Un any més tenim a sobre la campanya del Banc dels aliments de
Catalunya, el Gran Recapte d’Aliments. Enguany tindrà lloc els dies 30 de novembre i
1 de desembre, i novament els blocs ens unim per donar-hi suport i fer més
ressò de la campanya i animar a tothom que aquests dos dies s’apropin als
mercats i supermercats de tot Catalunya a fer el seu donatiu d’aliments bàsics (pasta,
llegums secs, oli, llet i llaunes de conserva de peix) per a les persones més
necessitades de casa nostra, que malauradament cada cop en són més.
La meva aportació d’enguany a Blogs contra la fam és un senzill arròs
blanc, amb un toc diferent.
Cal tenir present la importància que té aquest cereal en l’alimentació
de la població mundial, i per això us faig un recordatori d’un text que fa
temps vaig publicar en aquest bloc:
Diversos documents testimonien
que fa més de 4000 anys que els xinesos ja es dedicaven al conreu de l’arròs. A
poc a poc fou conegut a altres zones més càlides del planeta, començant per les
regions monsòniques d’Àsia com la vall del Ganges, Indoxina i Japó, i
esdevenint el segon cereal més important després del blat. Sembla que foren els
àrabs qui introduïren l’arròs a la regió mediterrània. Nacions tan habitades
com la Xina i la Índia basen fonamentalment la seva alimentació en aquest
cereal, i es pot dir que quasi la meitat de la població mundial depèn d’aquest
cereal.
Tots contra la fam!
INGREDIENTS
½ quilo d’arròs
Aigua abundant
50 grs de
mantega
Sal
ELABORACIÓ
Posar l’aigua al foc sense sal i quan bulli s’hi afegeix l’arròs i es
remena amb una cullera de fusta. Es deixa coure a foc viu de 12 a 15 minuts.
Transcorregut aquest temps es cola i s’hi tira un bon raig d’aigua freda per
sobre, fent-lo saltar perquè quedi solt. Es reserva fins el moment de servir. Quan
el vulguem portar a taula, en un cassó apart
es posa la mantega a fondre, s’hi afegeix l’arròs i es sala, donant-li
voltes amb una cullera de fusta. I ja estarà llest per portar a taula.
- Sonríe. - No.
- Sonríe.
- No tengo motivos
para sonreír.
- Esta bien, dentro
de 7 segundos voy a pedirte que te cases conmigo.
Notting Hill
Les pel·lícules nord-americanes han fet molt de mal en el
meu imaginari del que seria una vida perfectament ensucrada, a l’estil Love Actually, Notting Hill, Sense and
Sensibility, the Holiday..., algunes d’elles ambientades durant el Nadal,
Nadals de vides perfectes, d’històries d’amor perfectes, de feines perfectes,
fins hi tot les discussions són ensucrades, i si hi ha alguna cosa imperfecta
al final acaba sent perfecta, com no pot ser d’altra manera. Quasi tothom n’ha vist alguna
i suposo que sabeu a què em refereixo... una vida de pel·lícula amb un Hugh Grant al costat, no? A qui no li
agradaria!Aquest tipus de
pel·lícules m’agraden en bogeria, no me’n canso de veure-les una vegada i una altra, de fet moltes d’elles ens han deixat gravades en la nostra memòria
escenes realment de pel·lícula, quasi bé irreals per a persones de peu com
nosaltres.
I parlant dels Estats Units i de Nadals ensucrats, fins fa
poc, fins que la Mon me’n va parlar, jo situava el Thanksgiving day durant les festes de Nadal, de fet es pot equiparar
en importància al nostre Nadal, però aquest dia a Estats Units té lloc cada
quart dijous del mes de novembre, i és un dia molt i molt especial!
Aquest dia es commemora la supervivència dels colonitzadors
amb el suport dels amerindins nord-americans, oficialitzada el 1863 per Abraham
Lincoln durant la Guerra Civil. Es diu que els seus orígens és una barreja de
tradicions europees i aborígens, en què a Europa es celebrava abans i després
de les collites per agrair una bona collita i la fi del dur treball dut a terme
per tota la comunitat, i els nadius nord-americans també celebraven la fi de la collita en aquella época.
Doncs bé, tot això ‘ve
a cuentu’ de que la Mon m’ha reptat a participar al concurs que ha
organitzat el bloc la cocina de Tesa,
on cal fer una recepta típica nord-americana. Ella sap que no soc massa de cuines
de fora les nostres fronteres, ja sigui per qüestió de gustos, per por a que no
agradi a casa i acabi passant-me quatre dies menjant el mateix, o perquè
senzillament soc persona molt conservadora, no m’agrada arriscar massa, encara
que diuen que qui no arrisca no pisca,
no? I com que qui em busca em troba, aquí estic, participant al concurs de la cocina de Tesa amb aquest New England clam chowder. Gràcies Mon!
El clam chowder és
un tipus de sopa espessa, quasi sempre de peix i marisc, lligada amb llet i
nata i espesseïda amb farina, tipus beixamel. Com a productes bàsics porta
ceba, patata i bacó, encara que hi han moltes variants en tota la geografia
nord-americana, com la New England clam
chowder, Manhattan clam chowder, Rhode
island clam chowder, Outer Banks clam chowder.
L’origen d’aquesta recepta es remunta al segle XVIII, quan
pescadors francesos feinejaven a les costes de Terranova i ocasionalment
atracaven als ports de Boston, Providence i Nantucket. Aquests preparaven
bullabesses, sopa de peix calent, d’aquí el seu nom chowder, que derivà de la paraula francesa chaud (calent), i que aviat hi incorporaren a la recepta cloïsses,
i en menys mesura musclos, molt abundants a la zona, i creant així la versió
local de la recepta.
INGREDIENTS
Un quilo de cloïsses
150 grs de bacó tallat a daus petits
Dues tasses i mitja de patata tallada a daus petits
Una tassa de ceba tallada petita
¼ de culleradeta de farigola seca
1/8de culleradeta de pebre blanc
Dues tasses de llet
Una tassa de crema de llet
Dues cullerades de farina
ELABORACIÓ
Començarem per obrir les cloïsses, posant una mica d’aigua
en una olla i les cloïsses dins. Tapar i coure al vapor fins que s’hagin obert
completament. Tot seguit separar la carn de la closca i reservar el suc de la
cocció. És necessari obtenir-ne una tassa, i sinó n’obtenim prou afegir-hi
aigua.
En una altra olla posar un rajolí d’oli i coure els daus de
bacó, fins que s’hagin enrossit. Reservar en un plat sobre un paper de cuina
absorbent.
En la mateixa olla mesclarem el suc de coure les cloïsses,
la patata, la ceba, la farigola seca i el pebre blanc. Porta a ebullició,
reduir el foc i coure durant 10 minuts o fins que les patates siguin cuites.
Tot seguit aixafarem lleugerament les patates amb el dors de la forquilla
contra la paret de l’olla.
En un bol a part mesclar la llet, la crema de llet i la
farina, sense que hi quedin grumolls. Afegir a l’olla i quan comenci a bullir
reduir el foc i coure fins que s’espesseeixi una mica, sense deixar de remenar,
ja que actua com una beixamel, se’ns pot enganxar al fons de l’olla amb molta
facilitat. Tot seguit afegir les cloïsses i coure 1 o 2 minuts més.
Servir en tasses, bols o plats amb una mica de bacó espolsat
per sobre. En surten 7 racions petites o 4 racions com a plat principal.
- Tots en som, d'únics, el que passa és
que mai ho som en el sentit que ens imaginem.
El jardí oblidat
Kate Morton
Hi ha dies que escrius amb una facilitat frenètica, les
paraules surten soles, quasi bé s’avancen a la ment, però en d’altres ocasions
els mots són fugissers, juguen a fet i amagar, saps el què però no trobes el
com, i fins hi tot el quan, perquè vols que el missatge sigui especial. Passen
els dies i el full resta en blanc. He aprés amb el temps que a l’escriure sobre
els propis sentiments és millor fer-ho sense masses revolts, buidar per
tornar-se a emplenar, sobretot quan hi ha quelcom que et fa mal, però que no és
el cas el que ara em té davant la pantalla.
Aviat farà un any que vaig localitzar el seu bloc a la xarxa,
i tot just coneixe’ns, amb les maletes fetes apunt de marxar, em va proposar
rebre el seu quadern de bitàcores, diari d’una blogger a la ciutat del vent.
Des de llavors l’intercanvi de missatges ha sigut quasi diari, fins que el mes
de setembre la vàrem conèixer en persona. Llavors ja ens semblà com si la
persona que teníem davant l’haguéssim conegut molt abans, com en aquelles situacions
on lo viscut sembla un remake de
quelcom succeït anteriorment.
Amb ella, en tot aquest temps, hem aprés una mica més de les
vides i les costums dels que viuen lluny, davant la meva visió local de les
coses he descobert nous colors, nous sabors, una forma diferent de veure i
viure la vida. Quan s’està amb ella t’omples, sempre suma, i no hi ha millor
baròmetre que els nens per constatar tot el que dic, els nens l’adoren.
Fa pocs dies vam repetir trobada, vam tenir la sort de ser
els seus convidats, i els que coneixeu la seva cuina ja us podeu imaginar que
no hi ha cosa millor! Gràcies Mon, gràcies per la teva calidesa.
En la nostra visita a casa seva li vàrem portar aquestes
magdalenes de canyella. Vam obrir el blog i clicant a la pestanya de magdalenes
vam dir, -quines són les millors? Les
de canyella, no hi ha dubte! Repetim recepta.
INGREDIENTS
3 ous mitjans
175 grs de sucre
60 ml de llet
190 ml d’oli
l’oliva verge extra suau
210 grs de farina
de reposteria
7 grs de
llevadura de pastisseria
Una culleradeta
de canyella molta
Ratlladura de
llimona
Un pessic de sal
ELABORACIÓ
Es baten els ous
juntament amb el sucre enèrgicament, fins que la barreja dobli el seu volum.
Tot seguit s’abaixa el ritme de batuda i s’hi afegeix la llet i, sense deixar
de batre, l’oli molt a poc a poc. Es barreja la farina tamissada, la llevadura,
la canyella i la ratlladura de llimona i es va incorporant a poc a poc a la
mescla anterior, fins aconseguir una massa homogènia.
En aquest moment
es tapa el bol amb un drap de cuina i es deixa reposar a la nevera almenys
durant una hora. Passat aquest temps de repòs es torna a batre enèrgicament la
massa amb un batedor manual.
Per acabar
s’omplenen les càpsules de paper arrissat o silicona dues terceres parts de la
seva capacitat i es couen al forn, molt calent, durant uns 15 minuts. Font: Las recetas de mamá
Aquest escrit el tenia programat pel dilluns passat, però quan la Mon em va piular que avui era el seu aniversari em va faltar temps per retardar la seva publicació.
Moltes felicitats, guapa, que tinguis un dia molt i molt feliç!
I per acabar d'arrodonir el plat, aprofito l'avinentesa per participar amb aquestes magdalenes al repte d'aquest mes de Memòries d'una cuinera! Aquest mes m'ho han posat bén senzill ;-)
Directo al paladar i La Lechera premien les millors receptes de
postres amb llet condensada. No sóc massa de concursos, sempre penso que les
meses receptes són massa normals perquè surtin premiades en un concurs, però
aquesta vegada el repte m’agradava: llet condensada!!! De petita me’n vaig fer
un fart de menjar entrepans amb llet condensada, era dels que més m’agradava,
en canvi jo als meus fills els n’hi he preparat en vegades comptades i no ser
dir-vos perquè. Modes de l’època?
Per si us animeu a concursar-hi hi ha dues rondes de participació, una
el mes de novembre i una altra el mes de desembre, i cadascuna de les rondes amb
dos premis molt suculents, 1000€ a la millor recepta segons el jurat de Nestlé
i 1000€ a la recepta que aconsegueixi major número de vots del jurat popular, o
sigui, tots nosaltres.
Jo ja he enviat la meva recepta i si us agrada podeu votar-me aquí! Moltes gràcies a tots!
INGREDIENTES
Masa brisée:
150 g. de harina
75 g. de mantequilla
1 cucharada de agua
1 yema de huevo
Un poco de sal
Relleno:
1 yoghourt de limón
2 tarrinas de mascarpone
1 bote de leche condensada La Lechera (740
g.)
3 huevos
3 limones
50 g. de mantequilla
ELABORACIÓN
Poned la harina formando un
volcán sobre el mármol y todos los ingredientes en medio. Idla trabajando entrecruzando los dedos, procurando que no se
junte, al contrario, idla rompiendo y desmenuzando, hasta al punto que la
harina quede húmeda y se vaya juntando por si sola con facilidad, sin forzarla.
Un vez unida y casi sin trabajarla, se aprieta 3 o 4 veces formando una bola. Dejadla
reposar 5 o 10 minutos. A continuación se pone un poco de harina sobre el
mármol y se extiende la masa con el rodillo, para luego forrar un molde de
tarta de 22 cm de diámetro untado solo por la base. Con un tenedor pinchad la
base de la masa. Reservad.
Para preparar el relleno de
la tarta exprimir los limones y reservad el zumo. En un bol mezclad los huevos
y el yoghourt de limón, añadid el mascarpone, el bote de leche condensada La
Lechera, el zumo de limón y batid hasta que se convierta en una crema espesa y
esponjosa. A continuación, rellenad con la mezcla el molde de tarta forrado con
la masa brisée y hornear a 180º durante 45 minutos.
Avui us volia presentar aquesta recepta, una massa de crestes que fa
unes setmanes vaig fer per dinar i que ahir vam repetit per sopar. Però la qüestió era
que no tenia massa res per explicar-vos, la vida segueix igual, amb la nostra
estimada absoluta normalitat. Però de visita a La cuina violeta m’hi he trobar la causa de la Paula, una nena que ha aconseguit engrescar a tota la planta d’oncologia
de l’Hospital Sant Joan de Déu per gravar un vídeo per recaptar fons per a la
investigació i, sobretot, ensenyar l'altra cara amable de la malaltia. Doncs m'han vingut ganes de compartir-ho amb tots vosaltres.
Ah! i que
els dies 30 de novembre i 1 de desembre torna el Gran recapte d’Aliments del
Banc d’Aliments de Catalunya. Fem-ho corre!
Moltes gràcies Nani!
INGREDIENTS
300 grs de
farina + 4 cullerades soperes per empolsar la taula
25 grs de
mantega
3 cullerades
soperes d’oli fi
1 ou
1 got no del
tot ple d’aigua
Sal
PREPARACIÓ
En un cassó hi posarem l’aigua, la sal, la mantega i l’oli a escalfar.
Quan comenci a bullir s’aparta del foc i s’hi afegeix la farina i després l’ou.
S’amassa en el cassó i llavors s’empolsa el marbre amb farina; allí
s’amassa una estona (si fes falta s’hi podria afegir una mica de farina a la
massa).
Un cop feta es tapa la massa amb un drap i es deixa reposar almenys ½
hora.
Transcorregut aquest temps s’empolsa el marbre amb la farina i
s’estira la massa amb un corró fins a deixar-la ben fina. Tot seguit es talla a rodones amb un tallapastes i es
posa farcit damunt de cadascuna. Es dobleguen en forma de mitja lluna i
s’apreten bé les vores amb una forquilla perquè no surti el farcit al fregir
les crestes.
Malgrat que era gairebé mitjanit, Londres no estava a les fosques. La Cassandra sospitava que les ciutats com Londres no ho estan mai; ja no. El món modern havia acabat amb la nit. Temps enrere devia haver estat diferent, una ciutat a mercè de la naturalesa, una ciutat on la caiguda de la nit deixava els carrers foscos com el petroli i convertia l'aire en boira: la Londres de Jack l'Esbudellador.
El jardí oblidat
Kate Morton
No ser si heu vist mai un programa d’entreteniment que fan a Tele5 que es diu La Voz. Als meus fills els hi encanta i jo sempre m’hi quedo
encantada. D’acoooooord! Ho confesso, jo amb qui em quedo encantada és amb en Menlendi
(les meves dues veuetes sempre em diuen el mateix, no diguis mentides perquè sinó
et cauran totes les dents!). Un dia mentre veiem la repetició, perquè aquest
programa acaba a l’hora de les bruixes i no són hores d’anar a dormir, en
Guillem (10) va fer el comentari que en Melendi sempre es feia molt el xulu, i
jo li vaig dir –si, però és un xulu guai!
I així va continuar la conversa entre exemples de xulus guais i xulus no guais! Llavors, que a mi
també m’agrada fer-me una mica la xula davant d’ells, perquè això de veurem tot
el dia amb davantal i amb cabells de bruixa els hi distorsiona una mica la
realitat, va i els hi dic: -jo tinc
agregat en Melendi al facebook! Jeje, els ulls se’ls hi van sortir de
l’òrbita! –Bé, el seu facebook és com el
meu, que hi pots dir ‘m’agrada’, no ha d’acceptar la meva amistat... i tampoc cal!
Hi ha gent que titlla aquests programes de frívols, però moments com aquest ens ajuda a sortir una mica de la realitat, i, ara per ara, com que la realitat que ens volen fer creure algunes cadenes de televisió no és tal, prefereixo aquests tipus de frivolitats.
El bescuit d’avui és d’aquells que el primer dia dius -no està malament, el segon -és bo, eh?, i el tercer -és genial!!!!, encara que al tercer dia
no hi sol arribar. Per això és millor que quan el feu l’amagueu ben amagat,
almenys un dia, perquè els sabors s’assenten i és molt més bo si ha reposat.
INGREDIENTS
3 ous grans
El seu
mateix pes de mantega o margarina
El seu
mateix pes de farina
El seu
mateix pes de sucre
Ratlladura
d’una llimona o un pessic de vainilla en pols
Una mica de
mantega o oli per untar el motlle
Una mica de
farina per empolsar el motlle
Sal
Una
cullerada de les de cafè de llevat en pols
ELABORACIÓ
Es treballa la mantega fins aconseguir consistència pomada. Es munten
les clares a punt de neu i se’ls hi afegeixen els rovells d’un en un, després
el sucre, la mantega o la margarina, la ratlladura de llimona o la vainilla i
la farina barrejada amb el llevat. Es va incorporant tot molt a poc a poc i
remenant molt suaument.
S’unta un motlle rectangular amb oli o mantega i s’empolsa amb farina.
S’aboca la massa en el motlle i es cou al forn a temperatura regular durant uns
50 minuts (en el meu cas 30 minuts).
Es treu del forn, després de comprovar amb una agulla si està cuit, i
es deixa refredar sobre una reixa fins que sigui ben fred, moment en què ja el
podrem desemmotllar i gaudir d’un bescuit que sempre és molt millor mejar-lo
d’un dia per l’altre, ja que el sabor de la mantega s’assenta i és molt més bo.
El tercer dia encara ho és més, però segurament no tindrà la sort d’arribar-hi.
Bon profit!
