La Claudine va obrir la finestra de bat a bat, necessitava que li toqués
l’aire a la cara, l’aire fred d’aquella ciutat que li ho havia donat tot i ara
li ho volia arrabassar. Encara era fosc, milions de llums fent pampallugues
cada nit li deien que aquella ciutat no dormia mai, clàxons, sirenes li
retrunyien dins el cap a punt d’esclatar, i d’aquí unes hores un nou dia
sortiria per l’horitzó i aquell avió la portaria de retorn a casa.
El fred l’havia despertat, s’havia quedat adormida al
sofà i l’aire gèlid encara entrava per la finestra recordant-li que no podia
defallir, que havia de lluitar per allò que l’havia portat fins allí, fins
aquella ciutat de les mil oportunitats. Feia tard, perdria l’avió, encara que
hauria donat el que fos perquè la sort li hagués donat aquella nova ocasió,
però no va ser així. Es va dutxar, es va vestir i abans de sortir cap a
l’aeroport es va menjar l’últim tros del pastís de prunes de Magnolia Bakery
que quedava a la cuina.
{sense títol}
Gemma Vilabrú
Així comença el relat que fa un temps estic escrivint, no sé si bo o
dolent, senzillament em diverteix i m’omple. Mai havia fet res semblant, i a
hores d’ara encara no sé si en seré capaç, capaç de continuar i acabar una
història que tingui interès i coherència, que enganxi al lector, de fet, al
final del dia, quan tanco l’ordinador, no sé massa bé què hi passarà l’endemà.
Sempre m’he preguntat com s’ho fan els novel·listes per escriure una història, si
quan comencen ja en tenen una idea preconcebuda, si sabem com continuarà, com
acabarà. Diuen que arriba un moment que els mateixos personatges cobren vida
pròpia, que ells mateixos escriuen la seva pròpia història, però sigui com
sigui per mi no deixa de ser tota una experiència que m’enriqueix, i sempre
tens algú que t’anima a tirar endavant.
La idea inicial era incloure dins el relat plats que aniria cuinant i
publicant aquí, juntament amb el capítol corresponent on s’anomenen. Cuinar les
receptes ho estic fent, publicar-les aquí també ho faré, de mica en mica, però
la idea de publicar la història per capítols juntament amb la recepta la deixo
per més endavant, quan la història estigui més avançada, ja que no sé si
disposaré de temps suficient per anar continuant el relat d’una manera més o
menys regular, i poder publicar també amb certa regularitat. Així que, per no
posar-me més pressió a sobre de la que
ens dóna la vida, ho deixo per més endavant, amb la il·lusió que el dia que ho
faci agradi i en podeu gaudir del principi fins al final, sense deixar-vos a
mitges;-)
INGREDIENTS
Per la pasta trencada:
150 grs. de farina
15 grs. de mantega o margarina
1 cullerada d’aigua
50 grs. de sucre
1 pols de sal
Pel farcit d’una tarta:
7 o 8 prunes morades
Sucre per espolsar per sobre les prunes
Un polsim de canyella
ELABORACIÓ:
Primer de tot farem la pasta
trencada. Amb aquesta quantitat d’ingredients surt pasta trencada per a fer
dues tartes com la que he fet jo (18 cms de diàmetre). O sigui que podem doblar
la quantitat del farcit i fer-ne dues d’aquesta mida o una de més gran o bé
congelar la pasta restant per una altra ocasió.
Posem la farina fent rotllana en
el taulell amb tots els ingredients al mig. Anem treballant entrecreuant els
dits, procurant que no s’ajunti, anant-la trencant i esmicolant, fins al punt
que la farina queda humida i s’ajunta per ella sola amb facilitat, sense
forçar-la. Un cop unida la funyim 3 o 4 vegades i en fem una bola. La deixem
reposar 5-10 minuts i ja la tenim llesta per estirar-la amb el corró, amb el
taulell lleugerament enfarinat, i folrar el motlle de tarta, untat només per la
base. Punxem la pasta del fons, per evitar que en coure-ho s’infli, i ja la
tindrem llesta per enfornar segons indiqui la recepta que ens disposem a fer.
Si feu servir margarina procureu
que no sigui purament vegetal, perquè és massa tova i no va prou bé.
La mantega o la margarina han de
ser fresquetes de la nevera, al moment de fer la pasta, i si s’indica que ha de
ser reblandida bol dir un cop ja dins del cercle, amb l’ajunda d’una forquilla.
Per això és molt millor fer aquesta pasta en un lloc fresc, sempre us anirà
molt millor. A l’estiu és més difícil de fer, per això és molt millor posar-hi
l’aigua ben freda.
Quan es comença a treballar la
pasta i es va trencant i trencant, en el moment que desapareix la farina blanca
i tot són trossets petitíssims de pasta, és el punt de fer una parada i
assegurar-nos que no hi falti aigua, perquè d’això depèn que en surti bé la
pasta. Si veiem que hi han trossos semblants a serradures i no són humits, hi
podem afegir ½ cullerada d’aigua o més, si cal, anant trencant la pasta fins
que per ella sola i sense esforç s’ajunti fàcilment.
A continuació farcirem la base amb
les prunes. Depèn de l’alçada de la tarta en farem un pis o dos. Si n’hem de
fer dos pisos perquè la tarta quedi plena, i depenen de la grandària de les
prunes, les del pis de sota les tallarem en quatre trossos i les del segon pis
en vuit. Cal que les prunes no siguin massa madures, al punt, perquè sinó quan
les partim per la meitat per treure`n el pinyol se’ns aixafarien. A sobre de
cada capa hi espolsarem una mica de sucre i un pols de canyella, si agrada.
Enfornar a 180º durant 30 minuts. Deixar refredar.
