Croquetes de patates i cigrons {sense gluten i sense lactosa}

Quan parlo amb un acèrrim defensor de que major font de riquesa proteica es troba en els aliments com la carn, el peix i el marisc sempre els dic –i perquè els llegums es troben en el 4t pis de la piràmide de l’alimentació juntament amb aquests? Doncs les proteïnes no són exclusives dels aliments d’origen animal, molts aliments vegetals també en tenen.

Els llegums contenen una riquesa proteica que va entre un 7% i un 22% (grams de proteïna per 100 grs de producte) –la carn entre el 15% i el 25%, el peix entre el 17% i el 20% i els ous un 10%-, a més d’un gran valor biològic (qualitat proteica). El valor biològic d’un aliment es mesura per la quantitat d’aminoàcids que conté i que s’hi trobin en les proporcions adequades (existeixen 20 aminoàcids, 8 en són essencials, i la seva combinació acabaran formant les proteïnes). Per exemple, els ous, com a producte amb un alt valor biològic, s’hi estableix el número de referència 100, igual que la llet materna. Doncs els llegums tenen un valor biològic que va de 40 fins a 70. Aquesta combinació de riquesa i qualitat proteica és el que fan especial els llegums.

Tot això fa que hem de tractar els llegums en els menús com un segon plat, acompanyant-los de verdures i cereals, i ens ajudarà a disminuir el consum de productes d’origen animal, en excés en les dietes occidentals, i a augmentar el consum de fibra. Tenim en les nostres mans un producte d’una gran riquesa alimentària i alhora econòmic.

Avui cuinem amb cigrons. Primer de tot cal destacar que el fet que tingui molta riquesa proteica sigui un aliment d’un alt valor biològic, amb tots els aminoàcids essencial, doncs és deficient en metionina i cistina i tenen poc triptòfan. Els haurem de completar amb cereals integrals, doncs la combinació de llegums i cereals li dóna el mateix valor proteic que la carn. Contenen més ferro que altres llegums i són rics en calci, potassi, folats, zinc, seleni i vitamines del grup B.

Un inconvenient dels cigrons és que poden ser una mica indigests si es mengen sencers. Per això la forma més digestiva (i apetitosa) de menjar-los és com ho fan tradicionalment a l'Orient Mitjà, en puré o paté fred (el hummus) o en croquetes (falafel).

Fonts: Ets el que menges - La consulta de menja sa

Les croquetes a casa va que volen, tan bon punt surten de la cuina cap a la taula desapareixen. La veritat és que el dia que t’hi poses vol una bona estona de dedicació, però llavors en tens una bona provisió al congelador per a diversos àpats.

Aquesta darrera vegada he fet alguns canvis en els ingredients, però sense canviar-ne el mètode que utilitzo sempre per fer-les. Tenim una veïna amb intolerància al gluten (malaltia celíaca) i mai pot provar tot allò que cuino i porta farina de blat, ordi, sègol, civada, espelta, blat kamut i triticale (híbrit de blat i sègol). La veritat és que no és tan difícil, tot és pensar-hi i posar fil a l’agulla per buscar aquells ingredients que els substitueixin amb el mateix èxit en el resultat final del plat.

INGREDIENTS
100 grs  de cigrons + 250 grs de patates (proporció sense coure)
350 grs de patates i cigrons cuits fet puré
1 ceba
500 ml de llet de soja
3 rovells d’ous
100 grs de farina d’arròs
50 gr de farina de blat de moro (Maizena)
Sal
Pebre blanc
1 culleradeta de salsa de soja (opcional)
Oli d’oliva
3 clares
Pa ratllat sense gluten
Oli d’oliva (per fregir-les)

ELABORACIÓ

Amb les proporcions que us indico de patates i cigrons sense coure n’obtindreu uns 500 grs un cop cuit. Si no desitgeu que us en sobri per fer-ne un plat llavors reduir les quantitats.

La vigília posar els cigrons en remull (8 hores). Si es viu en un lloc on l’aigua de l’aixeta és molt dura millor fer el remull i la cocció del llegum amb aigua envasada. També ajuda a estovar l’aigua posar-hi un polsim de bicarbonat.  L’endemà escórrer i esbandir una mica sota l’aixeta. A continuació es posen els cigrons dins una olla a pressió coberts d’aigua dos o tres dits per sobre, i a partir del moment que puja la vàlvula indicadora de la pressió abaixar el fogó i deixar coure 20 minuts. Un cop es pugui obrir l’olla, amb els cigrons ja cuits, s’hi afegeix les patates talles a daus, es sala i es deixa coure tot plegat fins que les patates siguin toves. Per a la confecció de les croquetes triturar 350 grs de patates i cigrons cuit.

En una paella fonda o cassola adequada al volum de les croquetes que ens disposem a fer, i amb un fil d’oli, sofregir a foc lent, fins a enrossir, la ceba picada molt fina, 20 minuts.
En un bol a part mesclar la resta d’ingredients, el puré de patates i cigrons, la llet de soja, la farina d’arròs, la Maizena, els 3 rovells, sal, un xic de pebre i un polsim molt petit de nou moscada, mesclar-ho bé amb l’ajut d’una batedora de barnilles.

Abocar la mescla del bol a la cassola on tenim el sofregit de ceba ben rossa i, a mig foc, prosseguir la cocció, sense parar de remenar, fins que la mescla es converteix en una pasta fina i brillant, que per cocció i emulsió, per si mateixa es desenganxa de les parets de l’atuell on estem cuinant, 10minuts.
Només ens queda abocar la pasta de les croquetes en un atuell adequat, esperar que es refredi, donar-hi forma de croquetes, passar-les per les clares i arrebossar-les amb el pa ratllat sense gluten, i fregir-les amb l’oli d’oliva.

Mentre acabava d’escriure aquest text me’n vaig adonat que aquesta recepta havia d’anar davant de la que ja tenia programada per avui, que també porta llegums, perquè aquí explico conceptes que ens ajuden a entendre el valor d’aquest aliment dins la nostra alimentació.

Cuina saludable

La paraula vegetarià no sorgí de vegetal, tal i com ens podria semblar, sinó que deriva de la paraula llatina vegetus, que significa complet, fresc, ple de vida. Per tan, el seu significat no depèn del que la gent creu que significa, sinó que qui adoptà aquesta paraula per definir a un vegetarià ho va fer, entre altres coses, com una persona que s’absté de menjar carn i peix, podent (o no) menjar ous i llet. Així mateix, es defineix a un lacto-vegetarià com qui consumeix llet i els seus derivats, un ovo-lacto-vegetarià com qui consumeix llet i els seus derivats i ous, un vegetalià com qui no consumeix cap producte d’origen animal i un vegà com qui no menja ni utilitza productes d’origen animal per a cap finalitat.

Amb tot aquest reguitzell de definicions amb què he començat avui hom pot pensar que vull deixar de menjar carns, que a vegades de ganes no me’n falten, ja que cada cop tinc més dificultat per trobar carn i peix de bona qualitat i a un preu raonable, sinó que volia presentar-vos el nou camí a seguir de Fogons, que ja vaig mig iniciar fa un temps amb Les receptes anticrisi i que vull continuar avui amb tot allò que ens ajudi a fer una cuina més saludable i per a tothom.

Intentarem aprimar una mica l’ús de productes d’origen animal molt freqüents a les nostres cuines ja sigui per gustos o hàbits, reduir la quantitat de sucre en la nostra rebosteria, tot això en benefici de més aliments crus, llegums, verdures, cereals integrals, així com adaptar plats ja cuinats i pendents per a celíacs i al·lèrgics a la proteïna de la llet.

Tot plegat serà un aprendre i un gaudir, que compartint ens farà a tots una mica més rics i feliços, no és altre filosofia la d’aquest blog.

Font: La alternativa vegetariana. Vic Sussman

També aprofito per dir-vos que aquests darrers dies he estat fent canvis en la imatge del blog, creant nous índex que ens farà a tots una mica més fàcil la cerca de receptes, amb uns icones que crec que han quedat la mar de bonics ;)

Panna cotta + {vida nova a la meva terrassa}

-La crema t’ha quedat perfecta. Espessa, tot i no portar llet –va opinar la Lucy, donant una ullada a la cassola.

-Oh, Lucy, ets un encant. Al final l’he preparat amb aigua, i una mica de mel per endolcir-la. He reservat el sucre per a la melmelada. Mai no hauria pensat que ens portaria res de bo la guerra, però suposo que, si no, m’hauria passat la resta de la meva vida ignorant la satisfacció d’elaborar una crema perfecta sense llet.

Les hores llunyanes

Kate Morton

Fred, calor, fred, calor,... enguany tenim una primavera ben variable. Quan arribo a aquestes alçades de l’any espero amb ganes els dies més llargs i clars, la calidesa del sol sense la calor sufocant de l’estiu, sortir a passejar i passar moltes estones a la terrassa.

Fa un parell de primaveres que hi he tornat a plantar flors. Abans de tenir els nens havia sigut una terrassa plena de vida, els llibres sobre plantes i flors  sovintejaven entre els meus preferits, però amb l’arribada dels fills, més que res per la manca de temps i espai, a l’estiu la piscineta quasi l’ocupava tota, les vaig anar retirant. Ara, amb més estones per mi, però encara dins el radi d’acció dels meus fills, s’ha transformat en el nostre jardí, el fet de plantar i cuidar em fa sentir bé, i cada dia ens regala la fantàstica sensació de veure com es va renovant la vida al nostre voltant.

I tornant a la cuina, avui que us porto aquesta recepta, és quan començo a interessar-me en la substitució d’alguns productes d’origen animal per d’origen vegetal en l’elaboració dels nostres plats, la introducció de més cereals integrals i aliments crus en la nostra dieta, com a tall d’exemple, com una mena de reeducació de sabors i costums que dins la nostra dieta estan molt arrelats. Però bé, d’això us en vull parlar en properes entrades, avui la recepta és ben bé tot el contrari, unes postres típiques de la regió italiana del Piamonte, la panna cotta, amb moltes i moltes calories!

INGREDIENTS

250 grs de llet

250 grs de nata

50 grs de sucre

½ vaina de vainilla o 1 culleradeta de vainilla ensucrada

2 fulles de gelatina (1’66 grs/unitat)

ELABORACIÓ

Posarem a bullir la llet, la nata, el sucre i les llavors de la vainilla o, en substitució, la culleradeta de vainilla ensucrada. Remenar bé perquè el sucre es dissolgui i quan arrenqui el bull apagarem el fogó i afegirem les fulles de gelatina ben escorregudes, que abans ja haurem posat en remull en aigua freda. Remenar amb una varetes perquè es dissolgui bé la gelatina, passa el líquid en un gerra i abocar en copes o terrines individuals. Quan sigui tebi posar dins la nevera perquè es refredi completament. Si us agrada més sòlid s’hi pot afegir una fulla més de gelatina.

Aquesta recepta l’he fet dues vegades, una amb nata amb un 35% m.g. i l’altra amb llet evaporada (tipus Ideal), i a casa hi ha hagut diversitat d’opinions. A mi em va agradar més feta amb llet evaporada, la vaig trobar menys pesada, però a en Marc li va agradar més amb nata. O sigui, crec que pels autèntics amants de la panna cotta suposo que és millor fer-la amb nata.

Font: Eva Arguiñano

Pastís m&m’s + {una cobertura de xocolata quasi perfecta}

El dia 25 d’abril va ser el sant d’en Marc i, com sempre, hi va haver pastís per celebrar-ho! Vam repetir amb la recepta de la mona de Pasqua d’enguany, però canviant la decoració final. Per cert, si algú s’identifica o ha vist la decoració del pastís en algú blog em faria un gran favor en dir-m’ho, estic convençuda que no va ser fruit de la meva imaginació però ara no recordo on la vaig veure :(

Doncs bé, anem per la recepta. Fa un temps al blog Kanela y Limón ens van ensenyar a fer Phoskitos, i tot i que els vaig trobar espectaculars, el fet de que ens recomanessin utilitzar mantega de cacau per aconseguir una cobertura de xocolata més uniforme, això em va posar en marxa i vaig iniciar la cerca de la recepta perfecte per aconseguir una cobertura que fes crec al trencar-la, igual que la dels Phoskitos originals. De treballar la xocolata en ser poc, però aquí, després de fer algunes preguntes entre bloguers, va sorgir la inspiració i vaig pensar que potser tenia la solució entre les receptes publicades recentment. -I la mescla de xocolates fetes per fer el torró tipus Suchard que vaig fer per Nadal? Em va semblar que podria tenir la textura bastant semblant a la que buscava i ... BINGO! Quasi perfecte! Si la cobertura està freda de la nevera és perfecta, l’únic que amb la calor agafar una textura una mica més tova al trencar-la, però tampoc massa. Em va agradar, i ara toca fer la prova en la recepta de Phoskitos.

Avui us deixo amb aquest pastís de m&m’s! Deliciós! Desitjo que us agradi!

INGREDIENTS PA DE PESSIC
3 ous

100 grs de farina

100 grs de sucre

Ratlladura de llimona

ELABORACIÓ

Separar els rovells de les clares i batre els rovells amb la tercera part del sucre fins que doblin el volum. Muntar les clares amb la resta del sucre i afegir-les suaument als rovells. Tot seguit afegir la farina tamisada i la ratlladura de llimona a la mescla anterior i abocar-ho dins un motlle de 18 cm de diàmetre untat amb mantega i enfarinat. Coure uns 25 minuts a 180º.

INGREDIENTS ALMÍVAR
50 ml d’aigua

50 grs de sucre

Gotes de suc de llimona

Licor

ELABORACIÓ

Posar l’aigua, el sucre i unes gotes de llimona en un cassó i coure durant 5 minuts. Fora del foc afegir un rajolí de licor.

INGREDIENTS COBERTURA XOCOLATA

150 grs de xocolata amb llet

100 grs de xocolata negra amb un 52% de cacau (si us hi agrada el gust amarg de la xocolata negra amb el 70% de cacau)

50 grs de Nutella

35 grs de llard

ELABORACIÓ

Trossejar la xocolata amb llet i la xocolata negra i fondre al bany maria, o en el microones a intervals de 30 segons, remenant entre pausa i pausa perquè la xocolata no se’ns cremi. Un cop sigui fosa hi afegirem la Nutella, remenarem, a continuació el llard una mica fos, no massa, i tornarem a remena.

MUNTATGE DEL PASTÍS

Partir el pa de pessic per la meitat, mullar el pis de sota amb l’almívar i escampar-hi  una capa fina de melmelada d’albercoc per sobre. Tapar amb l’altra meitat i  cobrir amb la cobertura de xocolata. Abans de fer la cobertura de xocolata és millor ja tenir el pastís farcit, perquè tan bon punt l’acabem de fer cal tirar-la ràpidament per sobre, doncs tot i que s’escampa molt bé sense haver-la de tocar es solidifica molt ràpidament. A continuació posarem el pastís uns minuts dins la nevera fins que la xocolata tingui la consistència necessària perquè els m&m’s s’hi aguantin drets per tal de decorar-lo.

Oda al verde

Cuando la tierra 

fue 

calva y callada, 
silencio y cicatrices,
extensiones
de lava seca
y piedra congelada,
apareció
el verde, 

el color verde, 

trébol, 

acacia 

río 

de agua verde.
Se derramó el cristal
inesperado
y crecieron 

y se multiplicaron 

los números 

verdes 

verdes de pasto y ojos, 

verdes de amor marino, 

verdes 

de campanario, 

verdes 

delgados, para 

la red, para las algas, para el cielo, 

para la selva 

el verde tembloroso, 

para las uvas 

un ácido verde.

Vestido
de la tierra,
población del follaje, 

no sólo 

uno 

sino 

la multiplicación 

del ancho verde, 

ennegrecido como 

noche verde 

claro y agudo 

como 

violín verde, 

espeso en la espesura, 

metálico, sulfúrico 

en la mina 

de cobre, venenoso 

en las lanzas 

oxidadas, 

húmedo en el abrazo 

de la ciénaga, 

virtud de la hermosura.

Ventana de la luna en movimiento,
cárdenos, muertos verdes
que enrojecen 

a la luz del otoño 

en el puñal del eucaliptus, frío 

como piel de pescado, 

enfermedades verdes, 

neones saturnianos 

que te afligen 

con agobiante luz, 

verde volante 

de la nupcial luciérnaga, 

y tierno 

verde 

suave 

de la lechuga cuando 

recibe sol en gotas 

de los castos limones 

exprimidos 

por una mano verde.

El verde
que no tuve,
no tengo 

ni tendría, 

el fulgor submarino y subterráneo, 

la luz 

de la esmeralda, 

águila verde entre las piedras, ojo 

del abismo, mariposa helada, 

estrella que no pudo 

encontrar cielo 

y enterró 

su ola verde 

en 

la más honda 

cámara terrestre, 

y allí 

como rosario 

del infierno, 

fuego del mar o corazón de tigre, 

espléndida dormiste, piedra verde, 

uña de las montanñas, 

río fatuo 

estatua hostil, endurecido verde

Oda al color verde, Pablo Neruda

Crema de xampinyons + {neighbours}

Val més un veí a la porta que un parent a Mallorca. Quantes i quantes vegades m’he repetit aquesta dita aquests últims dies. De veïns n’hem tingut de moltes menes, han entrat i han sortit de les nostres vides deixant records amb moltes avinences i amb alguna que altra desavinença, sempre fruit de la convivència veïnal. La veritat és que hem viscut temporades memorables amb alguns veïns. Però n’hi ha uns que fa dinou anys que ens aguanten, ja no només pel sol fet de que nosaltres vivim a dalt, sinó perquè durant els últims temps i sempre han sigut com un puntal del nostre dia a dia, d’aquells que sense que te n’adonis hi són, invisibles però sempre presents, no cal cridar auxili, el millor servei d’emergències domèstiques. Gràcies, gràcies pels innumerables cables, impossibles de llistar, però que ens han fet la vida una mica més fàcil i bonica!

I tornant a la cuina, últimament en la recerca de receptes acudeixo molt al mestre Arguiñano, sempre penso que en el seu receptari hi trobaré aquella recepta més bàsica feta de qualsevol ingredient, i no m’equivoco. Recordeu la recepta de sopa d’arròs amb pollastre i verdures? Doncs un bon exemple. Aquesta crema segueix molt la mateixa línia, una recepta molt similar però feta amb xampinyons, però aquesta és de Bruno Oteiza, un altre cuiner que col·labora amb les seves receptes a la web Hogarutil.

INGREDIENTS
½ quilo de xampinyons
1 pit de pollastre
Una carcassa de pollastre
4-6 porros
1 ceba
2 grans d’alls
3 cullerades de farina
300 ml de llet
Aigua
Oli
Sal
Pebre
Julivert

ELABORACIÓ

Fem un brou posant dins una olla ràpida el pit i la carcassa de pollastre, la ceba tallada a quarts, els grans d’all, una branca de julivert i la part verda d’un porro, s’hi afegeix aigua que ho cobreixi i es cou durant 7 minuts a partir del moment que comenci a sortir el vapor per la vàlvula. Colar i reservar el brou.

Tot seguit posarem en una olla una mica d’oli, la ceba i els porros trossejats, hi ajuntarem els xampinyons tallats a làmines, salpebrar i courem tot el conjunt uns 10 minuts, aproximadament. Transcorregut aquest temps hi afegirem la farina, el brou de pollastre, la llet, ho mesclarem bé i ho deixarem coure durant 10 minuts més. Finalitzada la cocció ho triturarem i si volem una crema més fina passarem tot el conjunt pel colador xinès.

I com en altres ocasions, us convido a que passeu pel meu blog de fotografia i gaudiu de les imatges d’una de les nostres darreres excursions.

Que tingueu un feliç dia!

Feliç sant jordi 2013

Leer, leer, leer, vivir la vida

que otros soñaron.

Leer, leer, el alma olvidada

las cosas que pasaron.

Leer, leer, leer, ¿seré lectura

mañana también yo?

¿Seré mi creador, mi criatura,

seré lo que pasó?

Miguel de Unamuno

Crema de xocolata + {fils per teixir la vida}

Un día te encontrarás con que tus dedos realizan los movimientos y tu mente se dirigirá a ese lugar deliciosamente tranquilizador y todos tus nudos mentales se desenredarán mientras tus dedos tejen un punto, otro y otro con el hilo.

El club de los viernes

Kate Jacobs

Després de la tempesta ve la calma, i passada una setmana de canvis a les nostres vides, anem reprenent el fil de la normalitat, però amb el plus de l’arribada de la primavera i dels dies més llargs, on sembla que tens més temps i més ganes per tot.

La meva inquietud per aprendre, i distreure’m més enllà de les tasques diàries i desembolicar algun que altre nus mental, m’ha portat a nous reptes. Ja fa temps que dic que m’agradaria aprendre a tricotar amb llana, però no conec ningú que en sàpiga ni temps per anar a cap taller, així que la idea ha anat quedant a l’aire fins fa uns dies, quan vaig veure la manta de ganxet Granny Square que ha teixit la M.Glòria. Se’m van obrir uns ulls com taronges, i em va faltar temps per recuperar les agulles que tenia guardades de quan la iaia Francisqueta me n’ensenyava, però aleshores ho fèiem amb fil, mai m’havia imaginat que el ganxet també es podia fer amb llana. Així que he buscat tutorials per internet i aquests dies he recuperat una activitat que tenia ben oblidada al fons de l’armari. Ja tinc ganes de poder comprar-me unes agulles més idònies per treballar amb llana i una llana ben bonica per teixir, les agulles que tinc són massa petites i les restes de llana que he trobat per casa no massa idònia.

I avui per menjar uns potets de crema de xocolata boníssims i ben senzills de fer. Una recepta que no és ben bé una recepta, ja que no és altra cosa que xocolata en pols per fer xocolata desfeta mesclada amb llet en les proporcions segons ens indiqui el fabricant, portat tot plegat al punt junt d'ebullició. Tot seguit la posem em potets i la guardem a la nevera per consumir ben freda. A casa ja no en mengem cap altra que aquesta. Proveu-la, ja veureu com freda us recorda a una marca catalana de crema de xocolata molt coneguda ;-)

Canelons de bledes (de règim)

-Potser tens raó. La vida passa, simplement, mentre estàs distreta. Coneixes algú, et porta a fer un volt amb cotxe, et cases i tens una pila de fills. Llavors, un bon dia t’adones que no hi tens res en comú. Saps que abans sí que hi devies tenir alguna cosa en comú; si no, per què t’hi vas casar? Però les nits d’insomni, les desil·lusions, les preocupacions..., la tristesa de saber que tens més anys a l’esquena que no pas els que et queden per viure. –La Rita em va somriure com si em donés la recepta d’un pastís. Jo hauria volgut que la terra se m’empassés.- Així és la vida, oi?

Les hores llunyanes

Kate Morton

Avui, sense gaires preàmbuls, comparteixo amb tots vosaltres una recepta senzilla, uns canelons de verdura per fer una mica diferent aquest plat tan tradicional de la nostra terra, i convidar-vos, si us ve de gust, a passar pel meu blog de fotografia i gaudir d’algunes de les imatges que ens va deixar aquesta passada Setmana Santa.

INGREDIENTS

18 plaques de canelons

1 quilo i mig de bledes

50 grs de formatge emmental ratllat

10 grs de margarina de règim

4 ous

3 escalunyes

2 gots de llet descremada

Nou moscada

Llorer en pols

Sal i pebre

ELABORACIÓ

Trieu, piqueu i bulliu les bledes.

Piqueu les escalunyes i ofegueu-les amb la margarina a foc lent.

Afegir-hi les bledes, la llet i els ous batuts lleugerament amb una forquilla i, sense deixar de remenar, agregueu-hi la  nou moscada, el llorer, la sal i el pebre.

Un cop fora del foc, incorporeu-hi el formatge emmental i barregeu-ho bé amb una espàtula de fusta.

Farciu els canelons, cobriu-los amb salsa de beixamel i gratineu-los.

Font: 100 receptes de canelons.

Pastís de puré de patata, tonyina i ou + {al bosc}

La primavera m’anima a plantar flors a la terrassa de casa, encara que ja tenim la sort de poder gaudir de la terrassa més immensa que existeix, de poder viure en plena natura. Aquests dies de passejades veiem com en els boscos més frondosos també hi ha l’esclat de la primavera i hi creixen flors d’allò més boniques i delicades.

I ara més receptes anticrisi, una altra recepta boníssima i ben econòmica que als petits de la casa sol agradar molt.

INGREDIENTS

1’5 quilos de patates

2 cebes

400 grs de tomàquet fet puré            

2 ous durs

3 llaunes de tonyina petites

Formatge ratllat

ELABORACIÓ

Bullim les patates tallades i les fem puré passant-les pel passapurés. Mentrestant en una paella sofregim la ceba tallada ben petita fins que comenci a agafar color, moment que hi afegim el tomàquet fet puré i quan sigui ben lluent ho retirem del foc per adjuntar-hi els ous durs tallats ben petits i la tonyina esmicolada. Reservar. Quan tinguem el puré llest, en una safata que pugui anar al forn hi posarem una primera capa amb la meitat del puré, a sobre el farcit de tonyina i ou dur i finalment ho cobrirem amb la resta del puré de patates. Abans de servir a taula escampar-hi formatge ratllat per sobre i gratinar al forn.

Galetes de gingebre + {dues dones extraordinàries}

Em vaig apropar per donar-li la mà. Era una còpia exacta de la seva germana, o almenys algun dia ho havia estat. Els més de vuitanta anys transcorreguts havien gravat diferents solcs en els seus rostres, i en la Saffy el resultat era més suau, més dolç. Feia l’efecte de ser la senyora de la casa, i des de primer moment em va caure bé. Si bé la Percy era imponent, la Saffy em recordava galetes de civada i paper de fibra de cotó amb bonics gargots de tinta. És curiós com el caràcter marca les persones a mesura que envelleixen, com aflora des de dins per deixar la seva empremta.

Les hores llunyanes

Kate Morton

Avui la història va d’un doble homenatge, diguem-ne també agraïment, i tots dos venen d’una mica lluny, l’aturada dels meus blocs els ha posposat una mica.

Un és per l’Isabel, amb la qual tot i només haver compartit amb ella un parell d’hores de conserva, us puc assegurar que és una persona amb la qual és impossible no estar-hi a gust i connectar-hi de seguida, una dona extraordinària, i l’altre per la Mon, la conductora del bloc April’s Kitch que aquests dies està celebrant el seu tercer aniversari amb un fantàstic concurs.

Començo a explicar.

L’Isabel Oliva, a part d’una fantàstica poetessa amb varis llibres publicats i alguns premis a les espatlles, també és la mare d’en Xavier, un excompany de feina que després de tres anys i mig d’haver deixat el meu lloc de treball hi continuo mantenint contacte per mail. En Xavier és un acèrrim seguidor de tots els meus escrits als blocs, dels quals sempre en fa una bona crítica i jo com aplicada alumna que sóc acostumo a seguir les seves indicacions i consells, tot i que amb les formes verbals sé i ser hi continuo ensopegant repetidament ;-). Doncs tot això ve al cas perquè en Xavier i la seva mare pels voltants de Nadal em van fer un regal preciós, una còpia dedicada del llibre Les guardes del ventall, poemari amb el qual l’Isabel va guanyar el XXX Premi Jacint Verdaguer de Calldetenes. I què hi té a veure amb tota aquesta història la Mon? Doncs que el dia que em vaig trobar amb l’Isabel i en Xavier, amb l’Isabel per conèixe’ns i amb en Xavier per retrobar-nos després de molt de temps, a més de portar-me el regal més esperat, jo els hi vaig regalar una capseta de galetes fetes per mi, la mateixa recepta de les galetes que ens va portar la Mon quan ens va visitar aquest passat Nadal. Ja ho ser, la recepta no és seva, és d’en Manu del bloc Cocinando con Catman, però pels meus fills sempre seran les galetes de la Mon i en aquell moment les escollides com les millors per fer un regal a l'Isabel i en Xavier. Per això, tot i que crec que no és la recepta correcta per poder participar al concurs, per mi és el record gastronòmic que més em lliga amb la Mon, i amb la qual et vull felicitar en aquest aniversari i demanar-te que mai perdis aquest entusiasme per la cuina! Felicitats, guapa!

INGREDIENTS

450-460 grs de farina

Un pessic de sal

2 culleradetes de gingebre mòlt

1 culleradeta de canyella mòlta

Un pessic de nou moscada

Un pessic de clau mòlt

½ culleradeta de bicarbonat (jo el vaig substituir per llevat químic)

115 grs de mantega a temperatura ambient

100 grs de sucre blanc

50 grs de sucre morè

1 ou gran

180 ml de mel

ELABORACIÓ

Posar en un bol gran la farina, la sal, el llevat i les espècies. Mesclar bé i reservar.

En un altre recipient batre bé la mantega amb els sucres fins que blanquegi i dobli el seu volum. Tot seguit afegir-hi la mel i l’ou i batre una mica més, fins a obtenir una mescla homogènia. A continuació hi afegim a poc a poc la mescla de la farina, el llevat i les espècies. El resultat final és una massa bastant compacta, impossible de treballar-la amb les varetes elèctriques, molt manejable i que no s’enganxa a les mans.

Tot seguit dividirem la massa en dues parts, les embolicarem amb paper film i les guardarem a la nevera almenys dues hores.

Transcorregut aquest temps estirarem la massa de les galetes enmig de dos fulls de paper sulfuritzat, deixant-la en mig centímetre de gruix. A continuació enretirem els papers i ja podrem donar forma a les galetes amb els talla-pastes. Les anirem col·locant sobre una safata de forn i les courem durant 8-10 minuts. Vigileu de no coure-les massa perquè un cop fredes s’endureixen.

Doncs tot i el dit, com que qui organitza mana, aquí deixo aquesta recepta com una nova participació al concurs del bloc April's Kitch.

La vuelta al mundo {nens}

Era el més aconsellable: música contemporània, sense associacions prèvies. Anys enrere, dècades fins i tot, durant una d’aquelles jornades familiars dels Blythe, el seu pare havia inclòs la paraula ‘nostàlgia’ en un dels seus reptes. Havia llegit la definició ‘enyor profund del passat’, i amb la seguretat obtusa de la joventut, la Percy l’havia considerat un concepte molt peculiar. No es podia imaginar per què ningú voldria tornar a viure el passat quan l’esperava el gran misteri del futur.

Les hores llunyanes

Kate Morton

Quan en un moment donat et trobes aquesta història i sents com si s’hagués escrit expressament per tu, quan uns instants abans acabes de topar amb aquest poema i el veus com un reflex dels teus propis desitjos, llavors penses, quina casualitat! Res és casual, quelcom passa sempre com una senyal més de cap on ha d’anar la teva vida, cap on tu mateixa vols que vagi, només et cal ser valenta, la valentia d’aprendre a estimar-se una mica més.

Aquestes quatre ratlles han restat sobre el full des del dia que vaig decidir fer una petita aturada a aquest blog, una història inacabada que necessitava restar en la penombra, deixar-la reposar perquè el pas del temps col·loqués els sentiments en ordre, deixar que els fets fessin el seu curs i dedicar més estones a una mateixa i a aquells que més estimes sense cabòries d’entremig. Necessitava aquest temps per emplenar-se de nou, d’uns dies que hem gaudit molt de l’aire lliure, alguns caminant i d’altres en bicicleta, on hem tornat a remprendre el fil de saber apreciar totes aquelles petites coses que tenim a prop, i, com no podia ser d’altra manera, on n’han sortit un munt d’imatges belles que de mica en mica aniré compartint. I amb tot això, també feliç d’estar novament aquí, feliç de llegir aquestes paraules que us escric.

Un altre motiu pel qual estic aquí davant aquest full és, com cada primer de mes, per  publicar el resum de la meva participació al grup de Flickr La vuelta al mundo. Durant el mes de març la Jackie ens proposava pujar al grup fotografies de nens, i tot que no tenia masses ganes de participar-hi, el tema d’entrada no m’atreia massa, vaig pensar que una opció podia ser fer una tria de fotografies de quan els meus fills eren petits, i de rebot salvar-los de la meva obsessiva persecució per fe’ls-hi fotos. La majoria són fetes amb la càmera analògica, i que a l’hora del rebel·lat també triava l’opció de la seva digitalització (les primeres que tinc digitalitzades són de quan en Marc tenia dos anys). Ara, tan acostumats que estem al format digital, que si volem fem amb les nostres fotografies els retocs més extraordinaris, quan miro totes aquestes penso que tinc davant meu quelcom molt especial, les trobo màgiques. No us sembla? Totes les he pujat a Flickr sense cap tipus de retoc.