A la blogosfera la vida passa molt ràpid, les
vides s’entrecreuen a velocitat vertiginosa, on tot pot arribar a semblar massa
intens. No deixa de ser, però, la nostra vida en modus virtual, on s’hi comparteixen vivències i emocions, on s’hi
estableixen vincles i lligams.
A mesura del pas del temps, sense cap objectiu
ni intenció, amb les paraules compartides anem entrant a la vida dels altres,
retalls de les nostres vides que anem desgranant per conèixe’ns una mica
millor, paraules a les que hi posem imatges dins la nostra ment, sense
haver-nos vist mai, paraules que ens delaten, ens descobreixen i ens fan una
mica més propers.
Le petitchat rose celebra el seu tercer aniversari, i la Nee
ens ha convidat a celebrar-ho amb ella tot participant en el concurs que ha
organitzat. Cal fer una fotografia que ens recordi Le petit chat rose, i diumenge passat, mentre posava en aigua un
ram de margarites blanques que havia recollir una estona abans en un dels marges
del meu camí, va ser quan vaig posar imatge a les paraules de Le petit chat rose.
Preciosa. Tienes una sensibilidad especial con las flores. Siempre me gustan tus fotos.
ResponEliminaTienes razón. Este mundo virtual es muy ágil y rápido, pero detrás de cada línea escrita se vislumbra a la persona que hay detrás, y hay veces que te encuentras gente increíble. Besitos gordos.
es verdad, como vamos descubriéndonos y queriéndonos un poquito más con este maravilloso internet que nos une en las distancias, un besito.
ResponEliminaParáules mes enllá de la nostra propera vida, , recordant al Serrat, paraules de amor sencilles y tendres......mes enllá del vent em porten paraules, els plaçentres oles de la orellá de la mar ens porten roses..........i recordant el 125 aniversari del naiximent del Miquel Hernandez..Vientos del pueblo me llevan, vientos del pueblo me arrasan, me esparce el corazón y me aventan la garganta...............paco
ResponEliminaSe'ns dubte tens uns do amb les paraules, fa poc que "ens coneixem" però tot el que he llegit sempre transmet molt sentiment, vaja, és un gust llegir-te! un petó!
ResponEliminaMe encantaron tus palabras!!
ResponEliminaUn abrazo grande.
Siempre he sentido que las palabras atraviesan el alma, permanecen en ella y crecen como las flores, naturales, vibrantes, hermosas...cuando son sinceras, es belleza, es vida.
ResponEliminaUn abrazo grande Gemma.
Tens molta rao, i com tu dius de vegades es massa intens, tant que fa falta distanciarse un poquet perque pots perdre part de la teua vida per la vida virtual. Aquest mon engantxa molt, pero coneixes gent que val la pena :-) i blogs com el teu qui son de lectura obliagatoria. Un beset fort.
ResponEliminaUna foto preciosa que ens recorda la importància de viure a poc a poc i assaborir cada moment...
ResponEliminaSimplement preciosa!!! Noia realment tens do.
ResponEliminaPetonets bonica