Croquetes de pastanaga + {pastanaga, la reina del betacarotè}

Un cop sembla que això va seriosament de veritat, tornem a reemprendre el fil de la cuina saludable i l’anar descobrint les propietats beneficioses dels aliments pel nostre organisme. Avui us vull parlar de la pastanaga, una verdura d’arrel imprescindible en les amanides.

La característica més destacada de la pastanaga és el seu contingut en betacarotè, causant de seu intens color, i que es converteix dins el nostre organisme en vitamina A.

També destaca pel seu alt contingut en silici en comparació a d’altres verdures, mineral essencial pel seu paper que té en el metabolisme del calci i perquè enforteix el teixit connectiu.

Anticancerigen, favoreig la salut de les mucoses, la pell i el cabell, així com imprescindible pel bon estat dels ulls, especialment per la visió nocturna.

És diürètica i estimula l’eliminació de residus i ajuda els ronyons.

La pastanaga també és molt digestiva, ideal en puré en el cas de problemes gàstrics o després del desdejuni.

INGREDIENTS

250 grs de pastanaga ratllada

 1 porro petit (60 grs)
500 ml. de llet
3 rovells d’ous
100 grs de farina de blat
50 gr. de farina de moro (Maizena)
Sal, pebre blanc, nou moscada, gingebre i oli extra verge d’oliva
3 clares, pa ratllat
Oli d’oliva (per fregir-les)

ELABORACIÓ

1. En una paella fonda o cassola adequada al volum de les croquetes que ens disposem a fer, i amb un fil d’oli extra verge, sofregir a foc lent, fins a enrossir, el porro picat molt fi, 20 minuts.

2. En un bol a part, mesclar els ingredients, la pastanaga, la llet, la farina, la Maizena, els 3 rovells, sal, un xic de pebre i un polsim molt petit de nou moscada, mesclar-ho bé amb l’ajut d’una batedora de barnilles.

3. Abocar la mescla del bol a la cassola on tenim el sofregit de ceba ben rossa i, a mig foc, prosseguir la cocció, sense parar de remenar, fins que la mescla es converteix en una pasta fina i brillant, que per cocció i emulsió, per si mateixa es desenganxa de les parets de l’atuell on estem cuinant, 10 minuts,.

4. Només ens queda abocar la pasta de les croquetes en un atuell adequat, esperar que es refredi, donar-hi forma de croquetes, passar-les per les clares i arrebossar-les amb pa ratllat, i fregir-les amb l’oli d’oliva.

Confitura d’avellanes i prunes

Quan era petita a l’estiu havia d’anar a collir patates i quan arribava la tardor era temps d’anar a collir raïm i avellanes, i ja us dic que no ho feia pas de bon grat. Sigui com sigui m’he criat enmig d’aquests fruits i quan arriba aquesta època de l’any me’n recordo, sobretot dels mals d’esquena. Potser això ens ha ensenyat a ser valents, a valorar les coses d’altra manera, però no m’imagino els meus fills fent el que jo feia, ni tampoc m’agradaria. Hi ha d’haver un temps per a cada cosa.

L’avellana és un fruit sec que cal tenir en compte en la nostra dieta. El seu valor energètic és generós, 645 kcal per cada 100 grams, per tan és una bona font d’energia quan fem exercici físic. Aporta una alta quantitat de greixos insaturats i també fitosterols, que afavoreixen el manteniment dels nivells òptims de colesterol i triglicèrids. Pel que fa als micronutrients aporta quantitats significatives de vitamina E, B1 i B3, i hi són presentes minerals com el calci, fòsfor i potassi. Cal destacar els nivells baixos de sodi, fent-lo indicat per a la salut cardiovascular.

A començaments de tardor les darreres prunes i la collita de l’avellana es troben,  i en podem fer una confitura tan bona com aquesta que us porto avui. A mi m’agrada menjar-la acompanyada d’un bocí de formatge sec, però segurament aviat en farà les delícies d’algunes postres.

INGREDIENTS

1,4 quilos de prunes sense l’os

1 taronja finament picada

1 llimona finament picada

¼ quilos de sucre (si en feu menys quantitat i no és per guardar massa temps amb la meitat del sucre en fareu prou)

450 grs de panses

150 ml d’aigua

225 grs d’avellanes picades

ELABORACIÓ

Talleu la polpa de les prunes a daus petits. Mescleu les prunes i els cítrics en una olla, afegiu el sucre, les panses i l’aigua. Deixeu coure lentament durant una hora i mitja. Afegiu les avellanes i coure 15 minuts més. Tot seguit aboqueu la confitura en pots nets i calents i cobriu-los. Tapar un cop fred.

En el meu cas en vaig fer poca quantitat, per aprofitar unes prunes massa madures, doncs llavors hi vaig posar la meitat de sucre i durant la cocció hi vaig anar afegint una mica d’aigua a poc a poc, perquè no s’assequés i s’enganxes a l’olla. En aquest cas la cocció tampoc ha de ser tant llarga, una hora com a molt.

Font: El campo en casa - Linda Burgess i Rosamont Richardson  - Editorial Optima

{versión en castelano}

INGREDIENTES

1,4 quilos de ciruelas sin el hueso

1 naranja finamente picada

1 limón finamente picado

¼ quilos de azúcar (si hacéis menos cantidad y no es para guardar demasiado tiempo con la mitad de azúcar será suficiente)

450 grs de uvas pasas

150 ml de agua

225 grs de avellanas picadas

ELABORACIÓN
Cortar la pulpa de las ciruelas a dados pequeños. Mezclar las ciruelas y los cítricos en una olla, añadir el azúcar, las uvas pasas y el agua. Dejar cocer lentamente una hora y media. Añadir las avellanas y cocer 15 minutos más. Acto seguido poner la confitura en botes limpios y calientes y cubrirlos. Tapar una vez fríos.

Pastís de mores silvestres i pomes + {benvinguda a la tardor}

Tardor, envaeixes el meu món, llàgrimes vessades d’amants d’estiu que es diuen adéu cicatritzen a poc a poc. Els meus dies es tenyeixen de nou, ocres i daurats transformen la natura i nous fruits emplenaran la nostra taula de sabors i color. Sopes i cremes fumejants abrigaran els dies més freds, festes de tardor vestirem amb mil pastissos, i a pas lent, amb el compàs del trepig de les fulles, gaudirem d’aquest camí cap a uns altres temps.

A finals d’agost i durant el mes de setembre és la millor època per recollir mores, tot i que al meu poble (La Selva) ja són passades. De fet no se’n troben gaires. Fa uns dies una mestressa m’explicava que això és degut a que cada any passen la desbrossadora per netejar camins i arrasen amb tot el que troben, llavors els esbarzers ha de brotar de nou i no fan fruits, són les plantes velles les que en donen.

A l’hora d’escollir les mores ens hem de fixar que el seu color sigui brillant i intens, fermes i seques, ja que les toves i humides es fan malbé. A casa es conserven en perfectes condicions fins a 3 dies dins la nevera. No hem d’escollir les que no estiguin madures pensant que a casa maduraran, doncs no ho faran.

Són especialment riques en vitamina C, però el que realment caracteritza aquests fruits és la seva abundància en pigments naturals de acció antioxidant, tot i que no s’ha de menystenir d’alt contingut en fibra, són un bon remei contra el restrenyiment.

Durant una de les meves passejades de finals d’estiu vaig recollir just uns 150 grs de mores, les necessàries per fer aquest pastís, molt semblant al de pomes que vaig publicar fa uns dies, és que a casa ja es respira la tardor!

INGREDIENTS

175 grs de farina

Un pessic de sal

100 grs de mantega

75 grs de sucre

150 grs de mores

350 grs de pomes, sense cor i ratllades

3 ous

Sucre de llustre

ELABORACIÓ

Engreixeu un motlle de 20 cm de diàmetre. Tamiseu la farina juntament amb la sal sobre un bol i treballeu-la amb la mantega fins que s’hagi unit. Afegir-hi el sucre i les fruites. Incorporeu-hi els ous d’un en un mentre ho aneu removent amb una cullera. No els bateu. Bolqueu la preparació en el motlle i coure-ho en el forn pre-escalfat  durant 45-55 minuts, o fins que el pastís estigui ben cuit, però lleugerament sucós en el centre. Si es desitja s’hi pot espolsar sucre de llustre pel damunt.

Font: El campo en casa – Linda Burgess i Rosamont Richardson  - Editorial Optima

Pastís de pomes

Si un dia arribeu a casa de mal humor, i no voleu fer pagar les conseqüències als altres, preneu un suc de poma. Bona aquesta, oi? Doncs què us sembla si per inaugurar la nova temporada comencem cuinant amb pomes?

Segons la medicina xinesa l’excés de foc al fetge és el responsable de temperaments nerviosos, de quan s’està nerviós o colèric, i el suc de poma té trofisme pel fetge. Ara, en aquests casos no és bona menjar-la crua.

El pomer es va començar a conrear fa quinze mil o vint mil anys al centre d’Àsia, en la zona muntanyosa al nord-est de la Xina i el Kazakhstan. Es creu que va ser el primer arbre que l’home va conrear, ara habitual en la nostra dieta i sinònim de salut.

La poma és rica en vitamina C, potassi i pectina, aquesta última una fibra saludable que forma part de la paret cel·lular de les plantes i que es  troba especialment a la pell de les fruites. Redueix el nivell de colesterol present a la sang, elimina metalls pesants com el plom o el mercuri i també residus de radiació. Ideal en casos de nivells molt baixos de sucre i per tractar la depressió emocional que hi està associada. També té propietats antioxidants i efectes anticancerígens, prevenint la formació de tumors, especialment els de bufeta.

En l’activitat intestinal té efecte laxant però alhora pot frenar la diarrea gràcies a les fibres, el sofre, la fructosa, el sorbitol, el zinc i l’àcid gàl·lic que conté.

Un aliment refrescant, que fa venir gana i bon remei contra la indigestió. En definitiva, un aliment on tot són avantatges!

Font: Ets el que menges

La recepta d’avui l’he tret del llibre El campo en casa, un llibre que fa molts anys que el tinc, d’una època on comprava molts llibres com aquest, aquells que jo en dic bonics a part d’útils. La majoria eren infantils però de tan en tan també en queia algun per mi. És un llibre fet amb molta delicadesa, el text, les receptes, les fotografies, no te’n canses de fullejar-lo, sempre m’ha transportat a l’època de les obres literaris de Jane Austen, a l’Anglaterra de la revolució industrial, encara que ser de la classe alta de l’època com els protagonistes de les seves novel·les deuria ser genial, però ser de classe baixa a finals del segle XVIII principis del XIX segurament la gràcia no l’hi l’hauríem vist per enlloc. Però sigui com sigui somiar és una activitat que sempre m’ha agradat fer, i quan el que es cou dins el forn és un pastís de poma encara m’hi transporta més.

Pastel de manzanas caídas (títol original del llibre)

INGREDIENTS

250 grs de farina

1 sobre de llevat químic

Un pessic de sal

175 grs de mantega

75 grs de sucre refinat

100 grs de panses sultanes

350 grs de pomes caigudes, pesades un cop pelades, sense cor i tallades a daus

2 ous

Sucre de llustre

ELABORACIÓ

Engreixeu un motlle fondo per a pastissos de 20 cm de diàmetre.  Tamiseu la farina juntament amb el llevat i la sal sobre un bol i mesclar-la amb la mantega amb l’ajuda de la punta dels dits. Afegiu-hi el sucre, les panses i les pomes. Incorporeu els ous a la mescla anterior i remenar, sense batre. Aboqueu la preparació al motlle i coure en el forn ja calent a 180º durant 50 minuts, o fins que al punxar-lo amb una agulla pel centre en surti neta. És deliciós tan calent com fred, i si es desitja s’hi pot espolsar sucre de llustre per sobre.

Font: El campo en casa – Linda Burgess i Rosamont Richardson  - Editorial Optima

Per cert, comencem una època de més foscor, on els dies d'escursen i quan cuino i vull fer fotografies dels plats no hi ha aquella llum tan bonica de la que gaudim durant la primavera i l'estiu. Llavors, el que us volia venir a dir, és que pel meu gust a vegades les fotos no tenen la lluminositat desitjada, ja que no tinc trípode per immobilitzar la càmera i poder donar-la-hi, com el cas d'aquestes d'avui, en què era un dia de pluja. Ara, poder menjar un pastís de poma com aquest un dia plujós és un caprici dels Déus. Us el recomano!

Escalivada

De l’escalivada, de la qual se n’ha adjudicat la seva paternitat a la cuina catalana, si en busquem els seus orígens els trobarem segurament en l’almodrote d’albergínies, plat d’origen sefardita cuit al caliu i cendres, o sobre una graella, però en tot cas amb llenya perquè les albergínies  agafin sabor a fum. S’escalivaven a poc a poc, fins que estiguessin toves, per llavors pelar i tallar a tires. També s’escalivava ceba, i es mesclava tot plegat amb ou dur picat, hòsties de pa àzim i formatge de cabra engrunat, amanit tot amb oli, sal i comí. Però l’almodrote original era una salsa que es feia en un morter, a mode de maionesa, mesclant pacientment alls, formatge curat en sal i oli d’oliva, afegint altres ingredients com herbes aromàtiques i ou, cuit o cru (segons el llibre de Sent Soví).

Però l’escalivada, possiblement el plat més semblant a aquell almodrote que podem trobar avui en dia, es fa amb pebrots, albergínies, cebes i de vegades patates, tot escalivat i pelat, i acompanyat ocasionalment amb bacallà salat.

Els pebrots van arribar a la Península Ibèrica portats d’Amèrica en la primera expedició de Cristòfol Colom, concretament del Carib. Originàriament eren picants, d’aquí el seu nom, perquè el seu sabor recordava al pebre negre europeu, fins que a principis del segle XX gràcies a l’agricultura extensiva se’n van aconseguir varietats més suaus. Amb una destacada quantitat de vitamines antioxidants, el 92% del seu pes és aigua, és baix en calories i proteïnes, quasi sense greixos i una bona font de fibra. Juntament amb l’albergínia, les patates i els tomàquets, té un contingut destacable en solanina, substància que se n’ha de restringir el seu consum si es pateix inflamació a les articulacions o problemes d’ossos. La raó és que aquesta substància extreu el calci dels ossos i l’acumula en forma de cristalls que contribueixen encara més a la descalcificació i inflamació.

En canvi l’albergínia es considera originària de l’Índia. S’introdueix a Europa durant l’edat mitjana a través de comerciants àrabs de la Península Ibèrica, i se li atribuïa la capacitat de provocar bogeria. És en un 92% aigua, té un contingut baix en proteïnes, hidrats de carboni i cap greix, i tot i que el seu contingut en vitamines és més baix que la resta d’hortalises, conté potents antioxidants, com l’àcid clorogènic, un dels més potents que produeixen les plantes per protegir-se d’infeccions.

La ceba es considera una de les primeres plantes cultivades i el seu origen es situa cap a l’Àsia central (entorn al Pakistan). La seva entrada a Europa es fa a través dels romans, i va ser Cristòfol Colom el responsable de la seva expansió al nou continent. Força rica en hidrats,  vitamines i també en aminoàcids.

Fonts: Nueva cocina marroquí, Enciclopedia de gastronomia, Ets el que menges.

A principis de maig, la Bet del blog Tasta Rutes ens convidava a celebrar amb ella el segon aniversari del seu blog amb un concurs. Durant temps vaig pensar-hi, però no va sorgir l’ocasió, ni la idea, de presentar una recepta. Normalment acostumo a tenir receptes pendents de publicar al blog i fa temps vaig fer fotografies a l’escalivada. Ahir li va arribar el seu torn i mentre escrivia aquest text me’n vaig adonar lo burra que he sigut perquè... quina recepta hi ha més típicament catalana que una escalivada? ;) Doncs bé, ja està, però com que no vull deixar de felicitar a la Bet per aquesta meravellosa tasca que fa des de Tasta Rutes, li dedico aquesta recepta, amb tot l’efecte del món. Moltes felicitats, guapa, continua així!

INGREDIENTS

2 pebrots verds grans

1 pebrot vermell gran

3 albergínies mitjanes (750 g)

2 tomàquets (250 g)

1 ceba gran (250 g)

4 patates mitjanes (750 g)

6 cullerades soperes de vinagre

2 gots (dels de vi) d’oli

1 gra d’all

Sal i pebre

ELABORACIÓ

Amb el forn ben calent es rosteixen els pebrots, les albergínies, els tomàquets, la ceba sencera i les patates amb pela (rentades i ben secades). Una vegades estiguin cuites les hortalisses es pelen menys les patates. Tallar a tires els pebrots i les albergínies, trossejar els tomàquets i tallar a grills la ceba.

Assaonar per separat cada cosa amb sal, pebre, oli i vinagre. Tallar per la meitat les patates, buidar-les, trossejar-les, assaonar-les i tornar a omplir.

Es pot servir l’escalivada en una sola safata gran o en 4 plats individuals, col·locant les mitges patates al centre i les verdures de forma bonica al voltant de la safata o dels plats. Tornar a amanir amb una vinagreta igual que abans però afegint un gra d’all ben picadet.

Font recepta: 1080 recetas de cocina.

Crema de carbassa amb llenties vermelles

Hi va haver un dia que a casa semblava Pesadilla en la cocina, vaig començar amb unes llenties verdes fetes un puré dins l’olla pressió i vaig continuar amb una crema de taronja totalment immenjable, tot i que aquí la valenta se’n va menjar tot un plat, el remordiment de llençar-ho per l’aigüera va poder més que tot. Era una recepta que vaig trobar en un suplement de la revista Cuerpomente i la veritat no ser què va passar, portava pastanaga i taronja, més pastanaga que taronja, aquesta última només una, i un cop cuit tot plegar el gust amarguejava molt, semblava com si el fet de bullir la taronja l’hi hagués provocat aquesta reacció. En veure que no havia quedat prou bé vaig reaccionar ràpidament, doncs era el dinar de l’endemà, i llavors vaig fer aquesta crema de carbassa amb llenties vermelles que us porto avui, que ja feia per segona vegada i d’èxit assegurat.

Les llenties són una font important de minerals, tan per varietat com per alt contingut, com el ferro, coure, fòsfor, seleni, manganès i zinc, així com quantitats considerables d’àcid fòlic, vitamina B₁, B₂ i niacina. També, com la resta de llegums, són una font important de proteïnes i fibra, però tenen un dèficit d’aminoàcids essencials, per això cal complementar amb cereals per equilibrar l’àpat.  Es complementes especialment bé amb els que proporciona l’arròs. L’arròs i les llenties per separat són deficients amb varis aminoàcids essencials, però si es mengen junts les deficiències queden compensades. Són els aminoàcids i no les proteïnes els que s’han de considerar unitats nutritives, i els aminoàcids es troben en tots els aliments.

Tot i que són molt nutritives es recomana no menjar-ne quantitats excessives, doncs poden contribuir a l’acidificació de l’organisme. Es preferible prendre dosis moderades acompanyant arrossos, sopes, guisats i amanides.

Fonts: Gra Galí – Ets el que menges

Doncs avui us cuino aquesta crema de carbassa amb unes llenties vermelles especial per a purés. No necessiten remull previ i queden molt ben integrades amb la resta d’ingredients al triturar-ho, no en notarem la pellofa típica d’altres llenties i llegums.

Una crema molt nutritiva tan bona a l’hivern ben calentona com a l’estiu freda de la nevera.

INGREDIENTS

100 grs de llenties vermelles (especial per a purés)

300 grs de carbassa

150 grs de patates

1 porro

1 l d’aigua

Sal

Un polsim de pebre blanc, gingebre o cúcuma, al gust

Oli d’oliva verge extra

ELABORACIÓ

En una olla amb un raig d’oli d’oliva ofeguem el porro i tot seguit hi afegim la carbassa i les patates tallades a làmines fines, les llenties vermelles rentades i un litre d’aigua bullent. Ho mesclem bé, salpebrem i ho deixem coure tot plegat uns 30 minuts. Un cop cuit i un xic refredat ho triturem i hi afegim un bon raig d’oli d’oliva verge extra.