19.7.11

Gaspatxo



Des del primer dia he trobat Memòries d’una cuinera un blog entrenyable, suposo pels relats de cadascuna de les propostes mensuals, per com estan escrits, pel que ens expliquen, i perquè vulguis o no també ens desperten records de la nostra memòria.
Per mi gaspatxo vol dir Granada. Van ser les meves primeres vacances, després del viatge de final de curs de 8è d’EGB a Madrid, tenia 16 anys i hi vaig anar amb el meu germà i la meva cunyada. Va ser un viatge molt especial, ple de bons moments, un dels records que no voldria oblidar mai.
Al cap de poc temps em va caure a les mans aquesta recepta, no recordo de quina revista era però encara en conservo el retall, i tot i que n’he fet poques vegades, a casa no els hi ha agradat mai el gaspatxo, d’aquí el fet de no haver-lo tastat mai fins llavors, l’he trobat sempre boníssima, per això m’agradaria compartir-la amb tots vosaltres i que en gaudiu de debó.

Per Jaime Campmany

Echense al lebrillo:
Dos kilos de tomates de Almería, pequeños y bastante maduros, a ser posible de los de pera, muy bien despellejados, com por lengua de comadre.
Dos pimientos verdes, grandes, inexcusablemente murcianos, despojados de rabo y binzas.
Un par de cogollos de cebollas medianas, lavados y sin pelo, y otro par de pepinos breves, mutilados, o sea, desculados sin piedad.
Si pasan rábanos, se añaden rábanos, no más de tres, con piel y con un pomito de rabo.
El ajo, que no falte, un diente al menos, o la pareja, si es que no importa mucho al comensal que luego se le vaya el ajo en salvas.
Miga de pan de pueblo, bañada primero y escurrida después, lo que quepa en el hueco de la mano, como un seno de doncella.
Aceite de oliva, vinagre de Jerez, sal de Torrevieja o de donde se encuentre, todo ello a discreción, más un polvo de pimienta blanca y otro de pimienta roja, sólo por repetir, y aunque no importe mucho, algún comino.
Se maja todo, con terca mano de majagranzas, o se le encarga el destrozo a la trituradora. Para suavizar-lo, huevo, naturalmente crudo, y para aclararlo, agua. Sírvase muy frío, y la guarnición es lo de menos. Lo que se quiera.

3 comentaris:

  1. Gràcie sper les teves paraules guapa!!!! ja veig que has tornat per la porta gran amb un munt de receptes!!! moltíssimes gràcies per participar a Memòries!!! molts petonets

    ResponElimina
  2. Provarem aquesta recepta, si a tu t'agrada segur que serà una delícia!

    ResponElimina
  3. Moltes gràcies, què maco el que has dit i moltíssimes gràcies per participar.
    Petons.

    ResponElimina

Entreu, tasteu! i tant si us agrada com si no aquí podeu deixar-nos els vostres comentaris!