Avui us porto una
gran repte, un repte que neix l’estiu passat des del blog Dime que es viernes, on el pretext es fer una recepta i convidar a
sopar a un personatge famós escollit pel blog que et passa el testimoni, i així
successivament, formant una cadena que fins ara ens ha portat a conèixer els
següents blogs i personatges:
Doncs qui m’ha passat
a mi el testimoni d’aquest repte, la Nani del blog La cuina violeta, fa vint dies que em va llençar a aquesta
aventura, cuinar pel fotògraf Henri Cartier-Bresson, vint dies ideant i vivint
aquesta història que comença quan les vides de Simone de Beauvoir, escriptora,
professora, feminista i filòsofa francesa, i de Henri Cartier-Bresson,
fotògraf, considerat pare del fotoreportatge, es creuen en el París de 1946.
Quan s’acabava la
jornada tota aquella gent del barri es tancava a les seves llars tots sols,
ells i les seves circumstàncies, igual que ella des del dia que va arribar
allí, després de la seva ruptura amb en Jean-Paul. Va ser llavors quan va
decidir tornar a París, l’havien abandonat després del seu alliberament de les
tropes alemanyes i no hi havia tornat a posar el peu.
S’acostava el bon
temps i va pensar que seria un bon moment per organitzar un sopar a la terrassa
del seu apartament, presentar-se com a nova al veïnat i conèixe’ls una mica
millor a tots. Ho diria a la Rose, a veure si li podia donar un cop de ma amb
els preparatius.
Aquell mateix matí,
abans de sortir al carrer amb el seu gos, va decidir passar per casa la Rose
perquè li donés un cop d’ull a la llista de gent que havia pensat convidar al
sopar. La va trobar atabalada, feinejant amunt i avall acabant de preparar
l’habitació del nou hoste que arribava aquell mateix matí. –Deixa la llista sobre la còmode i ajuda’m a fer aquest llit, és tard!,
li digué llençant-li un llençol des de l’altra punta del llit. En el precís
moment que li deia això va sonar el timbre. La Rose va sortir escopetejada de
l’habitació per anar a obrir la porta i, instintivament, la Simone la va seguir
fins a mig passadís. Darrera la porta va aparèixer un home, no li posava pas
més anys que ella, arrossegant una
maleta i amb una càmera penjada al coll. La Rose durant la guerra va hostejar
al seu apartament tot tipus de ‘personalitats’, algunes vegades amb finalitats més
lucratives i d’altres no tan, i al finalitzar aquesta va continuar amb aquesta
pràctica clandestina que l’ajudava al seu propi sosteniment. Mentre la Rose li
donava la benvinguda i l’acompanyava fins la que seria la seva habitació, la
Simone veia tota l’escena palplantada al vell mig del passadís, creuant-se la
mirada amb aquell home en el precís moment que passaven pel seu costat, penetrant,
aferrada a la paret, per no caure en l’abisme que notava sota els seus peus.
Qui era aquell home? Amb el pas dels dies la Rose li explicà que es deia Henri,
un fotògraf que s’allotjaria durant un temps allí, no en tenia més informació. -Si en volem saber més l’hauràs de convidar
al sopar, li digué la Rose amb un somriure ple d’ironia, doncs se n’havia
adonat de l’atracció mútua que havien sentit en aquell primer encontre.
La setmana
transcorria amb normalitat, però ja havien començat a posar fil a l’agulla amb
els preparatius del sopar de dissabte a l’apartament de la Simone. La Rose se
n’encarregaria dels entrants i les postres i la Simone faria el bouef
Bourguignon. La carn ja marinava en el vi amb les verdures i el Bouquet garni, faltaven
tan sols dos dies, i després d’aquell primer encontre no havia coincidit més
amb en Henri, però la Rose s’havia
entossudit també a convidar-lo. Això la tenia més neguitosa del que era usual
en ella quan tenia convidats, doncs amb en Jean-Paul les festes i actes socials
sovintejaven a casa seva, i s’havia passat tot el matí rebuscat entre les
caixes encara apilonades de la mudança el vestit de la seva mare. Pensava que
mai se l’acabaria posant aquell vestit, però en aquella ocasió quelcom l’empenyia
a fer-ho.
Tot estava llest,
la Rose feia una estona que havia marxat a casa per canviar-se de roba, i ella,
palplantada davant el mirall, amb el vestit de la mare i les sabates de taló, veia
davant seu una altra dona, novament il·lusionada, segura de si mateixa, per una
nit volia oblidar qui era, el futur ja l’afrontaria demà. El timbre la va desvetllar
d’aquells pensaments, els primers convidats començaven a arribar, i enmig de
tots ells la Rose amb les últimes safates dels aperitius demanant pas. En Henri
també ja hi era, molt més atractiu que en aquella primera ocasió en el pis de
la Rose. Es van saludar. La resta de la nit van parlar poc, hi havia molts
convidats a qui atendre, però en Henri observava tots els seus moviments, elegants,
seductors, i ella n’era temorosament conscient. Però per la Simone la vetllada també
va transcorre entre converses i rialles, el menjar i el beure anava
desapareixen de safates i copes i el Boeuf Bourguignon havia sortit deliciós.
Es sentia feliç, relaxada, i de mica en mica la nit també es va anar esgotant,
i els veïns, també feliços, van anar tornant a les seves llars, fins que va
tancar la porta darrera l’últim convidat. Però, ja sola, quan es disposava a
treure’s les sabates, no hi estava acostumada a portar tan de taló, de cop i
volta el va veure allí, dret, al costat del gran finestral que portava a la
terrassa. –Una mica de vi? li digué tot
estirant el braç per acostant-li una copa de Borgonya.
I com amfitriona
d’aquest sopar us convido a que us animeu a preparar aquest plat, una delícia
de la cuina francesa que fins hi tot a mi m’ha sorprès, poc fan que sóc dels
estofats i menys de la vedella. De fet als meus quaranta-un és el primer estofat
de vedella de faig, o sigui que ja era hora, no?
INGREDIENTS
5 grans d’all
50 grs de mantega
1 Bouquet garni
1 l de vi negre de
Borgonya
200 grs de
pastanagues
10 cl d’oli
2 cebes
1’8 quilos de carn
de vedella o bou
sal
pebre
farina
oli d’oliva
Per la guarnició:
200 grs de
xampinyons
200 grs de bacó
cebetes
ELABORACIÓ
Rentarem i
trossejarem totes les verdures i les posarem en un recipient de fang o vidre
(el vi reacciona en contacte amb el metall) juntament amb el Bouquet garni, un
pols de sal i de pebre. Hi afegirem el vi i hi submergirem la carn. Aquesta
marinada ha de durar un parell de dies, conservada a temperatura ambient i
coberta amb un drap perquè no hi caigui ni pols ni hi entrin mosques (són
tremendament borratxes). Jo ho vaig posar dins la nevera tapat amb paper film,
amb les temperatures d’aquests dies no ho tenia clar que es conservés en
optimes condicions fora d’aquesta.
En el moment de la
cocció filtrem el vi i el reservem a part en un cassó. Tot seguit traiem la resta
d’ingredients separant la carn i les hortalisses i descartem el Bouquet garni.
El cassó amb el vi el posem al foc i el reduïm a la meitat, per treure’n
l’excés d’alcohol, fins a la meitat del seu volum.
Mentrestant eixuguem
la carn amb un drap de cuina i espolsem una mica de farina per sobre d’aquesta
(opcional, compte amb els celíacs), i la saltegem juntament amb les verdures en
una paella amb una mica d’oli d’oliva, fins que estigui tot daurat, perquè es
tanquin els porus.
Un cop el vi s’hagi
reduït, ajuntem tots els ingredients en una mateixa cassola, ho reguem amb una
mica d’aigua, perquè quedi tot ben cobert, i ho posem a coure lentament i
tapat. Ha de coure unes tres hores, remenant de tant en tant. Si fa falta s’hi
pot afegir aigua.
Un cop finalitzada
la cocció passem la salsa pel colador xinés o pel passapurés i ho tornem a
ajuntar amb la carn. Si veiem que queda una mica líquida es pot reduir, amb
compte que no se’ns talli. Perquè la salsa ens quedi ben fosca cal deixar
reposar el guisat unes quantes hores.
Per fer la
guarnició tallarem el bacó a talls i saltejar-lo una mica. Quan comenci a
agafar color afegir-hi els xampinyons nets i tallats a quarts. Es salteja tot
plegar i es reserva.
En una altra paella
glacegem les cebes amb una nou de mantega, un pessic de sal i una cullerada de
sucre de canya. Es tapa la paella i es deixa coure lentament 15 minuts,
removent tot sovint.
Es pot servir la
guarnició per separat o tirar directament dins l’olla els xampinyons, el bacó i
les cebetes, donar un bull i servir.
Ha sigut un plaer
participar en aquest repte! Nani, moltes gràcies per la oportunitat!
I ara em toca
nominar a mi, així que d’aquí 20 dies us convido a passar pel blog de Cósima Piovasco, Las cosas de Cósima, a degustar el plat que prepararà per convidar a
sopar a Miguel Àngel!
Cósima, ets magnètica, extraordinàriament enlluernadora, així que estaràs més que a l'alçada del gran mestre, l'acabaràs captivant, per tot això i més crec que ets la persona ideal per afrontar aquest gran repte! ;)
