Durant tres dies i tres nits, l’Eliza i el nen van estar junts i sols. Que estrany que era conèixer la personeta que havia viscut i crescut dins del seu cos, acaronar les manetes i els peus que havia atrapat quan empenyien el seu estómac des de dins; mirar els petits llavis, que s’ajuntaven com si estiguessin a punt de parlar; una expressió de saviesa infinita, com si en aquells primers dies de la vida, aquella personeta conservés el que havia après en una vida immediatament anterior.
El jardí oblidat
Kate Morton
Mentre continuem menjant bunyols i mones, avui he trobat aquesta recepta a
la carpeta de pendents, un plat d’aquells dies més freds extret del llibre 1080 recetas de cocina, ben senzill i
econòmic. Desitjo que us agradi!
INGREDIENTS (6 PERSONES)
1 ½ de patates
1 ceba mitjana (80 grs)
2 tomàquets vermells mitjans
¼ de quilo de pebrots verds
1 cullerada sopera de farina
6 cullerades soperes d’oli
1 dent d’all
Una branca de julivert
Una mica de safrà
1 ½ l d’aigua
Sal
PREPARACIÓ
En una paella petita s’hi posa l’oli a escalfar; quan està apunt s’hi posar la ceba pelada i ben picada, es fregeix uns tres minuts donant voltes amb una cullera de fusta i tot seguit s’hi afegeixen els tomàquets rentats, pelats i sense les llavors i trossejats a trossos petits, els pebrots verds tallats a quadrats després de treure’ls-hi la cua i les llavors i es fregeix tot el conjunt uns 15-20 minuts.
Es posa el sofregit en una cassola i s’hi afegeixen les patates pelades, rentades i tallades a trossos mitjans. S’hi afegeix tot seguit la farina i es remena amb la cullera.
En un morter s’aixafa el dent d’all pelat amb una mica de sal, el julivert i el safrà. Un cop aixafat, s’hi afegeix una mica d’aigua i es tira per sobre les patates. S’hi afegeix aigua bullint que cobreixi bé les patates (1 litre més o menys) i es cou durant una ½ hora (segons la classe de patata) i es serveix.
Si hi fes falta més aigua, se n’hi pot afegir tèbia quan s’estan coent les patates.
Doncs la veritat es que entre tant de dolç, unes sencilles patates guisades amb el seu suquet, que ve de gust xafar i menjar amb desidia infantil però saborajant amb sabiessa aquets sabors primaris.
ResponEliminaI així en auqesta taça segur que en vull una segona.
Noia, n'has fet poesia!;-)
EliminaMoltes gràcies!
Jo en faig unes semblants (com no, aquesta recepta és una base de la nostra cuina,oi?) pero hi poso pebre vermell de la Vera. I en gaudeixo molt si a més a més plou com aquest passat divendres :)
ResponEliminaAquest és un bon plat, d'aquells que fan goig a la taula de cada dia, que ja toca tornar als gustos quotidians!
ResponEliminaQue bones aquestes patates!! tu si que estàs treient suc a aquest llibre!!
ResponEliminapetonets