La vida et dóna sorpreses, sorpreses et dóna la vida

Abans de continuar amb les receptes del passat Nadal voldria explicar-vos un parell de cosetes. Aquest Nadal, a part d’estar ple de noves receptes, també hi han hagut molts de regals, i regals molt especials.

Durant aquest darrer any la fotografia ha tornat a mi, després de molts anys oblidada en un calaix, i aquestes festes he pogut fer realitat  aquell somni que ja començava a definir com a impossible, de fet el diccionari ja els defineix així els somnis, com a esperances i projectes amb gens de problabilitat de realitzar-se. Però no, aquest any si, i el tió m’ha cagat la Nikon D3100, i ja us podeu imaginar com estic, com una nena amb sabates noves, em passaria el dia amb la càmara penjada al coll. A part d’això, la gent que compra una càmara rèflex Nikon en un distribuïdor oficial té un curs presencial de fotografia digital gratuït, però com que es fa a Barcelona els divendres a la tarda i no puc assistir-hi, llavors faré el curs online a través de l’aula digital de Nikonistas.com. Ja tinc ganes de començar, aprendre una mica sobre fotografia digital i passar-ho molt bé mirant a través del nou l’objectiu.

La segona part d’aquesta entrada va de regals sorpresa, d’aquells que no te’ls esperes, d’aquells que et fan una il·lusió tremenda, i  un dels quals m’han permés conèixer l’altra història dels meus pares,  la que no vivim els fills, la d’uns pares joves, amb il·lusions, enamorats. Sobretot en aquesta altra història qui m’ha sorprés més ha sigut el meu pare, amb el qual sempre hi he tingut una relació bastant explosiva, i poder llegir les seves paraules de fa 58 anys m’ha corprès. El dia de Nadal els meus pares em van deixar llegir les cartes que s’enviaven quan el meu pare estava al Marroc fent la mili. Són enviades durant els anys 1954 i 1955, unes quaranta, i les primeres son cartes d’amistat, entre dos amics del mateix poble, i a mesura que va passant el temps el meu pare li demana a la meva mare reiteradament comprometres, ser novios. És bonic de llegir, sobretot comprendre com va viure aquells dos anys el meu pare tant lluny de la família, en una època en què les comunicacions no eren les d’ara, l’angoixa quan passava més d’un mes sense rebre resposta a la seva carta. Entre les cartes també hi havia el diari que va escriure durant aquells dos anys fora de casa, des del dia que en va sortir direcció al Marroc fins al dia que van rebre la notícia que ja podien tornar a casa.

Són coses que no saps perquè passen, però tot comença durant el mes de novembre, quan vaig estar fent fotos a la càmara que va comprar el meu pare al Marroc, segur que en algun moment ja n’heu vist una foto en aquest blog, i quan els hi vaig tornar el meu pare em va dir que me la quedi, que vol que la tingui jo. La il·lusió va ser tremenda, perquè m’agrada, per la seva antiguitat, per la seva història, perquè no m’ho esperava. El meu pare té aquestes coses, un dia va i et sorprèn. Però la història no acaba aquí. El dia de Nadal, després de dinar asseguts davant el foc, em diu que al penja-robes hi ha una cosa per mi. No m’ho podia creure, una altra càmara! D’aquesta en desconeixia la seva existència, era del cosí de la meva àvia materna que vivia a França però passava llargues temporades a casa de la iaia Lola. Ja ho veieu, la vida et dóna sorpreses, sorpreses et dóna la vida!