per on acostumo a sortir a caminar. Els que passeu pel meu blog de fotografia o em seguiu pel Facebook o el Flickr ja les haureu vist, però com que sé que molts només em seguiu a aquí (bé, tampoc tants, jeje!), també m’agrada que les pugueu gaudir. Ja fa 18 anys que visc a Vidreres (La Selva), quasi tants com els que vaig viure on vaig néixer. És un lloc que m’estimo molt, m’ha omplert la vida de molts bons moments, on han nascut els meus fills, i, tot i que aquestes alçades crec que viuria bé en qualsevol indret, és on hem muntat la nostra vida i s'hi està molt bé. N'he fet una tria d'unes quantes, però si en voleu veure més podeu passar per aquí, aquí i aquí. Desitjo que en gaudiu.

I de recepta us porto una crema de porros boníssima, ideal pels mesos més freds.

INGREDIENTS

1 ½ l d’aigua

4 porros mitjans

5 patates mitjanes (600 grs)

2 cullerades soperes d’oli

½ l de llet

1 culleradeta de les de moka d’extracte de carn o ½ pastilla de caldo de carn (jo no n'hi vaig posar)

Sal

ELABORACIÓ

En una olla s’hi posen 2 cullerades d’oli. Quan estigui calent s’hi afegeixen els porros tallats a trossos i sense la part verda. S’hi dóna uns tombs sense que agafin quasi color (uns 5 minuts); després s’hi afegeix l’aigua freda i les patates pelades i tallades a trossos mitjans. S’hi posa la sal i es deixa coure durant una hora a foc mitjà.

Passat aquest temps es retira i quan estigui tebi es tritura. Llavors s’hi afegeix la llet el ½ l de llet calenta i la culleradeta d’extracte de carn. Es serveix.

Font: 1080 recetas de cocina de Simone Ortega

Flam clàssic + {contes per anar a dormir}

Para viajar lejos, no hay mejor nave que un libro.

Emily Dickinson.

Quan vaig estar preparant el tema del mes d’octubre del grup de Flickr La Vuelta al Mundo, en las manos, una de les fotografies que vaig fer va ser aquesta que veieu. La veritat és que llegir m’apassiona, m’ha emplenat molts moments de solitud i moments d’espera, moments robats a la nit per estar una estona amb els meus fills i explicar contes per anar dormir, perquè llegir un llibre als més petits és fer-los emprendre un gran viatge, amb nous paisatges que s’obren als seus ulls, de mons fascinants, amb companys de viatge que els faran viure mil i una aventures.

Molts de nosaltres a una certa edat ja traspassem el llindar de l’imaginari al real per no tornar-hi mai més, ens enroquem en el nostre nou estatus d’adults i ens oblidem de viure tots aquells moments màgics que ens passen a la vida, moments que tenim oblidats en el més profund de la nostra infància. Els que tenim fills ho tenim fàcil, ells mateixos ens hi porten de nou, fins hi tot a vegades penso que no n’hem sortit mai, però en tot cas, quan ells ja hagin volat del niu, espero saber-los retrobar, per més entrebancs que trobi pel camí.

Aquests dies les nostres taules s’emplenaran de plats deliciosos, una mica més especials que els dies de diari, i parlant dels nens i de la simplicitat del seu món, amb aquest flam que us porto avui ells en farien una de les millors postres per a la nit de Nadal. No us sembla?

INGREDIENTS

¾ de litre de llet

200 grs de sucre

2 ous sencers

6 rovells d’ou

Vainilla en pols o una baina de vainilla a la llet

ELABORACIÓ

Es posa la llet a bullir amb la vainilla (en pols o en baina).

En un bol s’hi posen els ous sencers i els rovells i es bat amb el sucre. Una vegada ben dissolt el sucre s’hi tira la llet bullint molt a poc a poc perquè els ous no quallin i sense deixar de remenar amb una cullera de fusta. S’aboca tot a la flamera, que haurem caramel·litzat prèviament, col·lant la crema per un passapurés o colador xinés. S’escalfa el forn uns 10 minuts abans de posar-hi el flam. S’escalfa aigua calenta en una cassola i s’hi posa el flam que cobreixi més de la meitat l’alçada de la flamera per coure’l al bany maria. Es tapa la flamera amb un tapadora i es col·loquen 2 o 3 closques d’ou a l’aigua perquè al coure l’aigua no esquitxi. Al cap d’uns 50 minuts es comprova amb un punxó si està quallat, que surti net. Un cop cuit es treu i es deixa refredar bé abans de posar-lo a la nevera.

Font: 1080 recetas de cocina

Arròs blanc {Gran recapte d’aliments 2012}

Un any més tenim a sobre la campanya del Banc dels aliments de Catalunya, el Gran Recapte d’Aliments.  Enguany tindrà lloc els dies 30 de novembre i 1 de desembre, i novament els blocs ens unim per donar-hi suport i fer més ressò de la campanya i animar a tothom que aquests dos dies s’apropin als mercats i supermercats de tot Catalunya a fer el seu donatiu d’aliments bàsics (pasta, llegums secs, oli, llet i llaunes de conserva de peix) per a les persones més necessitades de casa nostra, que malauradament cada cop en són més.

La meva aportació d’enguany a Blogs contra la fam és un senzill arròs blanc, amb un toc diferent.

Cal tenir present la importància que té aquest cereal en l’alimentació de la població mundial, i per això us faig un recordatori d’un text que fa temps vaig publicar en aquest bloc:  

Diversos documents testimonien que fa més de 4000 anys que els xinesos ja es dedicaven al conreu de l’arròs. A poc a poc fou conegut a altres zones més càlides del planeta, començant per les regions monsòniques d’Àsia com la vall del Ganges, Indoxina i Japó, i esdevenint el segon cereal més important després del blat. Sembla que foren els àrabs qui introduïren l’arròs a la regió mediterrània. Nacions tan habitades com la Xina i la Índia basen fonamentalment la seva alimentació en aquest cereal, i es pot dir que quasi la meitat de la població mundial depèn d’aquest cereal.

Tots contra la fam!

INGREDIENTS

½ quilo d’arròs

Aigua abundant

50 grs de mantega

Sal

ELABORACIÓ

Posar l’aigua al foc sense sal i quan bulli s’hi afegeix l’arròs i es remena amb una cullera de fusta. Es deixa coure a foc viu de 12 a 15 minuts. Transcorregut aquest temps es cola i s’hi tira un bon raig d’aigua freda per sobre, fent-lo saltar perquè quedi solt. Es reserva fins el moment de servir. Quan el vulguem portar a taula, en un cassó apart  es posa la mantega a fondre, s’hi afegeix l’arròs i es sala, donant-li voltes amb una cullera de fusta. I ja estarà llest per portar a taula.

Font: 1080 recetas de cocina

Massa de crestes

Avui us volia presentar aquesta recepta, una massa de crestes que fa unes setmanes vaig fer per dinar i que  ahir vam repetit per sopar. Però la qüestió era que no tenia massa res per explicar-vos, la vida segueix igual, amb la nostra estimada absoluta normalitat. Però de visita a La cuina violeta m’hi he trobar la causa de la Paula, una nena que ha aconseguit engrescar a tota la planta d’oncologia de l’Hospital Sant Joan de Déu per gravar un vídeo per recaptar fons per a la investigació i, sobretot, ensenyar l'altra cara amable de la malaltia. Doncs m'han vingut ganes de compartir-ho amb tots vosaltres.

Ah! i que els dies 30 de novembre i 1 de desembre torna el Gran recapte d’Aliments del Banc d’Aliments de Catalunya. Fem-ho corre!

Moltes gràcies Nani!

INGREDIENTS

300 grs de farina + 4 cullerades soperes per empolsar la taula

25 grs de mantega

3 cullerades soperes d’oli fi

1 ou

1 got no del tot ple d’aigua

Sal

PREPARACIÓ

En un cassó hi posarem l’aigua, la sal, la mantega i l’oli a escalfar. Quan comenci a bullir s’aparta del foc i s’hi afegeix la farina i després l’ou.

S’amassa en el cassó i llavors s’empolsa el marbre amb farina; allí s’amassa una estona (si fes falta s’hi podria afegir una mica de farina a la massa).

Un cop feta es tapa la massa amb un drap i es deixa reposar almenys ½ hora.

Transcorregut aquest temps s’empolsa el marbre amb la farina i s’estira la massa amb un corró fins a deixar-la ben fina. Tot seguit  es talla a rodones amb un tallapastes i es posa farcit damunt de cadascuna. Es dobleguen en forma de mitja lluna i s’apreten bé les vores amb una forquilla perquè no surti el farcit al fregir les crestes.

Font: 1080 recetas de cocina de Simone Ortega.

Bescuit quatre quarts

Malgrat que era gairebé mitjanit, Londres no estava a les fosques. La Cassandra sospitava que les ciutats com Londres no ho estan mai; ja no. El món modern havia acabat amb la nit. Temps enrere devia haver estat diferent, una ciutat a mercè de la naturalesa, una ciutat on la caiguda de la nit deixava els carrers foscos com el petroli i convertia l'aire en boira: la Londres de Jack l'Esbudellador.

El jardí oblidat

Kate Morton

No ser si heu vist mai un programa d’entreteniment que fan a Tele5 que es diu La Voz. Als meus fills els hi encanta i jo sempre m’hi quedo encantada. D’acoooooord! Ho confesso, jo amb qui em quedo encantada és amb en Menlendi (les meves dues veuetes sempre em diuen el mateix, no diguis mentides perquè sinó et cauran totes les dents!). Un dia mentre veiem la repetició, perquè aquest programa acaba a l’hora de les bruixes i no són hores d’anar a dormir, en Guillem (10) va fer el comentari que en Melendi sempre es feia molt el xulu, i jo li vaig dir –si, però és un xulu guai! I així va continuar la conversa entre exemples de xulus guais i xulus no guais! Llavors, que a mi també m’agrada fer-me una mica la xula davant d’ells, perquè això de veurem tot el dia amb davantal i amb cabells de bruixa els hi distorsiona una mica la realitat, va i els hi dic: -jo tinc agregat en Melendi al facebook! Jeje, els ulls se’ls hi van sortir de l’òrbita! –Bé, el seu facebook és com el meu, que hi pots dir ‘m’agrada’, no ha d’acceptar la meva amistat... i  tampoc cal!

Hi ha gent que titlla aquests programes de frívols, però moments com aquest ens ajuda a sortir una mica de la realitat, i, ara per ara, com que la realitat que ens volen fer creure algunes cadenes de televisió no és tal, prefereixo aquests tipus de frivolitats.

El bescuit d’avui és d’aquells que el primer dia dius -no està malament, el segon -és bo, eh?, i el tercer -és genial!!!!, encara que al tercer dia no hi sol arribar. Per això és millor que quan el feu l’amagueu ben amagat, almenys un dia, perquè els sabors s’assenten i és molt més bo si ha reposat.

INGREDIENTS

3 ous grans

El seu mateix pes de mantega o margarina

El seu mateix pes de farina

El seu mateix pes de sucre

Ratlladura d’una llimona o un pessic de vainilla en pols

Una mica de mantega o oli per untar el motlle

Una mica de farina per empolsar el motlle

Sal

Una cullerada de les de cafè de llevat en pols

ELABORACIÓ

Es treballa la mantega fins aconseguir consistència pomada. Es munten les clares a punt de neu i se’ls hi afegeixen els rovells d’un en un, després el sucre, la mantega o la margarina, la ratlladura de llimona o la vainilla i la farina barrejada amb el llevat. Es va incorporant tot molt a poc a poc i remenant molt suaument.

S’unta un motlle rectangular amb oli o mantega i s’empolsa amb farina. S’aboca la massa en el motlle i es cou al forn a temperatura regular durant uns 50 minuts (en el meu cas 30 minuts).

Es treu del forn, després de comprovar amb una agulla si està cuit, i es deixa refredar sobre una reixa fins que sigui ben fred, moment en què ja el podrem desemmotllar i gaudir d’un bescuit que sempre és molt millor mejar-lo d’un dia per l’altre, ja que el sabor de la mantega s’assenta i és molt més bo. El tercer dia encara ho és més, però segurament no tindrà la sort d’arribar-hi. Bon profit!

Font: 1080 recetas de cocina de Simone Ortega

Magdalenes

No ser si teniu fills en l’adolescència, o s’han fet grans i ja heu viscut aquesta etapa de les nostres vides. Nosaltres tot just comencem. Aquests dies m’ha vingut a la ment una de les paraules que els pot definir perfectament: insatisfacció! Sempre es senten insatisfets, insatisfacció absolutament amb tot, fins al punt que tot no els hi és suficient. Aquesta actitud m’esgota, acaba absorbint la poca energia que em pugui quedar després de la seva infància. Assumeixo el mea culpa, com l’hem d'assumir tota la societat en general. Aquest tot el vull extrapolar al menjar. Ja us podeu fer la idea que a casa no escatimo esforços per portar a taula allò que més els hi agrada, variat, saludable,... Sempre que puc faig quelcom casolà que ser que els  hi agrada, com crema catalana, magdalenes, alguna coca o pastís, però no sempre és possible, tot i que no hi maca mai fruita, fruits secs, làctics, galetes. A la meva manera d'entendre aquí també tenen massa per triar, més que el que moltes famílies poden tenir.

Les postres són el punt de controvèrsia. – Mama, què hi ha per postres? I jo faig el recital de cada dia fent una llarga llista de tot i de més, i que a vegades es tradueix amb un –El de sempre! I llavors bé allò del –I no hi ha res més? Res més??????? Bé, espero que amb el temps això també passi, perquè sinó...

Les magdalenes sempre tenen èxit, com tot no duren gens. La recepta d'avui és del llibre 1080 recetas de cocina, però amb el toc dels secrets màgics per aconseguir un bon barret. Desitjo que us agradi!

INGREDIENTS

3 ous

250 grs de sucre

300-350 grs de farina de reposteria

1/4 l de oli suau

1/8 l de llet

Una culleradeta de llevat en pols

Ratlladura d’una llimona

1 pessic de sal

ELABORACIÓ

Primer de tot es munten les clares a punt de neu amb un pessic de sal; a continuació s’hi afegeixen els rovells, després el sucre, l’oli, la llet, la ratlladura de llimona i finalment la farina tamisada barrejada amb el llevat. Tots els ingredients s’hi afegeixen a poc a poc, un rere l’altre, remenant amb molta suavitat, just perquè tot quedi tot ben integrat.

Per tal d’aconseguir el típic barret que tenen les magdalenes que veiem a les fleques i pastisseries, i que a casa no acaba de sortir mai, és molt important tenir en compte tres aspectes. Primer, deixar reposar la massa a la nevera tapada amb un drap de cuina almenys durant una hora. Passat aquest temps de repòs es torna a batre enèrgicament la massa amb un batedor manual. Segon, posar els motlles de paper arrissat, que untarem prèviament amb mantega, dins uns altres motlles, o bé de silicona o bé dins la típica safata per a muffins i magdalens, això permetrar que en coure’s les magdalenes els motlles de paper no s’aixamplin i així la massa creixi en alçada i no en amplada. Cal omplir-los dos terceres parts. I tercer i últim, tenir el forn molt i molt calent en el moment que hi posem la massa dins. Coure durant uns 12-15 minuts.

Aquesta última fotografia és una de les meves aportacions al grup de Flickr La vuelta al mundo. Aquest mes d'octubre estem fent moltes fotografies sota el tema {a les mans}. Aquí hi podeu veure el meu àlbum fins  a data d'avui.

Pancakes

Feia quinze dies que era a la ciutat i aquell matí tenia una entrevista a The Culinary Institute of America. Plovia amb insistència i, ja només sortir de l’apartament, el vestit vintage de l’àvia que portava posat començava a quedar xop, així que a l’alçada de Bleecker Street, mentre es dirigia a l’estació de metro Christopher St-Sheridan Sq,  va decidir entrar a Café Angelique a fer un mos i una mica de temps a veure si parava de ploure. Va mirar la carta i es va decidir per uns mini pancakes amb confitura de nabius. Café Angelique, situat a Bleecker Street cantonada Grove Street, de seguida va ser un dels seus llocs preferits per esmorzar. Quan seia en aquelles taules sempre s’imaginava a ella d’aquí uns anys vivint en aquella ciutat i regentant un local com aquell, cuinant i servint cafès, bagels i pancakes als passejants. Aquell matí el local no estava especialment ple. A la taula del costat una parella compartien Coca-Cola i sandvitx, dues taules més enllà, al seu lloc de sempre, el senyor de la jaqueta de quadres llegia el New York Times i esgotava el seu cafè per llavors sortir al carrer i cridar un taxi, al fons del local una parella ocupava una taula més, que en aquell moment la cambrera els hi oferia si volien més cafè, i ella, xopa com un ànec, i encara preguntant-se què carai hi feia allí, en aquella ciutat.

{sense títol}

Gemma Vilabrú

Mai havíem provat els pancakes, m’imaginava que seria una d’aquelles receptes que faria una vegada i prou, però hem repetit, han tornat a demanar pancakes per berenar!

Aquesta entrada la vaig programar el dia 31 d’agost, tinc varies receptes pendents de l’estiu i no vull deixar-les per la posteritat, ni tampoc que aquest bloc entri en una mena letàrgia hivernal, ja forma part del meu dia a dia i en part és on he abocat tota la creativitat que en altres llocs no he pogut trobar. Tot i que crec que continuaré connectada als blocs, el meu entorn de treball és la xarxa, a hores d’ara no ser quina serà la meva sort, el món universitari m’espanta, por escènic a allò desconegut, un munt de preguntes per respondre, fins on podré arribar, fins on em deixaran arribar. Sigui com sigui, espero que després d’aquesta recepta en vingui una altra, i una altra, i una altra, i ens podem retrobar sempre aquí (i al meu altre bloc de fotografia, Rere la càmera).

Moltes gràcies per ser-hi!

INGREDIENTS (per a 14 pancakes)

200 grs de farina

1 ½ culleradetes (de les de moka) de sal

3 culleradetes (de les de moka) de llevat

1 cullerada sopera de sucre

1 cullerada sopera d’oli

2 ous

1 got (dels d’aigua) de llet freda

ELABORACIÓ

Es posa la farina en un plat, passant-la abans per un sedàs o colador de tela metàl·lica perquè s’airegi, amb la sal, el sucre i el llevat.

En un bol es baten lleugerament els ous. S’hi afegeix l’oli i la llet. Al líquid s’hi afegeix la mescla de farina, sucre, sal i llevat. Es bat de pressa i poc temps, sense preocupar-se si hi queden grumolls, es dissoldran sol al fer els pancakes. És millor passar el líquid espès en una gerra per fer els pancakes.

S’aboca el volum d’una cullerada sopera de líquid, o una mica més, sobre una planxa o paella antiadherent calenta. Quan comencen a sortir bombolles se’ls hi dóna la volta amb una espàtula perquè es coguin de l’altra costat. Han de quedar daurades.

S’ha de procurar servir-les de seguida. Si s’ha d’esperar una mica es deixen en un lloc calent unes sobre les altres.

Serviu-les acompanyades de nata o maple syrup, xocolata o melmelada. També es poden menjar senzillament untades amb mantega.

Font: 1080 recetas de cocina. Simone Ortega.

Edició: Mon, tenies raó, feia nou dies que no publicava, jeje!, o sigui que aquesta te la dedico a tu ;-)

Tarta Tatin + {París 2012, 1ª part}

Els viatges es viuen segons el que cadascú posa dins la maleta, i no parlo d’allò que un hi posa d’una manera voluntària sempre abans de començar unes vacances, il·lusió, ganes de passar-ho bé, de desconnectar d’allò més quotidià, sinó de tot allò que ens dóna el pas del temps, que ens fa madurar, créixer com a persones, que ens dóna la serenor suficient perquè aquella ciutat, amb els mateixos carrers, amb els mateixos edificis, sigui un lloc completament diferent al ja viscut.

St Louis en l'Ille

París és una ciutat que atrapa a aquell que la visita, però jo no la recordava d’una manera especial com Londres, Chicago o Praga, sempre em va quedar aquell ‘París no em va agradar’.

Notre-Dame

Potser d’aquí deu anys escriuré, ves a saber en quin lloc, d’una manera ben diferent tots els meus sentiments, però ni llavors, París mai més serà la ciutat que un dia va ser, perquè, com el cant de les sirenes, el seu riu, els seus carrers, els seus edificis, els seus parcs m’han atrapat,  m’han donat tot allò que fa uns anys ni els meus ulls ni el meu cor van saber copsar.

Sacré-Coeur

Han sigut uns dies fantàstics, que m’és totalment impossible reflectir aquí amb totes les paraules del món, però voldria compartir amb tots vosaltres aquest fantàstic viatge una selecció de les moltes fotos  que vam arribar a fer, i que segurament donaran peu a alguna altra entrada, doncs n'he deixat pendents molts d'altres que també m'agraden molt.

Una de les postres que no he deixat de menjar cada dia que he passat allí ha sigut la tarta tatin, un dels plats més famosos de França creat l’any 1889 per les dues germanes Tatin, Stéphanie i Caroline, que regentaven l’Hotel Tatin de Lamotte-Beuvron. Es creu que van elaborar aquesta tarta per accident. Uns diuen perquè Stéphanie, la germana que s’ocupava la cuina, es va passar cuinant les pomes i les va acabar caramel·litzant, d’altres perquè va col·locar per oblit les pomes dins el motlle abans que la massa, o creada a conciència sent la tarta invertida la que es cuinava quan a les cuines no hi havia forn. Sigui com sigui, si no n’heu menjat mai us animo a fer-la i provar-la. La versió que us presento avui, de 1080 recetas de cocina de Simone Ortega, és molt senzilla, es couen les pomes dins el forn, a diferència d’una altra versió que vaig fer fa un temps, en què les pomes es caramel·litzen dins el motlle però sobre els fogons.

INGREDIENTS

Massa:

200 grs de farina fina

100 grs de mantega (ha d’estar tova)

1 cullerada sopera d’oli

2 cullerades (de les de café) de sucre

½ cullerada (de les de café) de sal

½ got (dels de vi) d’aigua tèbia

Caramel:

100 grs de sucre

3 cullerades soperes d’aigua

1 cullerada (de les de café) de suc de llimona

Pomes:

½ quilo més o menys de golden o reinetes

2 cullerades soperes de sucre

20 grs de mantega

ELABORACIÓ

Es comença a fer la massa, perquè reposi una estona.

A la taula s’hi tira la farina, i a sobre la mantega a trossos, l’oli, el sucre i la sal. Es comença a mesclar suaument i a poc a poc s’hi afegeix l’aigua (la quantitat d’aquesta depèn de la classe de farina). No convé amassar la massa més del necessari perquè els ingredients quedin barrejats. Es forma una bola que es deixarà en repòs.

En un motlle, que pot ser de vidre que pugui anar al foc o de metall desmmotllable (que ajusti bé), es fa el caramel com de costum, deixant-lo de color daurat clar. Es deixa refredar completament, tombant el motlle quan estigui tebi, perquè banyi una mica les parets.

Es disposen llavors les pomes, pelades, tallades en 4 i cada quart a talls més aviat gruixuts, que s’aniran col·locant en el fons del motlle, tenint en compte que es veurà la primera capa i que s’ha de posar perquè quedi bonic al tombar-la.

Una vegada col·locades totes els pomes, s’hi espolsa amb els dues cullerades de sucre i s’hi posen uns trossets de mantega (20grs).

Llavors s’estira la massa, primer amb les mans, es doblega en quatre parts i llavors s’estira amb el corró pastisser, donant-li forma rodona. Es trasllada i es col·loca a sobre les pomes, sense aixafar-les, i s’acaba de posar molt bé pels costats del motlle.

Es tindrà el forn calent 10 minuts abans, s’hi posa la tarta i s’hi deixa més o menys durant 45 minuts, fins que es vegi ben daurada.

Es treu i de seguida en tomba en la safata on es vagi a servir, sinó el caramel el refreda i surt molt malament.

Es pot menjar calenta i acompanyada de nata muntada o líquida, si es vol.

Bon appétit!

Bescuit marbre {1080 recetas de cocina}

Si us he explicat aquests detalls sobre l’asteriode B 612 i si us n’he confiat el nombre, és culpa de les persones grans. A les persones grans els agraden les xifres. Quan els parleu d’un amic nou, no us en demanen mai les coses essencials. No us diuen mai: ‘Com és la seva veu? Quins jocs prefereix? Fa col·lecció de papallones?’ Us pregunten: ‘Quants anys té? Quants germans són? Quan pesa? Quant guanya el seu pare?’ Aleshores sí que es pensen que el coneixen. Si dieu a les persones grans: ‘He vist una casa molt bonica de rajols roses, amb geranis a les finestres i coloms al teulat...’ no poden imaginar-se la casa. Els heu de dir: ‘He vist una casa de cent mil francs.’ Aleshores exclamen: ‘Que bonic!’... Són així. No t’hi pots enfadar. Els nens han de ser molt indulgents amb les persones grans.

El petit príncep

Antoine de Saint-Exupéry

Aquest bescuit trobo que fa festa, festa d’aniversari! Globus, serpentines, confetti ... Us hi animeu! A nosaltres ens va agradar molt.

INGREDIENTS (6 a 8 persones)

125 grs de mantega

Una mica de mantega per untar el motlle

200 grs de sucre

3 ous

1 got (dels de vi) de llet

250 grs de farina

2 cullerades soperes de farina (pel motlle)

1 cullerada (de les de café) de llevat en pols

2 cullerades soperes de cacau pur

1 pessic de sal

ELABORACIÓ

Es posa la mantega textura pomada en un bol amb el sucre; es remena bé i tot seguit s’hi afegeixen els tres rovells d’ou, la llet i finalment, cullerada a cullerada, la farina barrejada amb el llevat. A continuació es munten les clares a punt de neu amb un pessic de sal i s’afegeixen a la mescla anterior amb molt de compte. Es separa la massa en dues parts. Una de les meitat s’hi barreja el cacau.

En un motlle de cake, untat amb mantega i enfarinat, s’hi abocaran les dues masses alternant una part de la massa blanca amb una altra de massa de xocolata, i així fins a dues vegades. Es posarà a coure primer amb el forn molt suau i després es pujarà a temperatura regular durant una hora més o menys.

Quan el bescuit estigui cuit (es punxa amb una agulla i si surt neta vol dir que el bescuit ja està llest) es deixa refredar una mica i ja es pot desemmotlla, deixant-lo acabar de refredar sobre una reixeta.