2.10.11

Els meus cims: Matagalls

És impossible recordar el Sr. Martín i no esclatar a plorar. Recordo que el fill d’una ballarina em va dir un cop que la gent només esclata a riure o a plorar, i que val la pena destrossar-se amb aquests dos sentiments.

Si tu em dius vine ho deixo tot… però digue’m vine
Albert Espinosa

Ja ens estem endinsant en la tardor i encara tinc coses per explicar de les vacances d’estiu.
Un dia vàrem sortir d’excursió i  buscant un lloc fresc i aprop, descartant dins la nevera de casa, vam decidir anar al Montseny. No teníem cap ruta marcada, més aviat pensant en Sant Fe del Montseny i dinar de pícnic pels voltants, però quan vàrem arribar a Sant Marçal, al peu del Matagalls (1697 m), en Marc i en Guillem es van il·lusionar molt i tant si com volien fer el cim. Jo no ho tenia massa clar, 600 metres de desnivell pels nens em semblaven masses, però veient que el camí estava ben indicat, que transcurria pel mig de fagedes i que no passaríem excessivament calor, vam començar a fer camí sense pensar massa fins on arribaríem. I bé, ja us ho podeu imaginar, aquests nens cada dia em sorprenen més, sempre penso que poden menys del que poden, o si que m’ho crec però m’he tornat molt peruga. Mireu que si en sóc de pergua que a mig camí hi ha un punt que desapareixen les fites, no en trobes ni una fins més amunt. Jo allí ja hagués reculat, bé, és que ja ho fèiem, però sort d’una noia que ens va animar a continuar, que ja havíem superat més de 400 metres del desnivell, el pitxor estava fet, i ens va acompanyar un tros fins a recuperar el camí fresat i de nou les fites. Des d’aquí li vull donar les gràcies, ja que si no hagués sigut per ella no haguèssim arribat el cim.




6 comentaris:

  1. Anònim2.10.11

    Mira que macos esteu coronant el cim!! Clar que sí, aquests fills teus són uns valents!!
    Petons
    Sandra

    ResponElimina
  2. Ostres, que poruga, je je je... Ja t'imagino patint perquè no veies cap més fita :)
    Jo tinc la mateixa foto al cim! :)

    ResponElimina
  3. Sou uns grans aventurers, jo ja m'hagués quedat a mig camí, felicitats pel cim!

    ResponElimina
  4. val la pena l'esforç, i tota la vida recordaràs el moment amb la fotografia, tu i els nens!

    PTNTS
    Dolça

    ResponElimina
  5. Normal que siguis poruga, amb els nens ens toca ser mares patidores!;)
    Molt bé pels teus nens.
    Petons.

    ResponElimina
  6. Jo, com la Gemma, tinc la mateixa foto al cim... però tot blanc de neu: l'últim cop hi vaig pujar amb raquetes :-)

    ResponElimina

Entreu, tasteu! i tant si us agrada com si no aquí podeu deixar-nos els vostres comentaris!