Pastís de prunes

La Claudine va obrir la finestra  de bat a bat, necessitava que li toqués l’aire a la cara, l’aire fred d’aquella ciutat que li ho havia donat tot i ara li ho volia arrabassar. Encara era fosc, milions de llums fent pampallugues cada nit li deien que aquella ciutat no dormia mai, clàxons, sirenes li retrunyien dins el cap a punt d’esclatar, i d’aquí unes hores un nou dia sortiria per l’horitzó i aquell avió la portaria de retorn a casa.

El fred l’havia despertat, s’havia quedat adormida al sofà i l’aire gèlid encara entrava per la finestra recordant-li que no podia defallir, que havia de lluitar per allò que l’havia portat fins allí, fins aquella ciutat de les mil oportunitats. Feia tard, perdria l’avió, encara que hauria donat el que fos perquè la sort li hagués donat aquella nova ocasió, però no va ser així. Es va dutxar, es va vestir i abans de sortir cap a l’aeroport es va menjar l’últim tros del pastís de prunes de Magnolia Bakery que quedava a la cuina.

{sense títol}

Gemma Vilabrú

Així comença el relat que fa un temps estic escrivint, no sé si bo o dolent, senzillament em diverteix i m’omple. Mai havia fet res semblant, i a hores d’ara encara no sé si en seré capaç, capaç de continuar i acabar una història que tingui interès i coherència, que enganxi al lector, de fet, al final del dia, quan tanco l’ordinador, no sé massa bé què hi passarà l’endemà. Sempre m’he preguntat com s’ho fan els novel·listes per escriure una història, si quan comencen ja en tenen una idea preconcebuda, si sabem com continuarà, com acabarà. Diuen que arriba un moment que els mateixos personatges cobren vida pròpia, que ells mateixos escriuen la seva pròpia història, però sigui com sigui per mi no deixa de ser tota una experiència que m’enriqueix, i sempre tens algú que t’anima a tirar endavant.

La idea inicial era incloure dins el relat plats que aniria cuinant i publicant aquí, juntament amb el capítol corresponent on s’anomenen. Cuinar les receptes ho estic fent, publicar-les aquí també ho faré, de mica en mica, però la idea de publicar la història per capítols juntament amb la recepta la deixo per més endavant, quan la història estigui més avançada, ja que no sé si disposaré de temps suficient per anar continuant el relat d’una manera més o menys regular, i poder publicar també amb certa regularitat. Així que, per no posar-me més pressió a sobre de la que ens dóna la vida, ho deixo per més endavant, amb la il·lusió que el dia que ho faci agradi i en podeu gaudir del principi fins al final, sense deixar-vos a mitges;-)

INGREDIENTS

Per la pasta trencada:

150 grs. de farina

15 grs. de mantega o margarina

1 cullerada d’aigua

50 grs. de sucre

1 pols de sal

Pel farcit d’una tarta:

7 o 8 prunes morades

Sucre per espolsar per sobre les prunes

Un polsim de canyella

ELABORACIÓ:

Primer de tot farem la pasta trencada. Amb aquesta quantitat d’ingredients surt pasta trencada per a fer dues tartes com la que he fet jo (18 cms de diàmetre). O sigui que podem doblar la quantitat del farcit i fer-ne dues d’aquesta mida o una de més gran o bé congelar la pasta restant per una altra ocasió.

Posem la farina fent rotllana en el taulell amb tots els ingredients al mig. Anem treballant entrecreuant els dits, procurant que no s’ajunti, anant-la trencant i esmicolant, fins al punt que la farina queda humida i s’ajunta per ella sola amb facilitat, sense forçar-la. Un cop unida la funyim 3 o 4 vegades i en fem una bola. La deixem reposar 5-10 minuts i ja la tenim llesta per estirar-la amb el corró, amb el taulell lleugerament enfarinat, i folrar el motlle de tarta, untat només per la base. Punxem la pasta del fons, per evitar que en coure-ho s’infli, i ja la tindrem llesta per enfornar segons indiqui la recepta que ens disposem a fer.

Si feu servir margarina procureu que no sigui purament vegetal, perquè és massa tova i no va prou bé.

La mantega o la margarina han de ser fresquetes de la nevera, al moment de fer la pasta, i si s’indica que ha de ser reblandida bol dir un cop ja dins del cercle, amb l’ajunda d’una forquilla. Per això és molt millor fer aquesta pasta en un lloc fresc, sempre us anirà molt millor. A l’estiu és més difícil de fer, per això és molt millor posar-hi l’aigua ben freda.

Quan es comença a treballar la pasta i es va trencant i trencant, en el moment que desapareix la farina blanca i tot són trossets petitíssims de pasta, és el punt de fer una parada i assegurar-nos que no hi falti aigua, perquè d’això depèn que en surti bé la pasta. Si veiem que hi han trossos semblants a serradures i no són humits, hi podem afegir ½ cullerada d’aigua o més, si cal, anant trencant la pasta fins que per ella sola i sense esforç s’ajunti fàcilment.

A continuació farcirem la base amb les prunes. Depèn de l’alçada de la tarta en farem un pis o dos. Si n’hem de fer dos pisos perquè la tarta quedi plena, i depenen de la grandària de les prunes, les del pis de sota les tallarem en quatre trossos i les del segon pis en vuit. Cal que les prunes no siguin massa madures, al punt, perquè sinó quan les partim per la meitat per treure`n el pinyol se’ns aixafarien. A sobre de cada capa hi espolsarem una mica de sucre i un pols de canyella, si agrada.

Enfornar a 180º durant 30 minuts. Deixar refredar.