30.9.11

Espaguetis amb salsa de tomàquet

El millor de recordar és que pots tornar-hi quan ho desitges;
això ningú no t’ho pot robar ni impedir.

Si tu em dius vine ho deixo tot… però digue’m vine
Albert Espinosa

Ja tornem a tenir aquí un nou repte de l’Alba i l’Íngrid del blog Film&Food. Aquesta vegades ens demanen un plat que ens porti un record especial de la nostra infància, que ens agradés especialment. La veritat és que la meva proposta no és gens original, a quasi tots els nens els hi agraden els espaguetis amb salsa de tomàquet, però en el meu cas la primera vegada que els vaig provar va ser una gran decepció, o sigui que és una mica el contrari del que ens proposen, però contina siguent un plat que m’agrada molt.


Hi han records que costa molt situar-los cronològicament en el temps, perquè són imatges d’instants molt curts, normalment records d’infància, i una és la meva història amb els espaguetis.
A casa sempre hem sigut molt bona gent però a taula no hem passat de l’olla de verdura, l’arròs, els fideus i les patates a la cassola, el pollastre rostit i l’escudella i carn d’olla per Nadal i els canelons per Sant Esteve. Mai havia menjat espaguetis no recordo massa bé quins eren els motius, potser el ser d’una cuina forània, però jo no parava de demanar-ne, ja m’imaginava xuclant-los un a un, tots ells vermells de salsa de tomàquet, Solis, es clar, molt més autèntics. Al final, un dia, van sucumbir als meus desitjos i em van dir que me’n farien per dinar. Doncs bé, no us podeu imaginar el disgust que em vaig tenir quan vaig veure la meva mare o la meva avia, ara no ho recordo, a casa sempre cuinava la iaia Francisqueta, quan es va dedicar a trossejar tots els espaguetis abans de ficar-los dins l’olla amb l’aigua bullent. Ja us podeu imaginar la meva reacció!, i la resposta –però com vols menjar-te això tant llarg? Res, que no en vaig tornar a demanar mai més i no en vaig tornar a menjar fins que vaig ser gran.

Avui us porto una recepta molt senzilla, la de la salsa de tomàquet que faig sempre a casa, que fa honor a aquells espaguetis que no van poder ser i que ara s’han convertit en el plat preferit dels meus fills.



INGREDIENTS PER LA SALSA DE TOMÀQUET
½ quilo de tomàquets madurs
30 grs de mantega

ELABORACIÓ
En un cassó de fons gruixut o cassola poseu la meitat de la mantega al foc i, a continuació, els tomàquets nets i tallats a trossets. Deixeu-ho coure a foc mitjà fins que es noti el tomàquet com un puré espès; poseu-hi sal i un pols de sucre. La cocció pot ser més o menys llarga, depèn de la classe del  tomàquet, perquè, a vegades treuen molt de suc i aleshores triguen més a espessir-se. Normalment es couen en uns 15 minuts. Un cop obtingut el punt d’espès desitjat, es passa pel  colador xinès (jo ho vaig triturar) i s’hi afegeix la mantega que falta. Fent-ho així queda una salsa de tomàquet molt fina i concentrada i no cal afegir-hi aigua.

Nota. Es pot fer també amb ceba; llavors començarem sofregint la ceba amb una mica d’oli, després hi afegirem els tomàquets i seguirem tal com s’ha dit, però no hi posarem la mantega del final.

27.9.11

AIG 2011

Perdre pot ser molt agradable, perquè fa que entenguis millor el valor de guanyar.
A més, amb el temps, les pèrdues acaben convertint-se en guanys.

Si tu em dius vine ho deixo tot... però digue’m vine.
Albert Espinosa

Por fin ha llegado una nueva edición del Amigo Invisible Gastronómico! Este año voy a participar de nuevo, será mi segunda edición, y os quiero animar a todos y todas para que también lo hagais, és realmente divertido, una nueva forma de conocer nuevos blogs y de compartir nuestra afición por la cocina. Este año lo organiza Joana de Mis recetas bordadas y también tenemos nuevo logo para la edición de este año, diseñado por Carol.
Pues bién, como no todos nos conocemos, el año pasado fuí amiga invisible de un blog que no había visitado nunca, voy a dejar aquí escrito un poco sobre mi y mis preferecias, aunque os aseguro que cualquier cosa me hace ilusión. Y si aún quereis conocer más sobre mi, también podeis leer el post que hicimos hace tiempo algunos blogs sobre ‘Cosas que nunca habría explicado en un blog’.
Pues aquí os dejo mis deseos para mi AIG 2011:

- Si habeis leido mi entrada anterior sabreis de mi nueva adquisición en la cocina, una panificadora. Pues como tengo muchos panes que provar, cualquier producto, libro o utensilio relacionado con el mundo del pan.
- Otra de las cosas que falta en mi cocina són trapos de cocina, los que estan ya estan un poco viejos y necesitan su jubilación.
- Otra de mis locuras es hacer madalenas, em encanta! Pues otro de mis deseos es tener una bandeja para hacer madalenas, de esas que se ponen las cápsulas dentro.
- Como soy un poco curiosa en la mesa, provar nuevos productos, nuevos sabores, me gustaría recibir algun producto de la tierra de mi amigo/a invisible, algo personal, para tener un buen recuerdo de este viaje gastronómico.
- Hace poco he descubierto que para cocer la pasta brisa en el horno, para hacer tartas, quiches, la porcelana es genial, no se quema nada, nada, pues este es el principal problema de mi horno, a la que me descuido todo me sale quemado. Pues compré unas tartaletas super económicas que sacan humo, no me canso de usarlas, y tengo ganas de tener algun molde un poco más grande.
- Ah! y ahora que se acerta nuestra cita de 'las brujas de las galletas' no me iría nada mal unos cortadores para hacer galletas.

Bién, esta es mi carta a los reyes de mi AIG 2011, aunque, como sucede siempre, los reyes són muy especiales y cualquier regalo lleva su mágia a nuestro hogar.

Muchas gracias Joana para organizar este AIG 2011 y ya espero con ganas que llegue el correo con el nombre del blog a quién tengo que mandar yo el AIG 2011, tanto o más divertido que recibirlo.

22.9.11

Flam de verdures

No m’havia adonat que els pendents ens havien situat en una elevació privilegiada que ens permetia contemplar aquesta vista.
De vegades, a la vida passa el mateix; la dificultat dels pendents fa que t’oblidis que no deixes de progressar i de continuar pujant.

Si tu em dius vine ho deixo tot... però digue’m vine.
Albert Espinosa

No acabo d’agafar el vol en aquest retorn a la normalitat. Retorn a la feina, les mateixes cares de sempre, nous horaris escolars, que ens porten de corcoll a tots els pares i mares, i inici de la temporada futbolística, una altra mena de secta. Aquesta setmana ja estic una mica saturada i ja començo a veure-li el nas al cap de setmana.
El diumenge anem a fer la travessa Vallter-Núria, bé, o almenys aquest és el propòsit, i ho dic perquè per mi és un gran repte, tot i que puc dir que gaudiré de l’ajut de molt bona companyia durant la travessa.
Amb tot plegat encara no he tingut temps de posar-me a la cuina i vaig tirant de receptes que he anat fent durant aquest estiu i que no havia publicat encara.



Aquest flam es pot fer amb qualsevol tipus de verdura o hortalissa i en qualsevol format. Jo l’he fet amb pebrot vermell, carbassó i patata i en format individual (li estic traguent un rendiment a aquestes tartaletes!), però la Montserrat Seguí ens proposa fer-lo amb pastanaga, patata, mongeta tendra, cols de Brussel·les, espinacs i una mica de col-i-flor, i en un motlle tipus cake. Doncs anem per la recepta!

INGREDIENTS (per a 4 o 5 persones) (per a la versió de la Montserrat Seguí)
½ litre de llet
4 ous
3 pastanagues grosses
2 patates mitjanes
100 grs de mongetes tendres
100 grs de cols de Brussel·les
300 grs d’espinacs
Una mica de col-i-flor
25 grs de mantega
sal, pebre i nou moscada

INGREDIENTS (per a 8 o 10 tartes individuals) (per a la meva versió)
½ litre de llet
4 ous
2 carbassons mitjans
2 patates mitjanes
1 pebrot vermell
25 grs de mantega

ELABORACIÓ
En el cas de la recepta de la Montserrat Seguí ella bull les verdures per separat: les patates i les pastanagues per una banda, les mongetes, els cols i la col-i-flor per una altra, i, per acabar, els espinacs sols. Un cop cuita la verdura s’escorre, es deixa refredar i es sofregeix amb la mantega i una mica d’oli. En el meu cas vaig fregir tant els carbassons, com les patates com el pebrot vermell tot per separat, cadascun per la seva banda.
Tot seguit bateu lleugerament els ous i assaoneu-los amb sal, pebre i nou moscada; aboqueu-hi la llet bullent i barregeu-ho bé, batent un xic amb el batedor. A continuació afegiu-hi totes les verdures; col.loqueu en el motlle escollir, untat i amb paper també untat, en el fons. Coeu-ho a forn regular uns 40 minuts aproximadament, fins que vegeu que s’ha pres.
Un cop cuit, és millor deixar-ho refredar del tot; quan l’hagiu tret del motlle, abans de servir-lo, escalfeu-lo un xic al microones, al forn o al bany maria.

Nota. Tingueu la precaució de sofregir bé les verdures abans de barrejar-les amb la llet i els ous, perquè així evitareu que el flam desprengui aigua un cop cuit, i aconseguireu que quedi més consistent i que en servir-lo el pugueu tallar millor.


20.9.11

Els meus cims: Puigdefrou


Les vacances s’han acabat i ja tornem a estar en marxa.
Aquests dies he cuinat poc, encara que tenim una nova adquisició a la cuina, una panificadora! Si, si, per fi ha arribat i estic la mar de contenta, encara que he d’experimentar-hi molt més. Ara, amb l’arribada de la tardor, els dies més curts i les temperatures més baixes, tornarem a posar en marxa els fogons i aquest blog tornarà a prendre vida.


Però avui us vull parlar d’una altra cosa. Una de les coses que tenia pendents en aquesta vida era pujar muntanyes, i tot i que la vida ja n’és una muntanya prou custoruda, sempre tenim l’afany de fer-la menys feixuga tot buscant moments de felicitats. Doncs durant aquests dies de vacances els he trobat i m’agradaria compartir amb tots vosaltres allò que fa temps que volia fer, només era qüestió de temps, trobar aquests moments dalt dels cims.
Sempre m’ha agradat molt caminar, encara que sempre optàvem per la bicicleta ja que a la meva parella no li agradava gens, però quan vàrem fer el Camí de Sant Jaume en bicicleta em vaig dir que algun dia el faria també caminant. Això ja arribarà, però durant aquestes vacances he trobat una colla amb qui apuntar-me a fer sortides i la primera va ser al Puigdefrou, sobre La Cellera de Ter, de 841 metre d’altura. En total vàrem fer uns 700 metres de desnivell en unes dues hores i la sensació que tens quan arribes al cim, gaudint durant tot el camí de cada moment, és fantàstica, genial!!!
Tenim altres cims, els nens s’ho varen passar fantàsticament bé, però els deixo per a altres entrades, la veritat és que vull gaudir de cadascun d’ells perquè m’ha fet molt feliç poder-los fer.
Les fotos no són massa boniques, feia una mica de mal temps, però en són un bon record.