Confitura d’avellanes i prunes

Quan era petita a l’estiu havia d’anar a collir patates i quan arribava la tardor era temps d’anar a collir raïm i avellanes, i ja us dic que no ho feia pas de bon grat. Sigui com sigui m’he criat enmig d’aquests fruits i quan arriba aquesta època de l’any me’n recordo, sobretot dels mals d’esquena. Potser això ens ha ensenyat a ser valents, a valorar les coses d’altra manera, però no m’imagino els meus fills fent el que jo feia, ni tampoc m’agradaria. Hi ha d’haver un temps per a cada cosa.

L’avellana és un fruit sec que cal tenir en compte en la nostra dieta. El seu valor energètic és generós, 645 kcal per cada 100 grams, per tan és una bona font d’energia quan fem exercici físic. Aporta una alta quantitat de greixos insaturats i també fitosterols, que afavoreixen el manteniment dels nivells òptims de colesterol i triglicèrids. Pel que fa als micronutrients aporta quantitats significatives de vitamina E, B1 i B3, i hi són presentes minerals com el calci, fòsfor i potassi. Cal destacar els nivells baixos de sodi, fent-lo indicat per a la salut cardiovascular.

A començaments de tardor les darreres prunes i la collita de l’avellana es troben,  i en podem fer una confitura tan bona com aquesta que us porto avui. A mi m’agrada menjar-la acompanyada d’un bocí de formatge sec, però segurament aviat en farà les delícies d’algunes postres.

INGREDIENTS

1,4 quilos de prunes sense l’os

1 taronja finament picada

1 llimona finament picada

¼ quilos de sucre (si en feu menys quantitat i no és per guardar massa temps amb la meitat del sucre en fareu prou)

450 grs de panses

150 ml d’aigua

225 grs d’avellanes picades

ELABORACIÓ

Talleu la polpa de les prunes a daus petits. Mescleu les prunes i els cítrics en una olla, afegiu el sucre, les panses i l’aigua. Deixeu coure lentament durant una hora i mitja. Afegiu les avellanes i coure 15 minuts més. Tot seguit aboqueu la confitura en pots nets i calents i cobriu-los. Tapar un cop fred.

En el meu cas en vaig fer poca quantitat, per aprofitar unes prunes massa madures, doncs llavors hi vaig posar la meitat de sucre i durant la cocció hi vaig anar afegint una mica d’aigua a poc a poc, perquè no s’assequés i s’enganxes a l’olla. En aquest cas la cocció tampoc ha de ser tant llarga, una hora com a molt.

Font: El campo en casa - Linda Burgess i Rosamont Richardson  - Editorial Optima

{versión en castelano}

INGREDIENTES

1,4 quilos de ciruelas sin el hueso

1 naranja finamente picada

1 limón finamente picado

¼ quilos de azúcar (si hacéis menos cantidad y no es para guardar demasiado tiempo con la mitad de azúcar será suficiente)

450 grs de uvas pasas

150 ml de agua

225 grs de avellanas picadas

ELABORACIÓN
Cortar la pulpa de las ciruelas a dados pequeños. Mezclar las ciruelas y los cítricos en una olla, añadir el azúcar, las uvas pasas y el agua. Dejar cocer lentamente una hora y media. Añadir las avellanas y cocer 15 minutos más. Acto seguido poner la confitura en botes limpios y calientes y cubrirlos. Tapar una vez fríos.

Escalivada

De l’escalivada, de la qual se n’ha adjudicat la seva paternitat a la cuina catalana, si en busquem els seus orígens els trobarem segurament en l’almodrote d’albergínies, plat d’origen sefardita cuit al caliu i cendres, o sobre una graella, però en tot cas amb llenya perquè les albergínies  agafin sabor a fum. S’escalivaven a poc a poc, fins que estiguessin toves, per llavors pelar i tallar a tires. També s’escalivava ceba, i es mesclava tot plegat amb ou dur picat, hòsties de pa àzim i formatge de cabra engrunat, amanit tot amb oli, sal i comí. Però l’almodrote original era una salsa que es feia en un morter, a mode de maionesa, mesclant pacientment alls, formatge curat en sal i oli d’oliva, afegint altres ingredients com herbes aromàtiques i ou, cuit o cru (segons el llibre de Sent Soví).

Però l’escalivada, possiblement el plat més semblant a aquell almodrote que podem trobar avui en dia, es fa amb pebrots, albergínies, cebes i de vegades patates, tot escalivat i pelat, i acompanyat ocasionalment amb bacallà salat.

Els pebrots van arribar a la Península Ibèrica portats d’Amèrica en la primera expedició de Cristòfol Colom, concretament del Carib. Originàriament eren picants, d’aquí el seu nom, perquè el seu sabor recordava al pebre negre europeu, fins que a principis del segle XX gràcies a l’agricultura extensiva se’n van aconseguir varietats més suaus. Amb una destacada quantitat de vitamines antioxidants, el 92% del seu pes és aigua, és baix en calories i proteïnes, quasi sense greixos i una bona font de fibra. Juntament amb l’albergínia, les patates i els tomàquets, té un contingut destacable en solanina, substància que se n’ha de restringir el seu consum si es pateix inflamació a les articulacions o problemes d’ossos. La raó és que aquesta substància extreu el calci dels ossos i l’acumula en forma de cristalls que contribueixen encara més a la descalcificació i inflamació.

En canvi l’albergínia es considera originària de l’Índia. S’introdueix a Europa durant l’edat mitjana a través de comerciants àrabs de la Península Ibèrica, i se li atribuïa la capacitat de provocar bogeria. És en un 92% aigua, té un contingut baix en proteïnes, hidrats de carboni i cap greix, i tot i que el seu contingut en vitamines és més baix que la resta d’hortalises, conté potents antioxidants, com l’àcid clorogènic, un dels més potents que produeixen les plantes per protegir-se d’infeccions.

La ceba es considera una de les primeres plantes cultivades i el seu origen es situa cap a l’Àsia central (entorn al Pakistan). La seva entrada a Europa es fa a través dels romans, i va ser Cristòfol Colom el responsable de la seva expansió al nou continent. Força rica en hidrats,  vitamines i també en aminoàcids.

Fonts: Nueva cocina marroquí, Enciclopedia de gastronomia, Ets el que menges.

A principis de maig, la Bet del blog Tasta Rutes ens convidava a celebrar amb ella el segon aniversari del seu blog amb un concurs. Durant temps vaig pensar-hi, però no va sorgir l’ocasió, ni la idea, de presentar una recepta. Normalment acostumo a tenir receptes pendents de publicar al blog i fa temps vaig fer fotografies a l’escalivada. Ahir li va arribar el seu torn i mentre escrivia aquest text me’n vaig adonar lo burra que he sigut perquè... quina recepta hi ha més típicament catalana que una escalivada? ;) Doncs bé, ja està, però com que no vull deixar de felicitar a la Bet per aquesta meravellosa tasca que fa des de Tasta Rutes, li dedico aquesta recepta, amb tot l’efecte del món. Moltes felicitats, guapa, continua així!

INGREDIENTS

2 pebrots verds grans

1 pebrot vermell gran

3 albergínies mitjanes (750 g)

2 tomàquets (250 g)

1 ceba gran (250 g)

4 patates mitjanes (750 g)

6 cullerades soperes de vinagre

2 gots (dels de vi) d’oli

1 gra d’all

Sal i pebre

ELABORACIÓ

Amb el forn ben calent es rosteixen els pebrots, les albergínies, els tomàquets, la ceba sencera i les patates amb pela (rentades i ben secades). Una vegades estiguin cuites les hortalisses es pelen menys les patates. Tallar a tires els pebrots i les albergínies, trossejar els tomàquets i tallar a grills la ceba.

Assaonar per separat cada cosa amb sal, pebre, oli i vinagre. Tallar per la meitat les patates, buidar-les, trossejar-les, assaonar-les i tornar a omplir.

Es pot servir l’escalivada en una sola safata gran o en 4 plats individuals, col·locant les mitges patates al centre i les verdures de forma bonica al voltant de la safata o dels plats. Tornar a amanir amb una vinagreta igual que abans però afegint un gra d’all ben picadet.

Font recepta: 1080 recetas de cocina.