Hem esgotat el 2012, o ell ens ha esgotat a nosaltres. Porto
uns dies que em costa escriure, a mi que les paraules se’m succeeixen sense
espais, i ara que m’agradaria fer-vos un resum del que per mi ha representat aquest
any, emmudeixo. Ja fa temps que no acostumo a fer resums del que deixo enrere,
ni una llista de nous propòsits pels mesos que vindran, potser per això no ser
què dir-vos, més aviat visc l’ara, em fa més feliç, però sense mai girar la
cara a la realitat, la realitat d’un any difícil per a moltes famílies d’aquest
país.
Com ja us deia fa uns dies aquest bloc ja ha fet tres
anys, el dia 28 de desembre de 2009 obria aquesta nova finestra de la meva
cuina al món, i en definitiva de la meva vida les nostres vides. El bloc
no ha deixat de ser sinó un nou company de viatge, que ha participat de les alegries
i les angoixes que ens serveix la vida en safata, un diari de viatge on hi han
tingut trobada reptes, concursos i reivindicacions amb moltes receptes que hem
compartit, un lloc per a noves coneixences, vells companys i grans amistats, i que
amb els seus comentaris i missatges li han donat vida. Moltes gràcies, moltes
gràcies per la vostra companyia i el vostre caliu. Desitjo de tot cor que tingueu
un feliç i pròsper 2013!
No se había vuelto
a casar, porqué tal como había dicho, no le apetecía la vida matrimonial. Y no
lo decía simplemente por disimular el poco éxito que tenia con el sexo
masculino. En verdad, había detestado la vida conjugal; se alegró de veras al
poder recobrar la libertad y la tranquilidad, y la aversión a la idea de un
nuevo matrimonio le duro largo tiempo. Pero con los años, se borró ese
sentimiento hasta el punto de que no hubiera vacilado en probar suerte de
nuevo, de presentarse alguien pidiéndola en matrimonio. A fuerza de esperar, se
impacientó y descorazonó y con el tiempo decidió no continuar viviendo de
falses il·lusiones y aceptar la vida tal com era. Y puesto que a un ser humano
les es necesario tenir algo en que volcar sus esperanzar, algo que le dé a la
vida un valor aunque sea ilusorio y tonto, así halló lo perdido. Por suerte, no
fueron aficiones para perder a una mujer sola como ella, pues se apasionó por
el cafè, los cigarrilos y por atesorar billetes de banco nuevos.
El callejón de los milagros
Naguib Mahfuz
D’aquí uns dies la mainada correrà pels carrers de
pobles i ciutats cercant l’Home dels nassos, un personatge estrafolari amb
tants nassos com dies té l’any. És un personatge mitològic català que només
se’l pot veure el dia 31 de desembre de cada any, i segons Joan Amades sembla
ser una degeneració d’un personatge mític que simbolitzava l’any. A Barcelona
era tradició de trobar l’Home dels nassos a les 12 en punt a la plaça del
Palau, davant la Llotja de Barcelona, dalt d’un cadafalc perquè tothom el veies
mocar-se amb unes quantes dotzenes de llençols els 365 nassos que s’esperava
que tingués per tot el cos, ja que no li cabien tots a la cara, i als pobles
petits es deia que apareixia a l’església i devorava la pica de l’aigua
beneïda. Sigui com sigui, un any més seguirem la tradició i sortirem tots al
carrer, petits i grans, a buscar l’Home dels nassos.
El pollastre farcit és un plat de festa que podríem fer
en qualsevol dels dies assenyalats que encara hem de tatxa del calendari nadalenc, Cap d’any i Reis. Nosaltres en vam menjar la Nit de Nadal i ens va agradar molt.
INGREDIENTS
1 pollastre de 2 quilos
50 grs de salsitxes
50 grs de carn de porc
100 grs de prunes seques
50 grs d’orellanes
50 grs de pinyons
1 poma reineta
1 copeta de vi ranci
1 copeta de brandi
Canyella
Nou moscada
Llard de porc
Sal
Pebre
ELABORACIÓ
Sofregiu la carn de porc i les salsitxes en una cassola
amb oli. Quan estiguin ben rosses, incorporeu-hi el vi ranci i deixeu-ho reduir
una mica. Tot seguit, aparteu la cassola del foc i afegiu-hi les prunes, els
pinyons, les orellanes, la poma pelada i tallada a trossos, la canyella, la nou
moscada, la sal i el pebre, i remeneu-ho. Si voleu, al comprar el pollastre,
podeu demanar a la carnisseria que us obrin el pollastre per darrera i en
treguin la carcanada deixant només les ales i les cuixes. Salpebreu el
pollastre per dins i farciu-lo. Després cosiu-lo perquè no s’escapi el farcit i
lligueu-li les cuixes i les a les per donar-li forma. Tot seguit unteu el fons
d’una safata amb llard, poseu-hi el pollastre a sobre i cobriu-lo amb més
llard. Deixeu-lo coure al forn a 190 graus durant 30 minuts. Després afegiu-hi
el brandi i una mica d’aigua, doneu-li la volta al pollastre i deixeu-lo coure
a 140 graus durant 60 minuts més. I ja per acabar decanteu la salsa per
extreure’n el greix. Quan serviu el pollastre ja tallat al plat salsageu-lo amb
el suc restant de la cocció.
El 26 de desembre, Sant Esteve, és la segona festa de
Nadal a Catalunya. Existeixen dos plats característics d’aquesta festivitat, l’antic,
l’anomenat arròs a la Catedral o
també arròs de colls i punys, i el
modern, els canelons. L’arròs era un guisat econòmic i típic del segle XIX, i
es deia així perquè estava fet amb les despulles del gran rostit del dia
anterior. Més tard vingueren els canelons, que es començaren a cuinar a les
cases burgeses de Barcelona, a imitació de la Maison Dorée i altres
restaurants.
Segons Albert Consiglio, autor napolità, arran de la publicació de la Storia di Maccheroni (Roma, 1959),
implanta noves precisions sobre l’origen de la pasta. Al començament de l’era
cristina sembla ser que en algun llibre de cuina xinesa ja es parla de la
pasta, i passant de les cuines perses a les àrabs, i travessant Sicília, entra
a l’Occident cristià. Així doncs, en contra de l’autoria siciliana, segons aquesta teoria la pasta arriba a Itàlia de la mà del viatger
venecià Marco Polo, tot i que no existeix cap text on digui que aquest últim
fou qui la introduí al vell continent.
Els canelloni
són una de les pastes més antigues que existeixen a Itàlia, possiblement dels
segle XVI, i els canelons catalans no són res més que l’adaptació d’aquest plat
italià, realitzada segurament en el segle XIX pels cuiners francesos i italians
que s’establiren a Barcelona.
Pel que fa a l’additament de la beixamel només es pot datar del segle XVIII. La fórmula
de la beixamel, la més francesa de les salses, apareix per primera vegada en un
llibre escrit en anglès, The modern cook (Londres,
1733). Vicent La Chapelle, ‘chef’ de cuina de lord Chesterfield, va publicar en
anglès la formula que es va imaginar Louis de Bechameille, marquès de Monteil,
tot i que no és segur que Monteil fos l’inventor de la salsa, potser fou el seu
cuiner que l’imaginà per a ell i li posà el seu nom.
Aquest any, a part dels canelons de carn rostida, he volgut fer aquests altres que us porto avui, una recepta ben diferent a la tradicional. La
recepta original, del llibre 100 receptes
de canelons, de Canelons al Pavo, que no recordo ni quan ni com va començar
a formar part de la meva col·lecció de llibre de cuina, porta 200 grs de ceba
picada i 100 grs de xampinyons, que jo d’alguna manera he substituïts per la
ceba mitjana, les pastanagues i el carbassó. O sigui, que he fet una adaptació
a la meva manera de la recepta original que apareix al llibre, perquè així fos
al gust de tothom.
INGREDIENTS
1 ceba mitjana
3 pastanagues
1 carbassó
2 tomàquets fets puré
280 grs de tonyina (5 llaunes petites)
2 ous durs
50 grs de formatge gruyère pel farcit i una mica més per
espolsar sobre la salsa beixamel
20 plaques de canelons
3 cullerades d’oli
ELABORACIÓ
Per fer el farcit sofregim la ceba, les pastanagues i el
carbassó en una cassola tallat tot ben petit. Quan comenci a agafar color hi afegirem
el tomàquet fet puré, ho salarem, i hi posarem mitja culleradeta de sucre per
corregir l’acidesa del tomàquet. Es deixa reduir fins que el tomàquet sigui
lluent. Tot seguit hi afegirem la tonyina ben esmicolada, els ous durs tallats
petits i ho retirem del foc. A continuació cal incorporar el formatge gruyère
ratllat i remenar amb una cullera de fusta. I ja tenim el farcit llest.
Bullirem les plaques de canelons segons indicacions del
fabricant. Un cop cuites les refredarem traient una part de l’aigua de l’olla i
n’hi afegirem de freda, la suficient perquè al posar-hi la ma dins no ens
cremem. Anirem col·locant les plaques arrenglerades sobre un drap de cuina
perquè s’escorrin i a cadascuna hi anirem posant una cullerada de farcit, per
llavors cargolar els canelons i col·locar-los dins una safata que pugui anar al
forn untada amb una mica de mantega. Quan anem col·locant els canelons farcits
a la safata procurarem sempre fer-ho amb una junta cap amunt, així no es
desfaran al agafar-los amb la pala quan els servim als plats. Els cobrirem amb
una salsa beixamel, hi espolsarem una mica de formatge gruyère i els
gratinarem.
Font: 100 receptes de canelons, de Canelons El Pavo
Avui només passo per aquí per desitjar-vos que sigueu molt
feliços, que gaudiu al màxim d’aquests dies de festa, ja sigui sols, amb la parella,
amb els fills, amb els pares, amb els amics, amb veïns, coneguts o saludats,
que cada instant viscut el feu màgic, perquè serà irrepetible, i sobretot, desitjar-vos
més que mai, que tots els vostres somnis es facin realitat! Que passeu unes molt bones festes!
Aquests torrons són una delícia! Amb aquesta base es
poden fer infinitat de combinacions, d’ametlles, d’avellanes, de Conguitos,
Lacasitos, Choco Krispies... La recepta original és de la Su de Webos Fritos,
però la seva no porta Nutella. Una altra recepta de torró de xocolata que també
em fa el pes per fer aquest any és aquesta de torró d’avellanes, del bloc Visc
a la cuina, i en aquesta si que s’hi posa Nutella. Així que pensant amb els
nens i desitjant que el gust de xocolata negra no quedés tan potent n’hi vaig
afegir. Doncs un èxit, quan el menges té un petit regust amarg de la xocolata
negra, però el just perquè agradi a tothom.
Si no teniu motlle per a fer torrons, com jo, podeu
utilitzar un tetra-brik de llet. El talleu per la meitat, aprofiteu la part on
no hi ha el tap, el renteu bé i si alguna pestanya s’obre una mica la tanqueu
amb una mica de cinta adhesiva. Va genial, ja ho veieu com queden de bé.
Jo aquesta recepta ja l’he fet dues vegades, la primera
amb la xocolata negra amb el 70% de cacao i la xocolata amb llet amb ametlles. La
segona vegada vaig optar per una xocolata negra amb el 52% de cacao, la
xocolata amb llet sense fruits secs i hi vaig afegir 40 grs d’avellanes
trossejades. Les dues vegades ha sortir molt bo, però la segona vegada era més
suau, més tipus Suchard, i als nens els hi va agradar molt més. Vosaltres
trieu, sinó proveu de fer les dues versions, segur que tindreu èxit tan amb l’una
com amb l’altre.
INGREDIENTS
150 grs de xocolata amb llet amb ametlles o avellanes
(es pot substituir per xocolata amb llet sense fruits secs i llavors posar-n’hi
a part, uns 40 grs d’ametlles o avellanes)
100 grs de xocolata negra (si us hi agrada el gust amarg
de la xocolata negra amb el 70% de cacao, sinó amb el 52% queda més suau, més
tipus Suchard)
50 grs de Nutella
35 grs de llard
40 grs de Choco Krispies
ELABORACIÓ
Trossejar la xocolata amb llet i la xocolata negra i
fondre al bany maria, o en el microones a intervals de 30 segons, remenant
entre pausa i pausa perquè la xocolata no se’ns cremi.
Un cop sigui fosa i afegirem la Nutella, remenarem, a
continuació el llard una mica fos, no massa, tornarem a remenar, i finalment
els Choco Krispies i els fruits secs, si opteu per posar-n’hi. Mesclar bé i
abocar dins un motlle en forma de torró. Repartir bé la barreja amb una
espàtula i donar-hi uns copets sobre el
marbre perquè no hi quedin bosses d’aire.
Deixar refredar un mínim de 4 hores o millor d’un dia
per l’altre.
D’aquí pocs dies aquest bloc farà 3 anys, i en tot
aquest temps dalt aquest escenari, espiant des de darrera el taló com s’omple
la platea i desitjant veure cada dia el teatre ple, en tot aquest temps he
superat la por al vostre silenci, moltes vegades fruit de llargues jornades
laborals, carrets de la compra, piles de roba per rentar o planxar, bolquers,
deures o extraescolars, un silenci que no és fruit del desinterès sinó també de
temps realitzant una nova recepta, una nova fotografia, un nou repte per
compartir. Tot i així a vegades us estranyo.
Fa tres anys no m’esperava ni de bon tros tot el que m’aportaria
fer aquell simple clic, obrir aquesta nova finestra a les nostres vides, una
finestra que als seus inicis em va servir per buidar el pap, superar moments més
o menys difícils, per llavors tornar-me emplenar de tots vosaltres. Moltes
gràcies a tots per aquests tres anys, per la vostra companyia.
I ja toquem el Nadal amb la punta dels dits, i a la seva
manera cadascú ho celebrarà a la calidesa de les seves llars, en hotels, residències,
hospitals, menjadors socials, amb més o menys alegries o tristeses, però malgrat tot, el Nadal
serà present en la nostra quotidianitat i un símbol inequívoc que ens envolta durant aquests dies és l’arbre de
Nadal.
Una de les històries de l’arbre de Nadal diu que al nord d’Europa els bàrbars
celebraven l’aniversari dels seus déus guarnint un arbre de fulla perenne a una
data propera al Nadal cristià, simbolitzant l’arbre l’univers, on a la copa
s’hi trobava el cel i a les arrels més profundes s’hi trobava l’infern. Durant
l’evangelització d’aquests pobles, els cristians van agafar la idea de l’arbre
canviant-li totalment el significat. Sant Bonifaci, evangelitzador d’Alemanya,
va talar un arbre que representava aquests Déus substituint-lo per un pi, arbre
de fulla perenne símbol de l’amor al Déu cristià, decorant-lo amb pomes,
representant les temptacions, i espelmes, representant la llum de Crist.
Però una altra llegenda ens porta fins a Betlem, on es
diu que el petit avet darrera els grans arbres frondosos no podia veure res i
després de molt plorar va fer caure una pluja d’estels, que feu somriure al nen
Jesús i beneir-lo com a ésser lluminós que des d’aleshores simbolitza la vida i
la prosperitat en un natalici.
Els que em seguiu al facebook, fa unes setmanes ja vau
poder veure que aquest any, si no hi ha cap contratemps, tindrem tortell de
reis fet a casa. Després del doble fracàs de fa dos anys, l’any passat me’n
vaig ben estar de tornar-ho a provar, aquest any he aconseguit fer dos tortells
amb cara i ulls. La recepta de l’èxit és de la Su de Webos Fritos. Aquí uns en
deixo la recepta, però com que una imatge val més que mil paraules, i com que
és una recepta amb un procés molt llarg, jo us recomano que visioneu el seu vídeo,
una joia.
INGREDIENTS
Sucre glas aromatitzat
120 grs de sucre glas
Ratlladures de mitja taronja
Ratlladures de mitja llimona
Massa mare
70 grs de llet sencera
10 grs de llevat de París
Una culleradeta de sucre
130 grs de farina de força
Per la massa
60 grs de llet sencera
70 grs de mantega a temperatura ambient
2 ous mitjans
20 grs de llevat de París
25 grs d’aigua de tarongina
450 grs de farina de força
Un pessic de sal
Els 120 grs de sucre glas aromatitzat amb les ratlladures de llimona i
taronja
Per la decoració:
Ou batut
Sucre humitejat amb unes gotes d’aigua
Taronges confitades
Guindes en almívar
ELABORACIÓ
La massa mare
Desfer el llevat de París amb la llet tèbia. Barrejar amb la resta
d’ingredients i fer-ne una bola.
Emplenar un bol amb aigua tèbia i posar-hi la bola de
massa mare dins. Quan floti, uns 10 minuts, està llesta per utilitzar-la amb la
massa principal.
La massa principal
Desfer el llevat de Paris amb la llet tèbia perquè
fermenti.
Posar la farina passada per un sedàs a un bol. Fer un forat
al mig de la farina en forma de volcà i tot seguit afegir-hi els ous, el sucre,
la mantega, un pessic de sal, l’aigua de tarongina, el sucre glas aromatitzat i
la massa mare.
Mesclar tot de forma enèrgica amb una batedora de ganxos
o a mà, sempre de fora cap a dins, fins que tots els ingredients s’hagin unit i
la massa sigui més manejable.
Tot seguit posar la barreja sobre la taula de treball,
prèviament untada amb una mica d’oli per evitar que s’hi enganxi. Començar a
amassar amb les mans, també untades amb oli i de fora cap a dins
Quan tinguem una massa elàstica formar un bola i posar
dins un bol untant amb oli perquè llevi, unes tres o quatre hores.
Quan la massa hagi doblat el seu volum dividir-la en
dues parts, formar-ne dues boles i deixar-la reposar cinc minuts.
Tot seguit donarem forma de tortell a cadascuna de les
parts de la massa fent un forat al mig de la bola i anant eixamplant-la amb els
dit fins a fer-hi un forat ben generós. Si la massa tendeix a encongir
deixeu-la reposar uns deu minuts i la manejareu millor. Un cop tingueu la forma
de tortell col·loqueu-la sobre una safata de forn folrada amb paper de forn.
Perquè el forat no se’ns tanqui durant el segon llevat i la cocció, hi posarem
un cercle d’emplatar o un recipient similar al mig untat amb oli. Deixar llevar
tapat amb un drap de cotó unes dues hores, fins que dobli el seu volum.
A continuació, amb un pinzell de silicona pintarem tot
el tortell amb ou batut amb molta delicadesa, perquè si sense voler el punxem
se’ns desinflarà tot el llevat. El decorarem amb la fruita confitada i amb el
sucre barrejat amb unes gotes d’aigua.
Enfornar a 200º, amb calor a dalt i calor a baix, durant
15 o 18 minuts. Els últims deu minuts abaixarem el forn a 180º i si veiem que
es torra massa ràpid el taparem amb paper d’alumini.
Para viajar lejos, no
hay mejor nave que un libro.
Emily Dickinson.
Quan vaig estar preparant el tema del mes d’octubre del grup de Flickr
La Vuelta al Mundo, en las manos, una
de les fotografies que vaig fer va ser aquesta que veieu. La veritat és que
llegir m’apassiona, m’ha emplenat molts moments de solitud i moments d’espera,
moments robats a la nit per estar una estona amb els meus fills i explicar
contes per anar dormir, perquè llegir un llibre als més petits és fer-los emprendre
un gran viatge, amb nous paisatges que s’obren als seus ulls, de mons
fascinants, amb companys de viatge que els faran viure mil i una aventures.
Molts de nosaltres a una certa edat ja traspassem el llindar de
l’imaginari al real per no tornar-hi mai més, ens enroquem en el nostre nou
estatus d’adults i ens oblidem de viure tots aquells moments màgics que ens passen
a la vida, moments que tenim oblidats en el més profund de la nostra infància.
Els que tenim fills ho tenim fàcil, ells mateixos ens hi porten de nou, fins hi
tot a vegades penso que no n’hem sortit mai, però en tot cas, quan ells ja hagin volat del niu, espero saber-los retrobar, per més entrebancs que trobi pel camí.
Aquests dies les nostres taules s’emplenaran de plats deliciosos, una
mica més especials que els dies de diari, i parlant dels nens i de la simplicitat del seu món, amb aquest flam que us porto avui ells en farien una de
les millors postres per a la nit de Nadal. No us sembla?
INGREDIENTS
¾ de litre
de llet
200 grs de
sucre
2 ous
sencers
6 rovells
d’ou
Vainilla en
pols o una baina de vainilla a la llet
ELABORACIÓ
Es posa la
llet a bullir amb la vainilla (en pols o en baina).
En un bol s’hi posen els ous sencers i els rovells i es bat amb el
sucre. Una vegada ben dissolt el sucre s’hi tira la llet bullint molt a poc a
poc perquè els ous no quallin i sense deixar de remenar amb una cullera de
fusta. S’aboca tot a la flamera, que haurem caramel·litzat prèviament, col·lant
la crema per un passapurés o colador xinés. S’escalfa el forn uns 10 minuts
abans de posar-hi el flam. S’escalfa aigua calenta en una cassola i s’hi posa
el flam que cobreixi més de la meitat l’alçada de la flamera per coure’l al
bany maria. Es tapa la flamera amb un tapadora i es col·loquen 2 o 3 closques
d’ou a l’aigua perquè al coure l’aigua no esquitxi. Al cap d’uns 50 minuts es
comprova amb un punxó si està quallat, que surti net. Un cop cuit es treu i es
deixa refredar bé abans de posar-lo a la nevera.
Si hay que pagar, mejor
a un médico que a un sepultero.
Mrs Patmore Downton Abbey
-La meva àvia va néixer al segle passat. Quan era petita i pronunciava aquestes paraules em sonaven realment importants, segurament perquè jo veia a la meva àvia realment vella. Ara que nosaltres també hem saltat de segle i jo també vaig néixer al segle passat, i sense ser encara vella, no em semblen tan majestuoses.
Fa pocs dies vaig descobrir la sèrie Downton Abbey, ja en emissió la
tercera temporada, històries de senyors i criats de principis del segle XX,
històries de dalt i a baix. Tot va sorgir quan vaig llegir el post de
Biscayenne, Pudding de plátano para criadosde 1920 y parados de 2012. També ens va recordar la sèrie dels anys 70 Upstairs. downstairs, emesa per TV3 com A dalt i a baix durant la sobretaula de dinar
de la meva infància, quan l’àvia del
segle passat era tota una matriarca a la família.
En la mateixa època en què transcorre la sèrie algunes de les nostres
àvies ben bé podien haver sigut una Mrs Patmore, cap de cuina, o en els pitjors
dels casos una Daisy, ajudant d’una Mrs Patmore on la seva feina hagués estat netejar,
fregar i fregar, amb una vida mancada de qualsevol tipus de privilegis o comoditats,
drets que avui en dia formen part del nostre dia a dia i que no podríem
concebre viure sense ells. La vida d’aquestes dones del segle passat no va ser un camí de roses.
A casa l’àvia tenien una lleteria. Mentre Mrs. Patmore i Daysi feien
jornades inacabables preparant festins pels Crawley i els seus convidats, l’àvia
repartia llet per cases i masies. Casada per despit, ja tard per l’època, amb
un home vidu amb un fill de pocs anys d’edat, deixa la lleteria per anar a
viure a pagès i fer-se càrrec de la casa, cuinar, rentar la roba, cosir, tenir
cura dels fills i dels malalts de la família, treballar al camp, i, tot i ser bastant
autosuficients, si calia també sortir a treballar a fora de casa per ajudar a
millorar les condicions econòmiques de la família. Durant la guerra civil, amb el
marit a la presó, la casa també és llar d’acollida d’algun fill de familiar, a
la ciutat el menjar podia escassejar però al camp poc o molt sempre hi havia alguna
cosa per posar dins l’olla.
Ara, cada dia que passa, cada dia que em poso davant els fogons per
posar un plat a taula pels meus, recordo l’àvia que em va donar aquell segle passat, l’àvia que tan sabia de fer
truites d’un ou per a sis, de totes aquelles heroïnes delsegle passat que quasi bé de les pedres en feien pans.
I com que no hem de llençar ni
una engruna de pa, a la cuina sempre hi tinc una bossa on hi van a parar
crostons i retalls de pa sec que ben bé es poden aprofitar per fer-ne una sopa o
un púding com aquest.
INGREDIENTS
½ litre de
llet
5 ous
150 grs de
sucre
200 grs de
pa
El suc i la
ratlladura d’una llimona
Caramel
líquid Canyella o anís estrellat per aromatitzar la llet
ELABORACIÓ
Fem un caramel líquid i caramel·litzem el motlle o motlles on courem
el púding.
Tallarem el pa a trossos petits i el reservarem dins un bol. Tot
seguit posarem la llet en un cassó al foc amb una branca de canyella o anís estrellat per aromatitzar-la, i quan bulli l’abocarem sobre el pa
perquè en quedi ben impregnat. Ho remenarem bé perquè es desfaci. Tot seguit hi
afegirem el sucre, els ous i el suc i la ratlladura de la llimona hi ho
triturarem amb la túrmix. Abocarem aquesta mescla als motlles caramel·litzats i
es courà al forn al bany maria durant una hora aproximadament, fins que al
punxar-lo amb una agulla aquesta surti neta.
Cada any, quan s’acostaven
aquestes dates del pont de la Constitució, començava a confeccionar calendaris
per a tota la família amb fotografies dels nens. Els temps canvien, ara em veig
igualment davant l’ordinador però compartint fotografies i receptes amb el món
sencer, amb persones a les quals ja hi he posat cara i ulls, amb d’altres on
tot fins ara ha sigut un foc creuat de mots que van i venen des de qualsevol
part del món, mots propers, mots distants, mots plens de calidesa, mots
veloços, mots encoratjadors,... Els temps canvien i nosaltres també.
Avui és Sant Nicolau, la data en
què tradicionalment comencen les festes de Nadal, i quan es creu que comença el
viatge que portarà el barbut personatge des del nord del continent fins a les
nostres terres.
El personatge del Pare Noel està
inspirat en un bisbe cristià que va viure durant el segle IV a Anatòlia, a
l’actual Turquia. Nicolau era fill d’una família adinerada i el seu pare volia
que fos comerciant del Mar Adriàtic com ell, però la seva mare volia que fos
sacerdot com el seu oncle, el bisbe de Mira. Al morir els seus pares de pesta,
commogut per la situació que vivia la seva gent degut a aquesta malaltia, va
decidir vendre tots els seus béns i marxar a viure amb el seu oncle a Mira, on
es va ordenar sacerdot. Més tard, quan va morir el seu oncle el va substituir
com a bisbe.
Explica una història que un home
no tenia diners per pagar la dot de les seves tres filles i així poder-les
casar, condemnant-les a la solteria i a un futur incert. (Abans, fa molts i
molts anys, la família de la noia havia de pagar una certa quantitat de diners
a la família del noi perquè aquesta s’hi pogués casar). Quan Nicolau es va
assabentar d’aquest fet una nit va entrar per la finestra de la casa del pobre
home i va deixar tres bosses plenes de monedes a cadascun dels mitjons de les
filles, que penjaven de la xemeneia perquè
s’eixuguessin. I així va ser com va poder pagar la dot i casar a les tres noies.
Es creu que d’aquest acte de Nicolau, més tard conegut com Sant Nicolau de
Bari, en va sorgir la tradició nadalenca de deixar els mitjons i les sabates
preparades perquè el Pare Noel hi deixi els regals.
En alguns països centreeuropeus
la nit del 6 de desembre Sant Nicolau passa per les cases i porta als nens
petits regals, xocolatines, fruits secs, mandarines,...
Els dies màgics dels Nadals de la
nostra infància no els oblidarem mai. Recordo perfectament quan el meu germà,
deu anys més gran que jo, em venia a despertar per donar-me la nova que els
reis ja havien passat i ens havien deixat un munt de regals, perfectament
embolicats i apilonats a l’habitació on ara és part de la cuina dels meus
pares. Sembla que era ahir, moments màgics i plens de nostàlgia!
I quins és el vostre moment màgic
del Nadal?
I recordant el dia de Reis, avui
us porto una recepta de taronja confitada que us hi anirà de perles si us
animeu a fer el tradicional tortell d’aquesta diada, molt i molt senzilla de
fer. La recepta és de la Su de Webos Fritos, un fantàstic bloc que encara no
entenc com no l’hi havia pres més atenció abans.
INGREDIENTS
3 taronges mitjanes
400 grs de sucre
200 grs d’aigua
ELABORACIÓ
Netegeu bé la pell de les
taronges sota d’aigua amb un raspall d’ungles que tindreu només per aquests
tipus de coses. Tot seguit talleu les taronges a rodanxes o a monges amb un
ganivet ben esmolat. Llavors poseu l’aigua, el sucre i les taronges en un cassó
i coure a foc lent fins que estiguin fetes, una hora o una hora i quinze
minuts. Mentre es cogui no ho remeneu amb cap estri, fer-ho només movent el
cassó, per tal que la taronja no es trenqui. Un cop sigui cuita poseu-la sobre
una reixeta i passades unes hores guardeu-les embolicades amb paper de forn en
un lloc sec i fred, o congeleu-les embolicades amb paper film, o guardeu-les en
un pot amb l’almívar.
Todo lo que hagas en esta vida será insuficiente, pero es muy
importante que lo hagas.
Mohandas Karamchand
Gandhi
Ja ha arribat el mes més esperat,
el mes de desembre, un mes màgic, ple d’il·lusions, per a grans i petits. A
casa amb el més petit detall fem Nadal, perquè ni els somnis i ni la capacitat
de sorprendre’ns hem de perdre mai. Aquest any haurem de fer ús de la
imaginació més que mai, però el Nadal continua sent el mateix de sempre, amb
il·lusions renovades, amb esperança. No faltaran les galetes i els torrons
casolans, l’escudella i carn d’olla, l’arbre, el pessebre i el tió, i el calendari d’advent, que des de fa anys presideix el nostre menjador com a
primer signe de que el Nadal ja és aquí.
El període d’Advent comença
quatre diumenges abans de la nit de Nadal. És una tradició alemanya en què
s’acostuma a convidar a amics i familiars a prendre té i café i a menjar dolços
i galetes a casa, i cadascun d’aquests diumenges s’encén una de les quatre espelmes
de la Corona d’Advent.
La Corona d’Advent neix l’any
1839 en l’orfenat Raue Haus d’Hamburg,
on el seu fundador, Johann Hinrich
Wichern, per tal que els nens poguessin contar els dies que faltaven per
Nadal i així fer l’espera més divertida, va construir una corona amb una antiga
roda de fusta on hi va col·locar 19 espelmes vermelles petites i 4 espelmes
blanques grans. Quan arribava l’Advent els nens havien d’encendre una espelma
petita cada dia i una de gran els diumenge.
Una altra forma tradicional de
fer el compte enrere fins Nadal és amb els populars calendaris d’Advent, de
finestres, de caixetes, de butxaques,... que van del dia 1 al dia 24 de desembre
i darrera de cada dia hi ha una sorpresa diferent.
Aquests darrers dies he estat confeccionant el nostre calendari d'advent d'enguany, una activitat ben divertida i gratificant, perquè la fas pensant amb aquells que més estimes, amb il·lusió, la mateixa de qui cada dia obrirà el petit present que es troba darrera els números del calendari.
Comença el compte enrere!
I per començar a preparar el
Nadal avui us porto una galetes de gingebre boníssimes! La recepta l'he tret del blog de la
Mayte, Rústica, un bloc fantàstic que no us heu de perdre, i que a la seva hora ella va treure del llibre Crujientes de Richard Bertinet.
INGREDIENTS
425 grs de farina
100 grs de sucre glas
125 grs de mantega a temperatura
ambient
100 grs de mel
1 ou gran o dos de petits
1 rovell d’ou
1 cullerada de llet
½ culleradeta de llevat
½ culleradeta de canyella en pols
½ culleradeta de pebre de Jamaica
½ culleradeta de gingebre en pols
1 pessic de sal
1 ou amb un pessic de sal, batut
una hora abans de envernissar les galetes
ELABORACIÓ
Mesclar tots els ingredients,
menys l’ou per envernissar les galetes, fins a formar una massa. Tapar amb un
drap i deixar-la reposar a temperatura ambient uns 15-20 minuts.
Tot seguit enfarinarem la
superfície de treball i estendrem la massa amb el corró d’uns 5 mm de gruix,
per llavors tallar-la amb els talla pastes amb les formes desitjades.
Anar col·locant les galetes sobre una safata de forn untada amb una mica
de mantega i pintar-les amb l’ou batut dues vegades, deixant assecar entre capa
i capa. Coure al forn a 160ºC uns 18 minuts. Deixar refredar sobre una reixeta.
I aquest és el nostre calendari d'advent d'enguany!
Un any més tenim a sobre la campanya del Banc dels aliments de
Catalunya, el Gran Recapte d’Aliments. Enguany tindrà lloc els dies 30 de novembre i
1 de desembre, i novament els blocs ens unim per donar-hi suport i fer més
ressò de la campanya i animar a tothom que aquests dos dies s’apropin als
mercats i supermercats de tot Catalunya a fer el seu donatiu d’aliments bàsics (pasta,
llegums secs, oli, llet i llaunes de conserva de peix) per a les persones més
necessitades de casa nostra, que malauradament cada cop en són més.
La meva aportació d’enguany a Blogs contra la fam és un senzill arròs
blanc, amb un toc diferent.
Cal tenir present la importància que té aquest cereal en l’alimentació
de la població mundial, i per això us faig un recordatori d’un text que fa
temps vaig publicar en aquest bloc:
Diversos documents testimonien
que fa més de 4000 anys que els xinesos ja es dedicaven al conreu de l’arròs. A
poc a poc fou conegut a altres zones més càlides del planeta, començant per les
regions monsòniques d’Àsia com la vall del Ganges, Indoxina i Japó, i
esdevenint el segon cereal més important després del blat. Sembla que foren els
àrabs qui introduïren l’arròs a la regió mediterrània. Nacions tan habitades
com la Xina i la Índia basen fonamentalment la seva alimentació en aquest
cereal, i es pot dir que quasi la meitat de la població mundial depèn d’aquest
cereal.
Tots contra la fam!
INGREDIENTS
½ quilo d’arròs
Aigua abundant
50 grs de
mantega
Sal
ELABORACIÓ
Posar l’aigua al foc sense sal i quan bulli s’hi afegeix l’arròs i es
remena amb una cullera de fusta. Es deixa coure a foc viu de 12 a 15 minuts.
Transcorregut aquest temps es cola i s’hi tira un bon raig d’aigua freda per
sobre, fent-lo saltar perquè quedi solt. Es reserva fins el moment de servir. Quan
el vulguem portar a taula, en un cassó apart
es posa la mantega a fondre, s’hi afegeix l’arròs i es sala, donant-li
voltes amb una cullera de fusta. I ja estarà llest per portar a taula.
- Sonríe. - No.
- Sonríe.
- No tengo motivos
para sonreír.
- Esta bien, dentro
de 7 segundos voy a pedirte que te cases conmigo.
Notting Hill
Les pel·lícules nord-americanes han fet molt de mal en el
meu imaginari del que seria una vida perfectament ensucrada, a l’estil Love Actually, Notting Hill, Sense and
Sensibility, the Holiday..., algunes d’elles ambientades durant el Nadal,
Nadals de vides perfectes, d’històries d’amor perfectes, de feines perfectes,
fins hi tot les discussions són ensucrades, i si hi ha alguna cosa imperfecta
al final acaba sent perfecta, com no pot ser d’altra manera. Quasi tothom n’ha vist alguna
i suposo que sabeu a què em refereixo... una vida de pel·lícula amb un Hugh Grant al costat, no? A qui no li
agradaria!Aquest tipus de
pel·lícules m’agraden en bogeria, no me’n canso de veure-les una vegada i una altra, de fet moltes d’elles ens han deixat gravades en la nostra memòria
escenes realment de pel·lícula, quasi bé irreals per a persones de peu com
nosaltres.
I parlant dels Estats Units i de Nadals ensucrats, fins fa
poc, fins que la Mon me’n va parlar, jo situava el Thanksgiving day durant les festes de Nadal, de fet es pot equiparar
en importància al nostre Nadal, però aquest dia a Estats Units té lloc cada
quart dijous del mes de novembre, i és un dia molt i molt especial!
Aquest dia es commemora la supervivència dels colonitzadors
amb el suport dels amerindins nord-americans, oficialitzada el 1863 per Abraham
Lincoln durant la Guerra Civil. Es diu que els seus orígens és una barreja de
tradicions europees i aborígens, en què a Europa es celebrava abans i després
de les collites per agrair una bona collita i la fi del dur treball dut a terme
per tota la comunitat, i els nadius nord-americans també celebraven la fi de la collita en aquella época.
Doncs bé, tot això ‘ve
a cuentu’ de que la Mon m’ha reptat a participar al concurs que ha
organitzat el bloc la cocina de Tesa,
on cal fer una recepta típica nord-americana. Ella sap que no soc massa de cuines
de fora les nostres fronteres, ja sigui per qüestió de gustos, per por a que no
agradi a casa i acabi passant-me quatre dies menjant el mateix, o perquè
senzillament soc persona molt conservadora, no m’agrada arriscar massa, encara
que diuen que qui no arrisca no pisca,
no? I com que qui em busca em troba, aquí estic, participant al concurs de la cocina de Tesa amb aquest New England clam chowder. Gràcies Mon!
El clam chowder és
un tipus de sopa espessa, quasi sempre de peix i marisc, lligada amb llet i
nata i espesseïda amb farina, tipus beixamel. Com a productes bàsics porta
ceba, patata i bacó, encara que hi han moltes variants en tota la geografia
nord-americana, com la New England clam
chowder, Manhattan clam chowder, Rhode
island clam chowder, Outer Banks clam chowder.
L’origen d’aquesta recepta es remunta al segle XVIII, quan
pescadors francesos feinejaven a les costes de Terranova i ocasionalment
atracaven als ports de Boston, Providence i Nantucket. Aquests preparaven
bullabesses, sopa de peix calent, d’aquí el seu nom chowder, que derivà de la paraula francesa chaud (calent), i que aviat hi incorporaren a la recepta cloïsses,
i en menys mesura musclos, molt abundants a la zona, i creant així la versió
local de la recepta.
INGREDIENTS
Un quilo de cloïsses
150 grs de bacó tallat a daus petits
Dues tasses i mitja de patata tallada a daus petits
Una tassa de ceba tallada petita
¼ de culleradeta de farigola seca
1/8de culleradeta de pebre blanc
Dues tasses de llet
Una tassa de crema de llet
Dues cullerades de farina
ELABORACIÓ
Començarem per obrir les cloïsses, posant una mica d’aigua
en una olla i les cloïsses dins. Tapar i coure al vapor fins que s’hagin obert
completament. Tot seguit separar la carn de la closca i reservar el suc de la
cocció. És necessari obtenir-ne una tassa, i sinó n’obtenim prou afegir-hi
aigua.
En una altra olla posar un rajolí d’oli i coure els daus de
bacó, fins que s’hagin enrossit. Reservar en un plat sobre un paper de cuina
absorbent.
En la mateixa olla mesclarem el suc de coure les cloïsses,
la patata, la ceba, la farigola seca i el pebre blanc. Porta a ebullició,
reduir el foc i coure durant 10 minuts o fins que les patates siguin cuites.
Tot seguit aixafarem lleugerament les patates amb el dors de la forquilla
contra la paret de l’olla.
En un bol a part mesclar la llet, la crema de llet i la
farina, sense que hi quedin grumolls. Afegir a l’olla i quan comenci a bullir
reduir el foc i coure fins que s’espesseeixi una mica, sense deixar de remenar,
ja que actua com una beixamel, se’ns pot enganxar al fons de l’olla amb molta
facilitat. Tot seguit afegir les cloïsses i coure 1 o 2 minuts més.
Servir en tasses, bols o plats amb una mica de bacó espolsat
per sobre. En surten 7 racions petites o 4 racions com a plat principal.
- Tots en som, d'únics, el que passa és
que mai ho som en el sentit que ens imaginem.
El jardí oblidat
Kate Morton
Hi ha dies que escrius amb una facilitat frenètica, les
paraules surten soles, quasi bé s’avancen a la ment, però en d’altres ocasions
els mots són fugissers, juguen a fet i amagar, saps el què però no trobes el
com, i fins hi tot el quan, perquè vols que el missatge sigui especial. Passen
els dies i el full resta en blanc. He aprés amb el temps que a l’escriure sobre
els propis sentiments és millor fer-ho sense masses revolts, buidar per
tornar-se a emplenar, sobretot quan hi ha quelcom que et fa mal, però que no és
el cas el que ara em té davant la pantalla.
Aviat farà un any que vaig localitzar el seu bloc a la xarxa,
i tot just coneixe’ns, amb les maletes fetes apunt de marxar, em va proposar
rebre el seu quadern de bitàcores, diari d’una blogger a la ciutat del vent.
Des de llavors l’intercanvi de missatges ha sigut quasi diari, fins que el mes
de setembre la vàrem conèixer en persona. Llavors ja ens semblà com si la
persona que teníem davant l’haguéssim conegut molt abans, com en aquelles situacions
on lo viscut sembla un remake de
quelcom succeït anteriorment.
Amb ella, en tot aquest temps, hem aprés una mica més de les
vides i les costums dels que viuen lluny, davant la meva visió local de les
coses he descobert nous colors, nous sabors, una forma diferent de veure i
viure la vida. Quan s’està amb ella t’omples, sempre suma, i no hi ha millor
baròmetre que els nens per constatar tot el que dic, els nens l’adoren.
Fa pocs dies vam repetir trobada, vam tenir la sort de ser
els seus convidats, i els que coneixeu la seva cuina ja us podeu imaginar que
no hi ha cosa millor! Gràcies Mon, gràcies per la teva calidesa.
En la nostra visita a casa seva li vàrem portar aquestes
magdalenes de canyella. Vam obrir el blog i clicant a la pestanya de magdalenes
vam dir, -quines són les millors? Les
de canyella, no hi ha dubte! Repetim recepta.
INGREDIENTS
3 ous mitjans
175 grs de sucre
60 ml de llet
190 ml d’oli
l’oliva verge extra suau
210 grs de farina
de reposteria
7 grs de
llevadura de pastisseria
Una culleradeta
de canyella molta
Ratlladura de
llimona
Un pessic de sal
ELABORACIÓ
Es baten els ous
juntament amb el sucre enèrgicament, fins que la barreja dobli el seu volum.
Tot seguit s’abaixa el ritme de batuda i s’hi afegeix la llet i, sense deixar
de batre, l’oli molt a poc a poc. Es barreja la farina tamissada, la llevadura,
la canyella i la ratlladura de llimona i es va incorporant a poc a poc a la
mescla anterior, fins aconseguir una massa homogènia.
En aquest moment
es tapa el bol amb un drap de cuina i es deixa reposar a la nevera almenys
durant una hora. Passat aquest temps de repòs es torna a batre enèrgicament la
massa amb un batedor manual.
Per acabar
s’omplenen les càpsules de paper arrissat o silicona dues terceres parts de la
seva capacitat i es couen al forn, molt calent, durant uns 15 minuts. Font: Las recetas de mamá
Aquest escrit el tenia programat pel dilluns passat, però quan la Mon em va piular que avui era el seu aniversari em va faltar temps per retardar la seva publicació.
Moltes felicitats, guapa, que tinguis un dia molt i molt feliç!
I per acabar d'arrodonir el plat, aprofito l'avinentesa per participar amb aquestes magdalenes al repte d'aquest mes de Memòries d'una cuinera! Aquest mes m'ho han posat bén senzill ;-)
