27.9.13

Pastís de mores silvestres i pomes + {benvinguda a la tardor}

Tardor, envaeixes el meu món, llàgrimes vessades d’amants d’estiu que es diuen adéu cicatritzen a poc a poc. Els meus dies es tenyeixen de nou, ocres i daurats transformen la natura i nous fruits emplenaran la nostra taula de sabors i color. Sopes i cremes fumejants abrigaran els dies més freds, festes de tardor vestirem amb mil pastissos, i a pas lent, amb el compàs del trepig de les fulles, gaudirem d’aquest camí cap a uns altres temps.


A finals d’agost i durant el mes de setembre és la millor època per recollir mores, tot i que al meu poble (La Selva) ja són passades. De fet no se’n troben gaires. Fa uns dies una mestressa m’explicava que això és degut a que cada any passen la desbrossadora per netejar camins i arrasen amb tot el que troben, llavors els esbarzers ha de brotar de nou i no fan fruits, són les plantes velles les que en donen.


A l’hora d’escollir les mores ens hem de fixar que el seu color sigui brillant i intens, fermes i seques, ja que les toves i humides es fan malbé. A casa es conserven en perfectes condicions fins a 3 dies dins la nevera. No hem d’escollir les que no estiguin madures pensant que a casa maduraran, doncs no ho faran.

Són especialment riques en vitamina C, però el que realment caracteritza aquests fruits és la seva abundància en pigments naturals de acció antioxidant, tot i que no s’ha de menystenir d’alt contingut en fibra, són un bon remei contra el restrenyiment.


Durant una de les meves passejades de finals d’estiu vaig recollir just uns 150 grs de mores, les necessàries per fer aquest pastís, molt semblant al de pomes que vaig publicar fa uns dies, és que a casa ja es respira la tardor!


INGREDIENTS
175 grs de farina
Un pessic de sal
100 grs de mantega
75 grs de sucre
150 grs de mores
350 grs de pomes, sense cor i ratllades
3 ous
Sucre de llustre

ELABORACIÓ
Engreixeu un motlle de 20 cm de diàmetre. Tamiseu la farina juntament amb la sal sobre un bol i treballeu-la amb la mantega fins que s’hagi unit. Afegir-hi el sucre i les fruites. Incorporeu-hi els ous d’un en un mentre ho aneu removent amb una cullera. No els bateu. Bolqueu la preparació en el motlle i coure-ho en el forn pre-escalfat  durant 45-55 minuts, o fins que el pastís estigui ben cuit, però lleugerament sucós en el centre. Si es desitja s’hi pot espolsar sucre de llustre pel damunt.

Font: El campo en casa – Linda Burgess i Rosamont Richardson  - Editorial Optima

19.9.13

Pizza + {concurs #cocinaunasonrisa}



La nostra ment és selectiva, sempre tendim a eliminar-ne les males estones i a retenir les millors vivències de la nostra vida, els moments més feliços. Fa sis anys quan vaig decidir enfrontar-me sola al món, no m’imaginava ni de bon tros com n’arribaria a ser de gran, aquest gran colós contra el que he lluitat a capa i espasa, i que a hores d’ara no sabria dir-vos si n’hi he guanyat cap batalla, si més no crec que hem arribat a un pacte de respecte. Amb el temps, malgrat les batalles lliurades, és tan i tan fort el vincle establert amb els que estimes que de les mancances en fas somriures, rialles que són les que ens quedaran en la nostra ment passats els anys, eliminat qualsevol vestigi de llàgrimes vessades. Amb el temps aprens a cuinar somriures, com un mag treu del seu barret un conill tu crees estius meravellosos, dies de sol i platja, excursions i pícnics amb les teves millors menges.


Quan en Manu va convocar el concurs #cocinaunasonrisa, per celebrar el tercer aniversari de Cocinando con CatMan, em vaig proposar participar-hi, havia d’escriure sobre tot això, el que cada dia ens arrenca un somriure, el motor de les nostres vides, malgrat les pujades, tot allò que ens fa una família feliç, i compartir aquesta recepta de pizza que, juntament amb les quiches, aquest estiu he repetit mil i una vegades per emplenar els innombrables cistells i motxilles de pícnic que hem preparat, per a dies de platja, excursions per camins de ronda, que han fet dels dies de les darreres vacances records inoblidables.


INGREDIENTS
Per la massa:
250 grs. de farina de semiforça
50 grs. de mantega
5 grs. de sal
3 grs. de sucre
10 grs de llevat sec de forner (30 grs de llevat fresc de forner)
120 ml d'aigua mineral

Pel farcit:
Salsa de tomàquet
Tonyina en llauna
Gall d’indi cuit
Pebrot vermell
Tomàquets cirerols
Orenga
Oli d’oliva extra verge

PREPARACIÓ
En un bol ample, poseu-hi la farina passada pel sedàs i barrejada amb el llevat sec. Si opteu per utilitzar llevat fresc al centre de la farina feu-hi un clot i tireu-hi el llevat fresc desfet amb l'aigua un xic tèbia, i tot seguit, en les dues opcions, la sal, el sucre i la mantega fosa. Amasseu-ho molt bé. Tapeu la massa amb un drap i deixeu-la en un lloc a temperatura ambient (22º) en repòs durant 30 minuts.

Si teniu panificadora i opteu fer-hi la massa el resultat és molt bo, amb l’únic inconvenient que a mà se’n fa més avia i amb la panificadora el procés d’amassar i llevar dura una hora i mitja, almenys en el meu cas. Així que heu de ser previsors per poder tenir llesta la massa a l’hora desitjada. En aquest cas poseu tots els ingredients dins la panificadora, primer els líquids, l’aigua tèbia i la mantega fosa, i llavors els sòlids, la farina barrejada amb el llevat, la sal i el sucre. Seleccioneu el programa de massa de pa i inicieu el procés.

Un cop la massa sigui fermentada espolseu la taula de treball amb farina, bolageu la massa i amb l'ajut d'un corró estireu la pasta fina. Doneu-hi la forma que vulgueu, rodona com una pizza o allargada com una coca de recapte.

A continuació hi escampem una capa fina de salsa de tomàquet i a sobre hi anem col·locant els ingredients que més ens agradin o dels que disposem en aquell moment, com tonyina esmicolada, gall d’indi cuit tallat petit, unes rodanxes de pebrot vermell i tomàquets cirerols tallats per la meitat. Hi espolsem una mica d’orenga per sobre i ho reguem amb un bon raig d’oli d’oliva extra verge, preferiblement.


11.9.13

Pastís de pomes

Si un dia arribeu a casa de mal humor, i no voleu fer pagar les conseqüències als altres, preneu un suc de poma. Bona aquesta, oi? Doncs què us sembla si per inaugurar la nova temporada comencem cuinant amb pomes?


Segons la medicina xinesa l’excés de foc al fetge és el responsable de temperaments nerviosos, de quan s’està nerviós o colèric, i el suc de poma té trofisme pel fetge. Ara, en aquests casos no és bona menjar-la crua.

El pomer es va començar a conrear fa quinze mil o vint mil anys al centre d’Àsia, en la zona muntanyosa al nord-est de la Xina i el Kazakhstan. Es creu que va ser el primer arbre que l’home va conrear, ara habitual en la nostra dieta i sinònim de salut.


La poma és rica en vitamina C, potassi i pectina, aquesta última una fibra saludable que forma part de la paret cel·lular de les plantes i que es  troba especialment a la pell de les fruites. Redueix el nivell de colesterol present a la sang, elimina metalls pesants com el plom o el mercuri i també residus de radiació. Ideal en casos de nivells molt baixos de sucre i per tractar la depressió emocional que hi està associada. També té propietats antioxidants i efectes anticancerígens, prevenint la formació de tumors, especialment els de bufeta.

En l’activitat intestinal té efecte laxant però alhora pot frenar la diarrea gràcies a les fibres, el sofre, la fructosa, el sorbitol, el zinc i l’àcid gàl·lic que conté.

Un aliment refrescant, que fa venir gana i bon remei contra la indigestió. En definitiva, un aliment on tot són avantatges!



La recepta d’avui l’he tret del llibre El campo en casa, un llibre que fa molts anys que el tinc, d’una època on comprava molts llibres com aquest, aquells que jo en dic bonics a part d’útils. La majoria eren infantils però de tan en tan també en queia algun per mi. És un llibre fet amb molta delicadesa, el text, les receptes, les fotografies, no te’n canses de fullejar-lo, sempre m’ha transportat a l’època de les obres literaris de Jane Austen, a l’Anglaterra de la revolució industrial, encara que ser de la classe alta de l’època com els protagonistes de les seves novel·les deuria ser genial, però ser de classe baixa a finals del segle XVIII principis del XIX segurament la gràcia no l’hi l’hauríem vist per enlloc. Però sigui com sigui somiar és una activitat que sempre m’ha agradat fer, i quan el que es cou dins el forn és un pastís de poma encara m’hi transporta més.


Pastel de manzanas caídas (títol original del llibre)

INGREDIENTS
250 grs de farina
1 sobre de llevat químic
Un pessic de sal
175 grs de mantega
75 grs de sucre refinat
100 grs de panses sultanes
350 grs de pomes caigudes, pesades un cop pelades, sense cor i tallades a daus
2 ous
Sucre de llustre

ELABORACIÓ
Engreixeu un motlle fondo per a pastissos de 20 cm de diàmetre.  Tamiseu la farina juntament amb el llevat i la sal sobre un bol i mesclar-la amb la mantega amb l’ajuda de la punta dels dits. Afegiu-hi el sucre, les panses i les pomes. Incorporeu els ous a la mescla anterior i remenar, sense batre. Aboqueu la preparació al motlle i coure en el forn ja calent a 180º durant 50 minuts, o fins que al punxar-lo amb una agulla pel centre en surti neta. És deliciós tan calent com fred, i si es desitja s’hi pot espolsar sucre de llustre per sobre.

Font: El campo en casa – Linda Burgess i Rosamont Richardson  - Editorial Optima



Per cert, comencem una època de més foscor, on els dies d'escursen i quan cuino i vull fer fotografies dels plats no hi ha aquella llum tan bonica de la que gaudim durant la primavera i l'estiu. Llavors, el que us volia venir a dir, és que pel meu gust a vegades les fotos no tenen la lluminositat desitjada, ja que no tinc trípode per immobilitzar la càmera i poder donar-la-hi, com el cas d'aquestes d'avui, en què era un dia de pluja. Ara, poder menjar un pastís de poma com aquest un dia plujós és un caprici dels Déus. Us el recomano!

6.9.13

Samfaina {de finals d'estiu}

Ostres, que vull escriure i no hi ha maneres.  Que si no tinc temps, que quan en tinc faig altres coses, que si no tinc ganes, i si en tinc estic trista i no vull transmetre aquesta sensació aquí. Res, que d’avui no passa, a mode de teràpia, sempre m’ha funcionat molt bé connectar els meus sentiments amb aquest lloc, amb el més enllà que representa la xarxa. Ser que no hi trobo la resposta definitiva a tots els dubtes que planteja la vida, però et sents alleugerida, d’haver buidat el pap, i sempre alguna cosa et retorna, perquè com aquell qui diu t’hi sents acompanyada.

Després d’un estiu, o més aviat unes vacances fantàstiques, el nostre dia a dia es torna a trasbalsar, hi ha qui s’entesta a fer-lo més complicat, quan t’hi adaptes, t’hi acostumes i fas que les coses rutllin, amb tot l’esforç físic i emocional que això suposa, llavors qui ho havia desmuntat apareix per tornar-ho a desballestar tot, s’entesta en entrar i sortir de les nostres vides als seus lliures designis, sense permís, sense cap dret, perquè hi han actes que et fan perdre la raó per sempre. A les persones no les pots fer desaparèixer com aquell que agafa una goma i esborra  un dibuix sobre el paper, t’agradi o no formen part de la teva vida, has d’aprendre a conviure-hi, tot i que sigui impossible arribar a comprendre.

Però per sort sempre hi ha qui acostuma a tenir bastant la raó i em diu, -noia, fica’t a la cuina, i així ho faig quan sembla que tot s’enfonsa al meu voltant, jo em sento feliç i de rebot la resta també. I llavors cuino plats tan sans i bons com aquest, amb tomàquets de l’hort que tan ha emplenat el meu estiu.


En la propera entrada desitjo començar de nou a explicar-vos més sobre aliments i receptes saludables, avui ho deixo aquí, amb aquesta recepta típica dels mesos més calorosos, on els horts de casa nostra ens ofereixen fruits, verdures i hortalisses ben variades.


INGREDIENTS
Podeu escollir tot tipus d’hortalisses, pebrot verd, pebrot vermell, ceba, albergínia, carbassó, i en aquesta ocasió vaig aprofitar quasi els últims tomàquets cirerols de l’hort a la terrassa de casa. Vaig plantar la varietat de pera però hem trobat que tenen la pell massa dura, així que aquests últims vaig decidir degustar-los cuits.

ELABORACIÓ
Posem totes les hortalisses tallades a talls regulars en una paella amb una mica d’oli. Ho salem i ho anem saltejant fins aconseguir una textura cruixent, cuit però no en excés. A mitja cocció o quasi al final hi afegim els tomàquets, i quan veiem que queden tous, sense que se’ns aixafin, ja podem retirar-ho del foc, estarà llest per sucar-hi pa.