La vuelta al mundo {nens}

Era el més aconsellable: música contemporània, sense associacions prèvies. Anys enrere, dècades fins i tot, durant una d’aquelles jornades familiars dels Blythe, el seu pare havia inclòs la paraula ‘nostàlgia’ en un dels seus reptes. Havia llegit la definició ‘enyor profund del passat’, i amb la seguretat obtusa de la joventut, la Percy l’havia considerat un concepte molt peculiar. No es podia imaginar per què ningú voldria tornar a viure el passat quan l’esperava el gran misteri del futur.

Les hores llunyanes

Kate Morton

Quan en un moment donat et trobes aquesta història i sents com si s’hagués escrit expressament per tu, quan uns instants abans acabes de topar amb aquest poema i el veus com un reflex dels teus propis desitjos, llavors penses, quina casualitat! Res és casual, quelcom passa sempre com una senyal més de cap on ha d’anar la teva vida, cap on tu mateixa vols que vagi, només et cal ser valenta, la valentia d’aprendre a estimar-se una mica més.

Aquestes quatre ratlles han restat sobre el full des del dia que vaig decidir fer una petita aturada a aquest blog, una història inacabada que necessitava restar en la penombra, deixar-la reposar perquè el pas del temps col·loqués els sentiments en ordre, deixar que els fets fessin el seu curs i dedicar més estones a una mateixa i a aquells que més estimes sense cabòries d’entremig. Necessitava aquest temps per emplenar-se de nou, d’uns dies que hem gaudit molt de l’aire lliure, alguns caminant i d’altres en bicicleta, on hem tornat a remprendre el fil de saber apreciar totes aquelles petites coses que tenim a prop, i, com no podia ser d’altra manera, on n’han sortit un munt d’imatges belles que de mica en mica aniré compartint. I amb tot això, també feliç d’estar novament aquí, feliç de llegir aquestes paraules que us escric.

Un altre motiu pel qual estic aquí davant aquest full és, com cada primer de mes, per  publicar el resum de la meva participació al grup de Flickr La vuelta al mundo. Durant el mes de març la Jackie ens proposava pujar al grup fotografies de nens, i tot que no tenia masses ganes de participar-hi, el tema d’entrada no m’atreia massa, vaig pensar que una opció podia ser fer una tria de fotografies de quan els meus fills eren petits, i de rebot salvar-los de la meva obsessiva persecució per fe’ls-hi fotos. La majoria són fetes amb la càmera analògica, i que a l’hora del rebel·lat també triava l’opció de la seva digitalització (les primeres que tinc digitalitzades són de quan en Marc tenia dos anys). Ara, tan acostumats que estem al format digital, que si volem fem amb les nostres fotografies els retocs més extraordinaris, quan miro totes aquestes penso que tinc davant meu quelcom molt especial, les trobo màgiques. No us sembla? Totes les he pujat a Flickr sense cap tipus de retoc.