31.1.12

La vuelta al mundo {algunes coses sobre mi}

És divertit parlar sobre un mateix només amb imatges, i aquestes són les fotografies que n’han sortit per a La vuelta al mundo d’aquest mes.

Per a les primeres fotos vaig anar a un lloc que m’estimo molt, que forma part sobretot de la meva infància, moltes hores de joc i molta diversió, el Parc de Sant Salvador de Santa Coloma de Farners, i les següents ja les coneixeu, regals d’aquest Nadal.








25.1.12

La vida et dóna sorpreses, sorpreses et dóna la vida

Abans de continuar amb les receptes del passat Nadal voldria explicar-vos un parell de cosetes. Aquest Nadal, a part d’estar ple de noves receptes, també hi han hagut molts de regals, i regals molt especials.


Durant aquest darrer any la fotografia ha tornat a mi, després de molts anys oblidada en un calaix, i aquestes festes he pogut fer realitat  aquell somni que ja començava a definir com a impossible, de fet el diccionari ja els defineix així els somnis, com a esperances i projectes amb gens de problabilitat de realitzar-se. Però no, aquest any si, i el tió m’ha cagat la Nikon D3100, i ja us podeu imaginar com estic, com una nena amb sabates noves, em passaria el dia amb la càmara penjada al coll. A part d’això, la gent que compra una càmara rèflex Nikon en un distribuïdor oficial té un curs presencial de fotografia digital gratuït, però com que es fa a Barcelona els divendres a la tarda i no puc assistir-hi, llavors faré el curs online a través de l’aula digital de Nikonistas.com. Ja tinc ganes de començar, aprendre una mica sobre fotografia digital i passar-ho molt bé mirant a través del nou l’objectiu.



La segona part d’aquesta entrada va de regals sorpresa, d’aquells que no te’ls esperes, d’aquells que et fan una il·lusió tremenda, i  un dels quals m’han permés conèixer l’altra història dels meus pares,  la que no vivim els fills, la d’uns pares joves, amb il·lusions, enamorats. Sobretot en aquesta altra història qui m’ha sorprés més ha sigut el meu pare, amb el qual sempre hi he tingut una relació bastant explosiva, i poder llegir les seves paraules de fa 58 anys m’ha corprès. El dia de Nadal els meus pares em van deixar llegir les cartes que s’enviaven quan el meu pare estava al Marroc fent la mili. Són enviades durant els anys 1954 i 1955, unes quaranta, i les primeres son cartes d’amistat, entre dos amics del mateix poble, i a mesura que va passant el temps el meu pare li demana a la meva mare reiteradament comprometres, ser novios. És bonic de llegir, sobretot comprendre com va viure aquells dos anys el meu pare tant lluny de la família, en una època en què les comunicacions no eren les d’ara, l’angoixa quan passava més d’un mes sense rebre resposta a la seva carta. Entre les cartes també hi havia el diari que va escriure durant aquells dos anys fora de casa, des del dia que en va sortir direcció al Marroc fins al dia que van rebre la notícia que ja podien tornar a casa.

Són coses que no saps perquè passen, però tot comença durant el mes de novembre, quan vaig estar fent fotos a la càmara que va comprar el meu pare al Marroc, segur que en algun moment ja n’heu vist una foto en aquest blog, i quan els hi vaig tornar el meu pare em va dir que me la quedi, que vol que la tingui jo. La il·lusió va ser tremenda, perquè m’agrada, per la seva antiguitat, per la seva història, perquè no m’ho esperava. El meu pare té aquestes coses, un dia va i et sorprèn. Però la història no acaba aquí. El dia de Nadal, després de dinar asseguts davant el foc, em diu que al penja-robes hi ha una cosa per mi. No m’ho podia creure, una altra càmara! D’aquesta en desconeixia la seva existència, era del cosí de la meva àvia materna que vivia a França però passava llargues temporades a casa de la iaia Lola. Ja ho veieu, la vida et dóna sorpreses, sorpreses et dóna la vida!

17.1.12

Rostit barrejat

Aquí continuem amb el nostre Nadal, que sembla que té corda per dies i es resisteix a marxar, perquè quan has passat uns dies fantàstics, amb la millor companyia, compartint moments màgics, regalant  somriures i cuinant pels que més estimes, llavors tota la casa queda impregnada d’aquests records i no vols que s’esbaeixin, els vols retenir allí fins a un nou Nadal, que ens portarà nous moments, nous regals, nous plats, i que es farà un raconet en el nostre cor al costat dels passats, amb els que volem que hi siguin i amb els  que voldríem oblidar.
Ha sigut un Nadal sense llàgrimes, sense pors, valent i segur de si mateix, que ha mirat cap a aquest 2012 amb il·lusió.


La cuina d’aquests dies ha sigut molt tradicional, sobretot la dels àpats que hem fet a casa els meus pares, com aquest rostit que vaig fer pel primer dia de l’any, una recepta de la Carme Ruscalleda. A mi els rostits m’agraden més cuits al forn, ja que és molt més fàcil de controlar la temperatura, que es vagi rostint a poc a poc, ja que trobo que les cuines que van amb gas natural són massa ràpides. Doncs bé, anem per la recepta.


INGREDIENTS
1 pollastre de pagès d’uns 2 kg.
1 conill de 1200 grs.
2 botifarres crues
6 tomàquets madurs
4 cebes mitjanes
2 porros
2 pastanagues
Un tronquet d’api
1 cabeça d’alls
Una fulla de llorer
100 ml. d’oli d’oliva extra verge
100 grs. de greix de porc
Sal, pebre, canyella, nou moscada
250 ml. de vi ranci

ELABORACIÓ
Demanar a la carnisseria que ens tallin el pollastre i el conill a 1/8. A casa polir i netejar les carns.
Les pastanagues, cebes i porros, ben nets, pelats i a talls grossos. Els alls, solts i amb pell; els tomàquets, nets i sencers.

En una plàtera per anar al forn i untada d’oli, col·locar-hi els talls de conill i pollastre mesclats amb les botifarres partides per la meitat.
Repartir-hi les verdures entre els talls. Ha de quedar la plàtera plena i els productes plans, sense apilar res.
Amanir-ho per sobre amb sal, el pebre negre, un xic de nou moscada ratllada, un polsim de canyella en pols, la fulla de llor, un fil d’oli d’oliva i el greix de porc.
Entrar-ho al forn ben calent a 200º, durant 45 minuts. Durant aquest temps i amb l’impacte de la calor, el rostit prendrà color.
Treure la plàtera del forn, ruixar-ho amb el vi ranci, girar tots els talls i verdures, i enfornar de nou a 150º, durant 55 minuts més. Durant aquest temps, el rostit quedarà tendre, ros i al punt.

Podeu servir el rostit directament mesclant els talls amb les verdures de cocció i amb el suc colat que ell mateix ha fet durant el fornejat.
Una altra opció de presentació és passar totes les verdures del rostit pel passapuré, mesclar-ho amb el suc de cocció i servir el rostit sec amb la salsa a part, colada en una salsera.


10.1.12

Bollabessa

Ho recordo com si fos ahir mateix, hi ha moments de la vida que no s’obliden mai. Eren les vuit del vespre i enfilàvem l’autopista direcció Barcelona, abans havia escombrat el pis i menjat una mica, com aquell que ho deixa tot a punt per a un esdeveniment molt important, i just a l’alçada de Granollers li dic: -anem a fer el ridícul!, però ja era massa tard, quasi arribàvem. No estava gens espantada, contenta de pensar que ja arribava el moment, però em feia una vergonya horrorosa arribar allí i fer el ridícul.
Ja havien tocat les deu i el vent bufava amb força, se’n sentien els xiulets a través de les finestres, i així que la Rosó va penjar el telèfon i em diu: -ja està apunt, et quedes a passar la nit!, vaig saber que allò anava de debò.
A les dues en punt d’aquella nit va néixer en Marc, d’això el dia 28 de desembre en va fer dotze anys, i ho recordo com si fos ahir, el moment més màgic de la meva vida.


Vam celebrar aquests 12 anys junts, i de primer vaig fer aquesta bollabessa, un plat tradicional francès de la provincia de Provença.

INGREDIENTS
250 grs de cap de nero
200 grs d’escórpora
200 grs de rata
200 grs de rap
200 grs de congre fresc (millor, ventresca)
100 grs de crancs
6 llagostins o gambes
Alguns musclos i cloïsses
100 grs de ceba
100 grs de pastanaga
1 porro
2 grans d’all
1 cullerada de tomàquet concentrat
1 ramet (llorer, farigola i julivert)
1 cullerada de fonoll
½ culleradeta escassa de safrà
sal  i pebre

ELABORACIÓ
Podeu fer-la amb altres menes de peix, però convé escollir el que resulti més gustós.
Netegeu el peix i separeu-ne els caps. En un cassó de fons gruixut amb oli sofregiu la pastanaga, la ceba i el porro tallat a rodanxes primes. Afegiu-hi el tomàquet i els crancs, coeu-los un moment i aixafeu-los (amb la mà de morter, per exemple). Després afegiu-hi l’all trinxat, el fonoll, la sal, el pebre, el safrà i el ramet lligat. Mescleu-ho bé i afegiu-hi els caps del peix o els peixos més forts. Tireu-hi dos litres d’aigua bullent i procureu que bulli de pressa de 12 a 15 minuts. Afegiu-hi tot l’altre peix i deixeu-ho a foc mitjà uns 10 minuts més. Abans de servir, coleu la sopa procurant esprémer bé els caps per treure’n tota la substància.
En un plàtera poseu-hi el peix tallat empolsat amb julivert, i, en una altra, llesques de pa torrat.
És important que no deixeu bullir la sopa més temps que el que s’indica, ja que d’altra forma perdria gust.

 
I aquest va ser el pastís que en Marc va triar per postres, un braç de gitano ben farcit de crema!


5.1.12

Pa de llet amb panses i nous

Al llarg dels anys hi van haver molts moments en què el destí es va molestar a preparar-me cruïlles insospitades, sorpreses i girs imprevistos que vaig haver d’afrontar a mesura que s’anaven presentant. Alguna vegada em van trobar preparada; moltes altres no.

El temps entre costures
María Dueñas
 

Nit de reis, nit màgica!
Aquest any no provaré de fer el tortell de reis, necessito tancar la cuina de festa per uns dies, crec que ja he complert amb la clientela i tothom està la mar de content. Durant els propers dies aniré compartint amb tots vosaltres els plats i platets que he anat cuinat durant aquest Nadal.

Aquests dies de vacances el que si he tingut en funcionament més d'un cop és la panificadora, sempre va bé tenir un tall de pa com aquest per esmorzar. Si us he de ser sincera, apart dels brioixos de la Julia Child, aquest és el primer pa que he fet amb la panificadora i m’he dit: -ha valgut la pena comprar aquest estri! Boníssim! I què us sembla substituir les panses per xips de xocolata? Doncs també ho he provat i el resultat ja us el podeu imaginar, més que bo!

El que vaig fer amb aquests dos pans un cop  van ser ben freds i reposats, l’endemà, els vaig tallar a llesques i els vaig congelar, així no ens vam empatxar i no se’ns van assecar, ja que la meva panificadora el pa més petit que fa és de 750 grs., un senyor pa!
La recepta és de la Gemma de La cuina de casa i ara toca provar-los en forma de panets, tan l’un com l’altre.


INGREDIENTS
40 grs de mantega
1 cullerada de cafè de sal
2 cullerades soperes de sucre
200 ml de llet
310 grs de farina
1 cullerada de cafè de llevat sec de forner
1 grapat de nous
1 grapat de panses de corint

ELABORACIÓ
Abans que res vaig posar les panses en remull amb un mica d’aigua mentre preparava la resta d’ingredients. Tot seguit vaig posar la resta d’ingredients a la cubeta de la panificadora, menys les nous que, juntament amb les panses escorregudes i eixugades, s’hi poden a mig amassar, en el moment que la panificadora pita per avisar que cal incorporar els fruits secs.  Cal posar primer els líquids i després els sòlids, procurant que el llevat no toqui ni la sal ni el sucre. A continuació vaig seleccionar el programa 4 (pa dolç), pes 750grs i daurat mig. La meva panificadora, Fagor PAN-850, té una cubeta molt gran i per fer aquest pa hauria d’haver doblat la quantitat d’ingredients, però com que encara estic a les beceroles no me’n vaig adonar fins que va començar a amassar. Llavors els que vaig fer va ser que l’amassat,  el primer i el segon llevat els vaig fer dins la panificadora, el tercer llevat fora la panificadora, dins un motlle adequat, i la cocció al forn. Si hagués doblat les quantitats un cop seleccionat el programa, el pes i el daurat ja m’hauria d’haver despreocupat de tota la resta, però en aquest cas llavors del segon llevat, tal i com he dit, vaig posar la massa en un motlle de cake, ho vaig tapar amb un drap fins que va doblar el seu volum i ho vaig enfornar a 180º durant uns 40 minuts, o fins que punxant amb un agulla aquesta surtia neta.


1.1.12

Feliç 2012! (resum de l'any)


Ja portem carregat a les espatlles un any més i d’això aquest blog n’és testimoni. Dotze mesos que hem deixat enrere plens d’històries que ens han fet riure, ens han fet plorar, ens han fet créixer i ens han emocionat, plens de pèrdues, noves coneixences i retrobaments, d’èxits i decepcions.


L’any el vam començar de la manera més dolça possible, amb unes delicioses creps de xocolata d’en Jordi Roca, tot i que el tortell de reis em va fer una mica la guitza. També em vareu conèixer una mica més amb coses que mai hauria explicat en un blog, vaig fer magdalenes pels amics i el pa amb llet de quan era petita em va fer una mica més feliç.


El millor descobriment d’aquest mes de febrer va ser el gelat de galetes Oreo, tot i que el pastís de xocolata i anís de la Carme Ruscalleda va desaparèixer en un obrir i tancar d’ulls. Vaig intentar millorar les fotografies d’aquest blog, tot i que no ser si ho vaig aconseguir, i La recepta del 15 vaig descobrir.


Al pot petit hi ha la bona confitura! Així va ser el mes de març, dues entrades de la millor qualitat: Memòries d’una cuinera i Film&Food es presenten en societat.


El dia de Sant Jordi vaig rebre un dels millors regals d’aquest any, perquè tot i les fortes pujades al final la vida també té premis. I el mes d’abril també ens va regalar una mona de Pasqua per no oblidar!


El mes de maig sempre ve farcit de celebracions i pastissos, i aquest any n’hem tingut l’estrella, el pastís Sacher.


Durant el mes de juny la meva esquena em va mantenir allunyada d’aquesta finestra i dels fogons. Els retrobaments m’agraden molt!!!


Julio, reptes, reptes i més reptes i una invitació molt especial.  L’Alba i l’Íngrid m’envien una invitació per formar part del Club de bruixes galetaries.


Recordo quan vaig fer aquestes fotografies de la tarta de pera, no m’agradaven gens. Ara són de les meves preferides.


Setembre, per fi vacances!


Octubre, mes de contrastos.



El mes de novembre m’ha deixat un nou repte i vells reptes, premis, confessions i fotografies, i ens vam unir tots contra la fam.


I aquest 2012 que comencem aquest cor continuarà bategant per tots i tot allò que més estimo. Pels meus pares i els meus fills, que no vull que em deixin de sorprendre mai, pels amics, perquè els gelats cal menjar-los en bona companyia, pels llibres i aquest blog, que m’han emplenat tantes estones de buidor, per la muntanya i la seva sensació de llibertat, i perquè em continuïn dient (una amiga) que si mai publico un llibre me’l compraran (moltes gràcies per llegir-me). Per tot això i  molt més, moltes gràcies a tots per fer-me companyia, ja sigui des del meu costat o des de l’altra punta del món.

Feliç 2012!