Amanida niçoise + {jo et cuido, tu em cuides}

Els darrers dies de primavera vaig plantar un mini hort a la terrassa. Un parell de tomaqueres de tomàquets cherry i dos enciams. Al cap d’una setmana hi vaig plantar una pebrotera i dos enciams més, perquè prenguessin el relleu als primers.  Les plantes són molt gratificants, ja us n’he parlat en algun altre post, remenar la terra, plantar, veure créixer vida nova al teu voltant, tot plegat et renova, és un donar i rebre, tot i que sempre hi ha aquella que no acaba d’aixecar mai cap, d’aquestes també en tinc, però s’ha de ser perseverant, insistir-hi. Però quan a més a més d’alimentar l’ànima en pots alimentar el cos el premi és doble, fruits saborosos que es reben amb il·lusió, els primers tomàquet, enciams... proveu-ho!, són regals de la natura, un jo et cuido, tu em cuides.  Tot i que encara no hem fet collita, les primeres flors ja han donat pas als tomàquets, madurant de mica en mica al sol, dels enciams aviat en farem amanida i la pebrotera va fent el seu curs.

I parlant d'horts, avui us porto una altra amanida, ideal per treure un bon partit a l’escalivada de l’altra dia.

Fa uns dies, la Fina de Cuina Cinc li en va dedicar una bona crònica i me la va recordar, doncs era una de les amanides que fèiem més quan tot just érem tan sols dos a taula.

INGREDIENTS (4 persones)

½ de patates petites

Enciam i canonges

2 ous

2 o 3 tomàquets

1 pebrot vermell i verd escalivat

Sal i oli

ELABORACIÓ

Coeu les patates amb pell uns 20 o 30 minuts (jo vaig utilitzar patates escalivades). Un cop cuites i refredades es tallen a rodanxes. Feu els ous durs. En una plàtera gran poseu-hi l’enciam i els canonges (també podeu utilitzar escarola o els brots verds que més us agradin), al bell mig les patates, i tot al voltant l’ou dur. Poseu-hi per sobre tires de pebrot vermell i verd escalivat (i si us hi agrada també filets d’anxoves i olives). A la vora col·loqueu-hi els tomàquets tallats a quarts i amaniu-ho amb sal i oli (o una vinagreta).

Font: Cuina és senzill. Montserrat Seguí de Queralt

Magdalenes sense gluten + {la celiaquia}

La veïna un dia em deia, no és el mateix al·lèrgia al gluten que intolerància al gluten. I  és ben cert. El gluten és un complex proteic que es troba en alguns cereals format per dues proteïnes, glutenina i gliadina, aquesta última la responsable de la intolerància al gluten. També conté dues proteïnes més, l’albúmina i les globulines, essent aquestes últimes les més implicades en el procés al·lèrgic. Aquesta al·lèrgia es pot superar un cop s’arriba a l’edat adulta mentre que la intolerància és crònica. Un altre aspecte és el tractament, en què en el cas de l’al·lèrgia n’hi haurà prou eliminant el blat de l’alimentació mentre que en el cas de la intolerància s’ha d’eliminar de l’alimentació tot aliment que contingui gluten, present en el blat, la civada, l’ordi, el sègol i el triticale (híbrid de blat i sègol), així com totes les varietats de cadascun d’aquests cereals, com l’espelta o el kamut. O dit d’altra manera, eliminar totes les farines de cereals que siguin panificables, que donen a les masses les propietats d’elasticitat i esponjositat que permeten que la massa fermenti. Cal tenir present, a part d’eliminar tots aquests cereals de la dieta, que molts aliments poden contenir possibles fonts de gluten ocult, com alguns additius alimentaris.

Doncs la intolerància al gluten no és sinó una resposta autoimmune a la gliadina, causant la inflamació de les vellositats intestinals, responsables de la correcta absorció dels nutrients en els intestins. La seva inflamació constant fa que es degradin i no siguin capaces d’absorbir correctament els nutrients, eliminant-los i provocant carències nutricionals importants.

Fonts: El blog de menja sa

Quan vaig fer aquestes magdalenes no en tenia dubte de que sortirien bones, són les que faig darrerament i només en substituïa la farina per una sense gluten. Però no m’imaginava pas aconseguir els barrets ofenosos que sempre m’hi surten, doncs era la primera vegada que feia res de rebosteria amb aquest tipus de farina, una d’aquestes que ja venen preparades que em va proporcionar la mateixa veïna, amb farina de blat de moro, midó de blat de moro i espessidor (farina de llavors de garrofa).

Boníssimes, encara que llàstima de la sensació farinosa (poc) que queda en el paladar. Com que a casa no hi ha ningú celíac mai havíem menjat productes d’aquest tipus i podem comparar poc, però continuaré investigant i provant altres tipus de farina. Anem per la recepta.

INGREDIENTS

200 grs de farina Schär Mix dolci – Mix C

100 grs de sucre

2 ous

100 ml de llet de soja (o qualsevol altre tipus de llet vegetal o animal)

100 ml d’oli

1 sobre de llevat

1 ratlladura de llimona

1 culleradeta de canyella en pols

ELABORACIÓ

Es baten els ous juntament amb el sucre enèrgicament, fins que la barreja dobli el seu volum. Tot seguit s’abaixa el ritme de batuda i s’hi afegeix la llet i, sense deixar de batre, l’oli molt a poc a poc. Es barreja la farina tamissada, la llevadura, la canyella en pols i la ratlladura de llimona i es va incorporant a poc a poc a la mescla anterior, fins aconseguir una massa homogènia.

En aquest moment es tapa el bol amb un drap de cuina i es deixa reposar a la nevera almenys durant una hora. Passat aquest temps de repòs es torna a batre enèrgicament la massa amb un batedor manual.

Per acabar s’omplenen les càpsules de paper arrissat o silicona dues terceres parts de la seva capacitat, prèviament untades amb una gota d’oli, i es couen al forn, molt calent, durant uns 12-15 minuts.

Bon estiu!

Tomàquets a la provençala + {magdalenes finalistes al concurs de Maison Courgette}

Mentre estic davant aquest full en blanc i no trobo les paraules obro el navegador, ho faig molt sovint, miro el correu, em poso al dia de les vostres publicacions, i llavors torno aquí, escric quatre ratlles, i ho torno a deixar. No sempre ho enllesteixo el mateix dia. Dilluns al migdia, mentre estava entre aquest escrit, la recepta i buscant informació sobre els tomàquets, tot plegat sense masses ganes, faig un cop d’ull a Bloglovin’, ara us segueixo des d’allí des de l’anunci de la desaparició de Google Reader, és que no us vull perdre de vista! Bé, al que anava, doncs fent un repàs veig una nova entrada al blog Maison Courgette, Resultados concurso Maison Courgette. Per fi! No sé, participo poc en concursos i reptes, no sempre publico receptes fresques, el contingut del blog no sempre coincideix amb l’activitat recent de la meva cuina, però aquest concurs em feia il·lusió, feia poc que havia reorientat el contingut del blog i el que la recepta pel concurs hagués de ser lactovegetariana, res de carn, peix, ou i els seus derivats, em va animar encara més a participar-hi. Tal i com us vaig explicar ja en el post pel concurs, volia que fos una recepta d’un plat habitual a casa, però substituint aquells ingredients que fins avui per mi eren insubstituïbles, com per exemple els ous en receptes de bescuits. Al final en l’elecció van sortir escollides les magdalenes, ja sabeu com m’agrada fer-ne, i el resultat va ser tot un encert, boniques, boníssimes i premiades, doncs es troben entre les tres receptes finalistes del concurs! Vitamina pura per començar el mes!

Moltes gràcies a tots, a tu Aradhya, al jurat i als patrocinadors!

Doncs aquests és la recepta que us volia presentar avui, sense més informació, ho deixo per a una propera entrada. Això si, uns tomàquets que queden deliciosos i que la recepta se’n va de cap al blog de la Rosilet Mejía, Suggar and some Salt, per la seva campanya ‘pon una ensalada en tu verano’.

INGREDIENTS

4 tomàquets grossos

1 ceba petita

2 grans d’alls

Julivert

Pa ratllat

ELABORACIÓ

Rentar els tomàquets, tallar a rodanxes i espolsar per treure’n el suc i les llavors. (La recepta original posa partir-los horitzontalment i la meva interpretació va ser a rodanxes. Cadascú que ho faci segons al seu gust i desig). Tot seguit fregir els tomàquets ½ minut de cada costat, col·locar-los en una plata que pugui anar al forn i salar. Mentrestant tallar la ceba ben petita i ofegar sense daurar. Afegir-hi els grans d’alls tallats petits, remenar i retirar del foc. A continuació repartirem la ceba amb els alls per sobre els tomàquets, hi posarem una mica de pa ratllat per sobre i ho gratinarem, poc, que el pa ratllat no se’ns cremi. Servir damunt un llit d’enciam o brots verds, el que més agradi.

Font: Cuina és senzill. Montserrat Seguí de Queralt.

La vuelta al mundo {aigua}

Mentre transito tot el cap de setmana entre rentadores de mantes i nòrdics, amb les mans dins el safareig ensabonant el darrer jersei de llana de la temporada que encara restava dins el meu armari, també rumio amb aquest text. Com es podria dir per l’ocasió, estic seca de paraules. Acostumats com estem a que quan obrim l’aixeta en surti aigua, ens costa plantejar-nos la importància cabdal d’aquest bé, potser d’aquí la dificultat que tinc aquest mes per omplir aquesta pàgina, o potser perquè estic un xic cansada, potser perquè somio amb platges de sorra blanca, oceans d’aigües cristal·lines i gandules sota les palmeres, encara que també em podríeu plantejar aquesta com una activitat no del tot segura. Mentre busco una alternativa a aquest mes de juliol per no passar-lo només entre rentadores i mans dins el safareig, els nois ja tenen un campus de futbol organitzat, no penso més en aquestes quatre ratlles i us deixo amb les imatges que ha donat de si aquest mes La vuelta al mundo. Desitjo que us agradin!

Podeu consultar la resta de fotografies al meu àlbum de Flickr.

Escalivada

De l’escalivada, de la qual se n’ha adjudicat la seva paternitat a la cuina catalana, si en busquem els seus orígens els trobarem segurament en l’almodrote d’albergínies, plat d’origen sefardita cuit al caliu i cendres, o sobre una graella, però en tot cas amb llenya perquè les albergínies  agafin sabor a fum. S’escalivaven a poc a poc, fins que estiguessin toves, per llavors pelar i tallar a tires. També s’escalivava ceba, i es mesclava tot plegat amb ou dur picat, hòsties de pa àzim i formatge de cabra engrunat, amanit tot amb oli, sal i comí. Però l’almodrote original era una salsa que es feia en un morter, a mode de maionesa, mesclant pacientment alls, formatge curat en sal i oli d’oliva, afegint altres ingredients com herbes aromàtiques i ou, cuit o cru (segons el llibre de Sent Soví).

Però l’escalivada, possiblement el plat més semblant a aquell almodrote que podem trobar avui en dia, es fa amb pebrots, albergínies, cebes i de vegades patates, tot escalivat i pelat, i acompanyat ocasionalment amb bacallà salat.

Els pebrots van arribar a la Península Ibèrica portats d’Amèrica en la primera expedició de Cristòfol Colom, concretament del Carib. Originàriament eren picants, d’aquí el seu nom, perquè el seu sabor recordava al pebre negre europeu, fins que a principis del segle XX gràcies a l’agricultura extensiva se’n van aconseguir varietats més suaus. Amb una destacada quantitat de vitamines antioxidants, el 92% del seu pes és aigua, és baix en calories i proteïnes, quasi sense greixos i una bona font de fibra. Juntament amb l’albergínia, les patates i els tomàquets, té un contingut destacable en solanina, substància que se n’ha de restringir el seu consum si es pateix inflamació a les articulacions o problemes d’ossos. La raó és que aquesta substància extreu el calci dels ossos i l’acumula en forma de cristalls que contribueixen encara més a la descalcificació i inflamació.

En canvi l’albergínia es considera originària de l’Índia. S’introdueix a Europa durant l’edat mitjana a través de comerciants àrabs de la Península Ibèrica, i se li atribuïa la capacitat de provocar bogeria. És en un 92% aigua, té un contingut baix en proteïnes, hidrats de carboni i cap greix, i tot i que el seu contingut en vitamines és més baix que la resta d’hortalises, conté potents antioxidants, com l’àcid clorogènic, un dels més potents que produeixen les plantes per protegir-se d’infeccions.

La ceba es considera una de les primeres plantes cultivades i el seu origen es situa cap a l’Àsia central (entorn al Pakistan). La seva entrada a Europa es fa a través dels romans, i va ser Cristòfol Colom el responsable de la seva expansió al nou continent. Força rica en hidrats,  vitamines i també en aminoàcids.

Fonts: Nueva cocina marroquí, Enciclopedia de gastronomia, Ets el que menges.

A principis de maig, la Bet del blog Tasta Rutes ens convidava a celebrar amb ella el segon aniversari del seu blog amb un concurs. Durant temps vaig pensar-hi, però no va sorgir l’ocasió, ni la idea, de presentar una recepta. Normalment acostumo a tenir receptes pendents de publicar al blog i fa temps vaig fer fotografies a l’escalivada. Ahir li va arribar el seu torn i mentre escrivia aquest text me’n vaig adonar lo burra que he sigut perquè... quina recepta hi ha més típicament catalana que una escalivada? ;) Doncs bé, ja està, però com que no vull deixar de felicitar a la Bet per aquesta meravellosa tasca que fa des de Tasta Rutes, li dedico aquesta recepta, amb tot l’efecte del món. Moltes felicitats, guapa, continua així!

INGREDIENTS

2 pebrots verds grans

1 pebrot vermell gran

3 albergínies mitjanes (750 g)

2 tomàquets (250 g)

1 ceba gran (250 g)

4 patates mitjanes (750 g)

6 cullerades soperes de vinagre

2 gots (dels de vi) d’oli

1 gra d’all

Sal i pebre

ELABORACIÓ

Amb el forn ben calent es rosteixen els pebrots, les albergínies, els tomàquets, la ceba sencera i les patates amb pela (rentades i ben secades). Una vegades estiguin cuites les hortalisses es pelen menys les patates. Tallar a tires els pebrots i les albergínies, trossejar els tomàquets i tallar a grills la ceba.

Assaonar per separat cada cosa amb sal, pebre, oli i vinagre. Tallar per la meitat les patates, buidar-les, trossejar-les, assaonar-les i tornar a omplir.

Es pot servir l’escalivada en una sola safata gran o en 4 plats individuals, col·locant les mitges patates al centre i les verdures de forma bonica al voltant de la safata o dels plats. Tornar a amanir amb una vinagreta igual que abans però afegint un gra d’all ben picadet.

Font recepta: 1080 recetas de cocina.

Amanida de cuscús {amb el que trobo al rebost i a la nevera}

Diumenge el matí. Mentre trec la pols rumio què faré per dinar. El bip del mòbil m’avisa que tinc un nou missatge. Són els de Què soparem? amb una nova entrada al blog, Quan la inspiració ve dels ingredients: patates al fornamb ànet i llimona i tabuleh de búlgur amb herbes. Llegeixo el post entre prestatge i prestatge i el missatge m’és clar, què cuino amb el que tinc?, perquè m’he d’espavilar amb el que hi ha al rebost, i no perquè siguem diumenge sinó perquè som a finals de mes i a aquestes alçades tot ho allarguem com un xiclet.

Llegeixo la recepta de tabuleh però no ser què és el búlgur, per la foto sembla un cereal similar al cuscús i d’això si que en tinc. Així que ja ho se, prepararé una amanida de cuscús amb el que hi hagi al rebost i a la nevera.

La paraula cuscús prové de l’àrab i significa ‘menjar’, doncs se’l pot considerar com el plat principal de molts pobles del nord d’Àfrica, un aliment considerat bàsic que en algunes famílies es cuina a diari. És un cereal que s’elabora a partir de la sèmola del blat dur que s’aconsegueix molent els grans sencers fins aconseguir una mena de farina gruixuda.

Pel que fa a les propietats nutricionals és ric en hidrats de carboni complexos (75% del seu pes), proteïnes (12% del seu pes) i pocs greixos (1% del seu pes), majoritàriament poliinsaturats. Si escollim la opció integral és ric en fibra, a més d’assegurar-nos la ingesta de vitamines del grup B ja que aquestes es troben en el germen. Pel que fa als minerals és ric en potassi, magnesi, fòsfor i seleni. A més a més el cuscús és una font de proteïna completa i de qualitat si es combina amb llegums i/o amb fruita seca, ja que és deficient en la lisiana (aminoàcid essencial).

Fonts: Wikipedia – Ets el que menges

INGREDIENTS

cuscús

la mateixa quantitat d’aigua que de cuscús (una mica més si és integral)

bròquil verd

pebrot verd

pebrot vermell

poma

sal Herbamare^®

fruits secs trossejats
oli

suc de llimona

ELABORACIÓ

Començarem per tallar els brots de bròquil verd i els courem al vapor amb un polsim de sal fins que siguin tendres.

Mentrestant posarem l’aigua al foc i tan bon punt arrenqui el bull l’abocarem sobre el cuscús que haurem posat dins un bol amb una mica de sal. El deixarem reposar tapat amb un drap durant uns 7-8 minuts, fins que s’hagi hidratat. Passat aquest temps pentinarem el cuscús amb una forquilla perquè els grans quedin solts.

Finalment tallarem el pebrot verd, el pebrot vermell i la poma a daus petits i quan el bròquil sigui cuit ho mesclarem tot plegat amb el cuscús hidratat.

Fred de la nevera ho amanirem al gust amb una mica d’oli i suc de llimona i ja estarà llest per servir a taula.

Amb aquesta recepta col·laboro amb la campanya que engega per segon any consecutiu la Rosilet Mejía des del seu blog Sugg-r and some Salt.

Magdalenes de coco {amb farina d’espelta}

Avui us vull parlar de l’espelta, un cereal que a casa està guanyant lloc al blat. Ja fa uns anys, quan a Girona van obrir la primera fleca on l’aparador de pans a escollir diferia molt de les fleques on s’hi podien trobar tan sols els típics pans de quilo i de mig, les barres de quart, de mig i franceses, els panets, els llonguets i poca cosa més, va ser quan vaig veure per primera vegada pa fet amb farina d’espelta. Era un nou cereal desconegut per la majoria de la població que de mica en mica se’ns ha anat venen com una alternativa molt més saludable al blat. Però, és així?

L’espelta, o blat salvatge, és un avantpassat del blat, considerat el cereal originari de tota la família del blat tou (7000 anys abans de Crist). Juntament amb el blat kamut, tot i contenir gluten és molt més digerible que el blat, fet que es podria atribuir a que aquestes dues varietats de blat no són híbrides, no són fruit de cap tipus d’encreuament o manipulació. El blat que consumim actualment ha estat molt modificat per aconseguir varietats molt més productives i resistents a malalties, modificades genèticament i allunyades dels seus orígens. En el cas del kamut un altre fet podria ser que presenta una capa més fina que la del blat i conté menys fibra, cosa que el fa de més fàcil digestió. L’espelta, a més a més, durant el seu creixement desenvolupa una pellofa petita que la protegeix de qualsevol tipus de pol·lució atmosfèrica i respon malament als estímuls provocats pels tractaments químics, així que és ideal per a la producció ecològica. El cas és que moltes persones que presenten al·lèrgia a la proteïna del blat –diferent de la intolerància crònica la gluten- quan deixen de menjar blat i consumeixen alguna d’aquestes dues varietats de cereals les molèsties disminueixen o fins hi tot desapareixen. En tot cas l’espelta és molt més rica en proteïnes que el blat, un 15% enfront del 11,5% del blat, i és un excel·lent anti-estrès pel seu alt contingut en magnesi.

Fonts: La consulta de Menja sa - Ets el que menges - Biosfera

Aquestes magdalenes la primera vegada que les vaig fer va ser sense coco ratllat, però en aquell cas enlloc de 150 ml de llet n’hi vaig posar 100 ml. Al fer-les de coco hi vaig afegir una mica més de llet perquè no quedés la massa tan espessa al incorporar-hi el coco. Sigui com sigui, d’una manera o d’una altra, queden boníssimes i admeten infinitat de combinacions.

INGREDIENTS

200 grs de farina d’espelta

75 grs de sucre

2 ous

150 ml de llet de soja

100 ml d’oli

1 sobre de llevat

1 ratlladura de llimona

50 grs de coco ratllat

ELABORACIÓ

Es baten els ous juntament amb el sucre enèrgicament, fins que la barreja dobli el seu volum. Tot seguit s’abaixa el ritme de batuda i s’hi afegeix la llet i, sense deixar de batre, l’oli molt a poc a poc. Es barreja la farina tamissada, la llevadura, i la ratlladura de llimona i es va incorporant a poc a poc a la mescla anterior, fins aconseguir una massa homogènia. Finalment hi afegirem el coco ratllat.

En aquest moment es tapa el bol amb un drap de cuina i es deixa reposar a la nevera almenys durant una hora. Passat aquest temps de repòs es torna a batre enèrgicament la massa amb un batedor manual.

Per acabar s’omplenen les càpsules de paper arrissat o silicona dues terceres parts de la seva capacitat, prèviament untades amb una gota d’oli, i es couen al forn, molt calent, durant uns 12-15 minuts.

I per acabar, us convido a que passeu pel meu blog de fotografia, hi trobareu un reportatge fotogràfic recordant París!

Crema de carbassa amb llenties vermelles

Hi va haver un dia que a casa semblava Pesadilla en la cocina, vaig començar amb unes llenties verdes fetes un puré dins l’olla pressió i vaig continuar amb una crema de taronja totalment immenjable, tot i que aquí la valenta se’n va menjar tot un plat, el remordiment de llençar-ho per l’aigüera va poder més que tot. Era una recepta que vaig trobar en un suplement de la revista Cuerpomente i la veritat no ser què va passar, portava pastanaga i taronja, més pastanaga que taronja, aquesta última només una, i un cop cuit tot plegar el gust amarguejava molt, semblava com si el fet de bullir la taronja l’hi hagués provocat aquesta reacció. En veure que no havia quedat prou bé vaig reaccionar ràpidament, doncs era el dinar de l’endemà, i llavors vaig fer aquesta crema de carbassa amb llenties vermelles que us porto avui, que ja feia per segona vegada i d’èxit assegurat.

Les llenties són una font important de minerals, tan per varietat com per alt contingut, com el ferro, coure, fòsfor, seleni, manganès i zinc, així com quantitats considerables d’àcid fòlic, vitamina B₁, B₂ i niacina. També, com la resta de llegums, són una font important de proteïnes i fibra, però tenen un dèficit d’aminoàcids essencials, per això cal complementar amb cereals per equilibrar l’àpat.  Es complementes especialment bé amb els que proporciona l’arròs. L’arròs i les llenties per separat són deficients amb varis aminoàcids essencials, però si es mengen junts les deficiències queden compensades. Són els aminoàcids i no les proteïnes els que s’han de considerar unitats nutritives, i els aminoàcids es troben en tots els aliments.

Tot i que són molt nutritives es recomana no menjar-ne quantitats excessives, doncs poden contribuir a l’acidificació de l’organisme. Es preferible prendre dosis moderades acompanyant arrossos, sopes, guisats i amanides.

Fonts: Gra Galí – Ets el que menges

Doncs avui us cuino aquesta crema de carbassa amb unes llenties vermelles especial per a purés. No necessiten remull previ i queden molt ben integrades amb la resta d’ingredients al triturar-ho, no en notarem la pellofa típica d’altres llenties i llegums.

Una crema molt nutritiva tan bona a l’hivern ben calentona com a l’estiu freda de la nevera.

INGREDIENTS

100 grs de llenties vermelles (especial per a purés)

300 grs de carbassa

150 grs de patates

1 porro

1 l d’aigua

Sal

Un polsim de pebre blanc, gingebre o cúcuma, al gust

Oli d’oliva verge extra

ELABORACIÓ

En una olla amb un raig d’oli d’oliva ofeguem el porro i tot seguit hi afegim la carbassa i les patates tallades a làmines fines, les llenties vermelles rentades i un litre d’aigua bullent. Ho mesclem bé, salpebrem i ho deixem coure tot plegat uns 30 minuts. Un cop cuit i un xic refredat ho triturem i hi afegim un bon raig d’oli d’oliva verge extra.

Posant imatges a les paraules

A la blogosfera la vida passa molt ràpid, les vides s’entrecreuen a velocitat vertiginosa, on tot pot arribar a semblar massa intens. No deixa de ser, però, la nostra vida en modus virtual, on s’hi comparteixen vivències i emocions, on s’hi estableixen vincles i lligams.

A mesura del pas del temps, sense cap objectiu ni intenció, amb les paraules compartides anem entrant a la vida dels altres, retalls de les nostres vides que anem desgranant per conèixe’ns una mica millor, paraules a les que hi posem imatges dins la nostra ment, sense haver-nos vist mai, paraules que ens delaten, ens descobreixen i ens fan una mica més propers.

Le petitchat rose celebra el seu tercer aniversari, i la Nee ens ha convidat a celebrar-ho amb ella tot participant en el concurs que ha organitzat. Cal fer una fotografia que ens recordi Le petit chat rose, i diumenge passat, mentre posava en aigua un ram de margarites blanques que havia recollir una estona abans en un dels marges del meu camí, va ser quan vaig posar imatge a les paraules de Le petit chat rose.

Moltes felicitats, bonica, continua així! Desitjo que t’agradi!

Magdalenes de iogurt especiades {o sense ou}

Els canvis al blog són evidents, com també a la nostra cuina. L’altra dia la Núria, amb un missatge al facebook, em demanava que ja li explicaria això d’aquest canvi tan saludable del meu concepte de cuina, perquè s’ajusta més a la seva manera com cuina. Tot i que ja en vaig explicar una mica les raons aquí i aquí, hi he continuat pensant.

La pèrdua de poder adquisitiu de les famílies en moltes ocasions provoca que aquestes  continuïn alimentant-se amb els mateixos tipus de productes però abaixant-ne considerablement la qualitat,  conseqüència de la cerca del preu més baix. És bastant cap on ens llença aquesta crisi econòmica, una crisi alimentària, on xoquen les nostres necessitats alimentàries amb les econòmiques, on cal aturar-nos i fer una profunda reflexió sobre tot allò que ingerim, en definitiva, de com ens alimentem. I així van començar els canvis a la nostra cuina, així li transmetia a la Núria, i el blog no deixa de ser sinó la meva llibreta d’apunts del que és un aprenentatge diari.

Tot plegat també m’ha portat a conèixer noves webs i blogs, dels quals aquest també se’n nodreix, com el de l’Aradhya, Maison Courgette, la culpable de la recepta d’avui. Quan vaig trobar Maison Courgette acabava de convocar un concurs de cuina vegetariana, concretament lactovegetariana, res de carn, ous, peix i els seus derivats. Calia fer una recepta o bé dolça, que portés canyella, gingebre i/o nespres, o bé salada, amb remolatxa, blat sarraí i/o coriandre fresc. No soc gaire assídua als concursos però aquest se’m plantejava com un bon repte, com aconseguir fer unes postres, qualsevol de les que sovintegen més a casa, però agafant la llista d’ingredients i fent una ratlla allí on posés ous. Com substituir-los? Vaig visitar alguns llocs i veia que feien el canvi o bé per aigua o bé per llet. Però jo continuava tenint els meus dubtes, necessitava algun ingredient amb més consistència, no tan líquid, perquè en definitiva la recepta de llet ja en portava. Al final l’Aradhya em va donar l’ingredient clau, aquell que m’aniria perfecte pel que volia fer, el iogurt. Òbviament no vaig aconseguir doblar el volum de la mescla de iogurt i sucre com succeeix amb els ous, però el resultat final va ser el mateix, unes magdalenes delicioses amb barret inclòs. Els de casa van dir que eren les millors fetes fins llavors, però clar, això sempre ho diuen, quan ho estàs assaborint sempre és el millor. L´única diferència que hi he trobat és que queden una mica més humides, amb el pas dels dies no s’assequen com les que porten ou.

INGREDIENTS

200 grs de farina d’espelta o blat (jo vaig utilitzar espelta, de la qual us en vull parlar en una propera entrada)

75 grs de sucre

1 iogurt natural (de soja o qualsevol altre tipus de llet, vegetal o animal)

100 ml de llet (de soja o qualsevol altre tipus de llet, vegetal o animal)

100 ml d’oli d’oliva

1 sobre de llevat

1 ratlladura de llimona

½ culleradeta de canyella

½ culleradeta de xiliandre i matafaluga

½ culleradeta de gingebre

ELABORACIÓ

Es bat el iogurt natural juntament amb el sucre enèrgicament, fins que la mescla estigui ben integrada. Tot seguit s’abaixa el ritme de batuda i s’hi afegeix la llet i, sense deixar de batre, l’oli molt a poc a poc. A continuació s’hi incorpora la ratlladura de llimona, es barreja la farina tamisada amb la llevadura i les espècies i es va incorporant a poc a poc a la mescla anterior, fins aconseguir una massa homogènia.

Per tal d’aconseguir el típic barret que tenen les magdalenes que veiem a les fleques i pastisseries, i que a casa no acaba de sortir mai, és molt important tenir en compte tres aspectes. Primer, deixar reposar la massa a la nevera tapada amb un drap de cuina almenys durant una hora. Passat aquest temps de repòs es torna a batre enèrgicament la massa amb un batedor manual. Segon, posar els motlles de paper arrissat, que untarem prèviament amb una gota d’oli, dins uns altres motlles, o bé de silicona o bé dins la típica safata per a muffins i magdalenes, això permetrà que en coure’s les magdalenes els motlles de paper no s’eixamplin i així la massa creixi en alçada i no en amplada. Cal omplir-los dos terceres parts. I tercer i últim, tenir el forn molt i molt calent en el moment que hi posem la massa dins. Coure durant uns 12-15 minuts. Si us hi agrada abans d'enfornar hi podeu posar una punta de sucre a sobre de cadascuna de les magdalenes.

Ja veieu que per qualsevol intolerància o al·lèrgia alimentària, prescripció mèdica, siguem vegetarians o senzillament ens manqui algun ingredient al rebost, no és impediment com per aconseguir uns resultats excel·lents en qualsevol tipus de plat.

Amb aquesta recepta participo al concurs de receptes vegetarianes de Maison Courgette.

La vuelta al mundo {tanques i reixes}

I descansem una mica de cuina per gaudir de la natura i la fotografia.

Mentre ja porto una bona estona davant el full en blanc, intentant escriure les quatre ratlles que tancaran aquest mes de maig, em recordo que si alguna vegada una barrera m’ha impedit fer quelcom la única cosa que he hagut de fer és saltar-la, mai hi he tingut por. Per sort, moltes de les barreres que ens planteja la vida acaben sent fruit de les nostres pròpies pors, però ara aquestes pors sembla que s’han transformat en quelcom molt més gran del que hi ha dins la nostra ment, quelcom que està minant el nostre present i el nostre futur, contra el que caldrà molt més que saltar una tanca.

Si he d’escollir entre moltes de les imatges que ens ha deixat aquest mes de maig, em quedo amb les de la vaga en l’educació del dia 9 i les de la celebració del segon aniversari del moviment 15-M que ens ha retratat Jesús G.Pastor, unes imatges com a contrapunt a la primavera.

Tanques i reixes, potser la interpretació que he fet del tema d’aquest mes de La vuelta al mundo no és del tot optimista, em perdonareu si soc com una muntanya russa, sobre el paper acostumo a ser molt espontània i no tot sempre és bellesa, encara que les fotografies són preses en moments molt bonics.

Edició. Aquí us deixo el resum que ha fet la Jackie Rueda del tema del mes de maig i entre les fotografies escollides n'hi ha una de les meves! Genial, estic super contenta!