28.10.11

Ratafia

En aquest blog també hi ha moments  per la festa i què millor que La Festa de la Ratafia de Santa Coloma de Farners. L’edició d’ enguany tindrà lloc els dies 10, 11, 12 i 13 de novembre, que aquest any celebra el seu 30è. aniversari. També fa trenta anys de la celebració del Concurs de La Festa de la Ratafia, i si heu elaborat la vostra ratafia i us animeu a participar-hi aquí en podreu trobar bases.
 

Ja us he parlat en alguna ocasió que el meu pare elaborava ratafia i que enguany jo tenia ganes de fer-ne. Al final no va poder ser, la meva esquena em va fer una mala jugada, però he tingut la sort dels campions i la meva mare en va trobar les dues  darreres ampolles!
No sóc massa fan d’aquest licor però de segur que en farà les delícies d’algunes que altres postres, com el flam o la coca de ratafia.


INGREDIENTS

Us  passo tots els ingredients i l’elaboració de la ratafia tal i com me l’ha transcrit el meu pare, però he trobat per la xarxa aquesta recepta que us ajudarà molt en tot el procés, trobo que està la mar de bé i aclareix molts de dubtes.
No cal que hi poseu totes les herbes llistades,  n’hi podeu posar en funció del vostre gust o de les que heu pogut obtenir.

6 litres d’anís o aiguardent
1 canó de canyella
2 quilos de sucre
1 ramet d’alfàbrega
1 flor de magnòlia
1 rosa (fulles)
1 pela de taronja
1 ramet d'escabiosa
1 ramet de farigola
1 ramet d’espígol
1 ramet de maria lluïsa
1 ramet de menta verda
1 ramet de sàlvia
1 ramet d’orenga
1 ramet de tarongina
5 fulles de llorer
1 ramet de camamilla
1 ramet de flor de saüquer
7 anís estrellat
1 ramet de poniol
6 nous moscades aixafades
1 ramet de fonoll
2 llimones
6 nous verdes aixafades
1 ramet d’herba set sangries

ELABORACIÓ
Poseu tots els ingredients en una garrafa durant quaranta dies a sol i serena, remenant-ho cada dia. Passats aquests dies filtrar el licor amb un drap de fil.





26.10.11

Fruits de tardor

El pare del nen em mirava sorprès. La meva tristesa el superava, però nova dir res. És tan difícil comprendre les llàgrimes dels altres si no se’n tenen totes les dades...

Si tu em dius vine ho deixo tot... però digue’m vine.
Albert Espinosa

Aquest blog amb el temps s’ha convertit en un diari del nostre dia a dia, en un termòmetre d’emocions, on hi ha hagut temps amb molta cuina, temps d’incertesa laboral, temps de lleure, temps de noves coneixences, temps pels amics, temps pels fills i temps per mi.

L’altre dia una estava en blanc, o volia estar-ho per no escriure segons què, perquè si les emocions produïdes per la joia cal escriure-les de seguida, per retenir-les per sempre, no oblidar-les mai, les emocions derivades de la tristesa, de situacions viscudes que et fan mal, aquestes cal deixar-les madurar, perquè són traïdores. Tot i que buidar el pap de cop t’alleugereix, els anys m’han ensenyat que no és la millor solució, sobretot quan aquest malestar ve provocat per altres persones o la societat en general. Tot i que l’endemà encara hi és, ho veus amb més serenor i llavors prens decisions si més no més raonades.

Sóc persona que parlo molt amb els meus fills, bé, en general sóc molt xerraire, i, tot i que moltes vegades les paraules sobren, sempre intento explica’ls-hi com veig les coses que succeeixen al nostre voltant i a nosaltres mateixos. Que no sempre són justes, però ens ensenyen, i que si un dia no surt com un creu que hauria de ser hem de pensar que l’endemà torna a sortir el sol, mirar endavant.

 I això mateix he intentat fer veure durant aquests darrers dies a en Marc, perquè se’ns han apilonat un munt de coses, que amb el pas de dies s’han fet més lleugeres de portar, el que deia abans de deixar madurar, i que amb el temps tot i tothom es tornarà a posar al seu lloc. Ell, de tot plegat, segut que també n’ha tret un munt de coses positives, i jo que el millor que he pogut i puc fer en aquesta vida és dedicar el meu temps a ells, ja que aquests dies he vist la importància de ser-hi quan un hi ha de ser, el vincle s’enforteig. Aquests han sigut els nostres fruits de tardor.

I aquests altres fruits, els de les fotografies, me’ls ha regalat en Marc. Dilluns vaig comprar magranes i a la tarda, abans de menjar-les per berenar, em diu: -mare, et faré unes fotografies de fruits de tardor pel blog. I aquí les teniu. Li han quedar molt bé! M'agraden!!!
 

22.10.11

Arròs amb llet pel rei del meu cor

Jo mai havia imaginat que hi pogués haver algú que no tingués ningú patint per ell darrera la porta d'una sala d'operacions. Ningú a qui el metge pogués sortir a tranquil·litzar per la tardança o pels problemes derivats d'alguna operació.

Si tu em dius vine ho deixo tot... però digue'm vine.
Albert Espinosa

Han estat uns dies difícils, sempre m'ha anat bé aquest blog per rebaixar tensions, buidar maletes..., però han sigut tantes les coses que no ser què i com explicar,... en blanc! O sigui que millor que us deixi amb la recepta, un arròs amb llet pel rei del meu cor, que porta quinze dies a casa amb un peu que li ha donat una mica la tabarra.


Quan Memòries d’una cuinera va publicar la proposta d’aquest mes vaig pensar: -aquesta és bona! a en Marc li agradarà. Al rei del meu cor l’arròs amb llet li agrada molt i molt, i mai n’havia fet tant sovint fins que vaig descobrir aquesta recepta de la Cova del blog Comoju (ja la vaig publicar en una altra ocasió aquí).

  

INGREDIENTS
1 part d’arròs
10 parts de llet
1 part de sucre
1 branca de canyella
1 rajolí de licor d'anís
1 pell d’una llimona
Canyella en pols (opcional)

PREPARACIÓ
En una olla ràpida es posa l’arròs, la llet, la branca de canyella, la pell d’una llimona i el rajolí de licor d'anís. Es barreja tot i es tanca l’olla. Un cop pugi el pivot indicador abaixem el fogó al mínim i ho deixem coure durant 13 minuts. Passat aquest temps tanquem el fogó (compte si és una vitroceràmica, retirar la olla de sobre el fogó perquè amb la vitro l’escalfor es manté durant una bona estona). Quan el pivot hagi baixat novament obrim l’olla, hi afegim el sucre i es cou a foc mig sense deixar de remenar fins aconseguir la textura desitjada (jo ho vaig coure durant uns 20 minuts més, encara que cinc minuts més no li haguessin pas fet cap mal). I ja està llest per servir.




21.10.11

Fogons, de la cuina a taula, ja té facebook!




Fogons, de la cuina a taula, ja està al Facebook! Ha costat una mica però ja està en marxa, encara que dia rera dia n’anem aprenent i estarà en constant evolució, igual que aquest blog. He donat una mica la tabarra a la Mercè de Cuina per a llaminers, a la Judith de El Món de Juju (moltes gràcies, noies!) i als meus fills (em donen deu mil voltes), però al final ja el tenim aquí. Espero que en gaudiu!

15.10.11

Bunyols de monyaco

Esto es lo que ocurre, Phoebe, cuando nos haces viejos, las cosas que llevan largo tiempo enterradas emergen de repente con una nitidez espantosa.

Una pasión vintage
Isabel Wolff



Ja tornem a ser dia 15 i per tant toca Recepta del 15.
De moniatos només n’havia menjat bullits barrejats amb alguna altra verdura, però sabia que per la nostra geografia també se’n feien dolços, com els pastissets de moniato de València. Buscant entre els llibres de receptes de casa en vaig trobar aquesta, típica de la cuina de menorca. He de confesar que és la primera vegada que faig bunyols, sempre m’ha fet molta mandra pel tema de fregir-los, però com que en Marc es va oferir a ajudar-me, jo formava les anelles i ell controlava el foc, en un moment els vam tenir llestos. No són massa dolços però una mica arrebossats amb sucre són boníssims.


INGREDIENTS
½ kg de moniatos
½ kg de farina
2 cullerades de sucre
1 o 2 ous
25 o 30 grs de llevat de forner

INGREDIENTS
Bulliu els moniatos, ja pelats. Escorreu-los i aixafeu-los. Poseu-los en un ribell i pasteu-los amb la farina, el sucre, els ous i el llevat, desfet abans amb una mica d’aigua tèbia. Deixeu tovar o llevar la pasta en un lloc tebi, durant unes dues hores. Opcionalment, la podeu cobrir amb una mica d’oli o un drap blanc.
Poseu un tià o una paella fonda al foc, no massa alt, amb oli abundant, fent que no fumegi. Aneu formant els bunyols fent una anella de pasta en un dit, formant l’anell o bunyol i, amb l’altra mà, el deixeu caure a l’oli, tenint cura de no cremar-vos. Rossegeu bé els bunyols i poseu-los a escórrer.

NOTES: Aquests bunyols es poden menjar sols, calents o freds, i fint i tot, a cap d’uns dies. Els podeu banyar amb sucre, sucré glacé o floreti, mel o arrop menorquí.
Aquests bunyols han de tovar bé; així, doncs, el temps depèn de la temperatura.
Per formar els bunyols heu de fer una mica de pràctica.
Els moniatos també es poden rostir al forn.

Font de la recepta: La cuina de Menorca. Jaume Fàbrega i Carme Puigvert



10.10.11

Els meus cims: Vallter-Núria

- Si, així vaig perdre la por de les caigudes. I si perds la por de caure, camines millor
 i fins i tot t’atreveixes a córrer. Tot a la vida hauria de ser així.
Primer caure i després caminar.

Si tu em dius vine ho deixo tot… però digue’m vine
Albert Espinosa

Un formigueix em corria per tot l’estòmac, la mateixa sensació de quan havia d’agafar un avió per fer un llarg viatge.
He de reconèixer que sempre m’ha costat molt sortir de casa, com aquell que busca la protecció del niu, fins hi tot quan no viatjava sola. No us sabria dir perquè, és com si a casa ho tinguessis tot controlat, que no passarà res, que saps segur que hi tornaràs perquè ja hi ets. Doncs aquesta sensació es multiplica per mil quan ets tu sola la que surt per la porta, la que gira clau del pany. Després de molts anys de convivència amb una persona aquesta acaba siguent el teu ‘seguro’ de vida, segurament que a l’inversa també, i costa aprendre a caminar d’una manera diferent.
La idea, o més aviat oportunitat, de fer la travessa Vallter-Núria va surgir fa tres anys, però en aquella ocasió no m’hi vaig atrevir, suposo que no n’estava preparada, més metalment que físicament. Cada cosa té el seu moment i cada persona el seu ritme i en aquesta edició em sentia preparada, amb ganes i molta il·lusió.

Pic de Noucreus
No tinc paraules per expressar l’emoció que sento quan recordo cada moment viscut, cada pas caminat, suposo que els que heu fet alta muntanya em podeu comprendre, i ni paraules per agraïr a qui em va acompanyar en aquesta travessa la seva companyia i dedicació, que ha fet que quan miri aquests cims siguin molt més que això.

Gra de Fajol
Coll de la Marrana
Llacs de Carançà
Pic de Tirapits

6.10.11

Tarrines de crema


Amb aquesta ja són 61 les receptes publicades del llibre Cuinar és senzill de la Montserrat Seguí de Queralt.
Com podeu veure ja m’he tret una mica la son de les vacances i l’activitat a la cuina ha començat de nou. Amb l’inici d’aquest nou curs m’he proposat donar-li una mica més d’empenta al repte Cuinar és senzill i atrevir-me amb alguna recepta una mica més complicada, que vulguis o no una mica les he anat evitant.
La primera capa d’aquestes tarrines tenen la consistència d’un flam però el seu interior manté la cremositat d’una crema, realment sorprenents.


INGREDIENTS
½ litre de crema
125 grs de sucre
2 ous
1 rovell d’ou
Perfum: xocolata, cafè o vainilla

ELABORACIÓ
Fer bullir la llet. En un bol poseu-hi els dos ous sencers i el rovell i el sucre, treballeu-ho amb el batedor i tot seguit aboqueu-hi a poc a poc la llet acabada de bullir, remenant fort amb el batedor. Deixeu-ho reposar uns moments. Escumeu i passeu-ho per un colador. Podeu fer dues parts d’aquesta crema i perfumar cadascuna d’elles amb gustos diferents. Després ompliu-ne les tarrines o bé els motlles de soufflé.  Traieu l’escuma que pugui quedar-hi, deixant-ne la superfície ben llisa: escalfeu-les a bany maria, feu-los arrencar el bull sobre el foc, i després fiqueu-les al forn, un xic fort; deixeu-le-hi coure de 20 a 25 minuts. Han de quedar quallades com un flam. Deixeu-les refredar.

Nota. Quan ja tingueu preparada la crema de flam, si voleu podeu donar-li gust de xocolata: Desfeu-ne al bany maria amb poquíssima aigua i barregeu-la-hi. Si preferiu el gust de café, afegiu-ne a la crema una petita quantitat, ben concentrat, que pot ser instantani. Si us agradés més el gust de vainilla, tireu-ne un trosset a la llet en bullir-la, per perfumar-la.

4.10.11

Melmelada d'albercoc, pruna o préssec

Després, la vida m'ha recordat en moltes ocasions que sempre hi ha un esglaó inferior a l'inferior i també un de superior al superior.

Si tu em dius vine ho deixo tot… però digue’m vine.
Albert Espinosa



Aquest estiu he fet dues tandes de melmelada de préssec, la que vaig publicar per la recepta del 15 i aquesta, del llibre Cuinar és senzill de la Montserrat Seguí. Aquesta fórmula és vàlida tan per préssecs, com per albercocs o prunes, l’únic que jo li vaig donar un toc d’anís estrellat. Us recomano aquesta espècie per a confitures i melmelades, els hi dóna un gust molt especial.


INGREDIENTS
1 kg de prunes, albercocs o préssecs sense pinyol
½ kg de sucre
canyella en rama o anís estrellat (opcional)

ELABORACIÓ
Totes elles es fan de la mateixa manera. La vigília es prepara la fruita, pelada i tallada a trosses. Poseu-la en un recipient, amb el sucre i l’espècie escollida, i deixeu-l’hi unes 12 hores. Després tritureu-la amb un túrmix i ja la podeu coure, uns 20 minuts, tot anant remenant-la ben sovint.



2.10.11

Els meus cims: Matagalls

És impossible recordar el Sr. Martín i no esclatar a plorar. Recordo que el fill d’una ballarina em va dir un cop que la gent només esclata a riure o a plorar, i que val la pena destrossar-se amb aquests dos sentiments.

Si tu em dius vine ho deixo tot… però digue’m vine
Albert Espinosa

Ja ens estem endinsant en la tardor i encara tinc coses per explicar de les vacances d’estiu.
Un dia vàrem sortir d’excursió i  buscant un lloc fresc i aprop, descartant dins la nevera de casa, vam decidir anar al Montseny. No teníem cap ruta marcada, més aviat pensant en Sant Fe del Montseny i dinar de pícnic pels voltants, però quan vàrem arribar a Sant Marçal, al peu del Matagalls (1697 m), en Marc i en Guillem es van il·lusionar molt i tant si com volien fer el cim. Jo no ho tenia massa clar, 600 metres de desnivell pels nens em semblaven masses, però veient que el camí estava ben indicat, que transcurria pel mig de fagedes i que no passaríem excessivament calor, vam començar a fer camí sense pensar massa fins on arribaríem. I bé, ja us ho podeu imaginar, aquests nens cada dia em sorprenen més, sempre penso que poden menys del que poden, o si que m’ho crec però m’he tornat molt peruga. Mireu que si en sóc de pergua que a mig camí hi ha un punt que desapareixen les fites, no en trobes ni una fins més amunt. Jo allí ja hagués reculat, bé, és que ja ho fèiem, però sort d’una noia que ens va animar a continuar, que ja havíem superat més de 400 metres del desnivell, el pitxor estava fet, i ens va acompanyar un tros fins a recuperar el camí fresat i de nou les fites. Des d’aquí li vull donar les gràcies, ja que si no hagués sigut per ella no haguèssim arribat el cim.